Històries del bon Déu. Rainer Maria Rilke

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dir..., sí..., parlàvem justament, en certa manera...

      —Quina tardor —digué de sobte l’altra dona, com si no hagués passat res, i la seva cara petita i vermella resplendia.

      —Sí —vaig sentir que responia la meva veïna—: té raó, senyora Hüpfer, fa una tardor bonica com poques! —Llavors les dues dones es van separar. La senyora Hüpfer va fer encara una rialleta:

      —I doni records a la mainada. —La bona de la meva veïna ja no li parava atenció; estava encuriosida per conèixer la meva història. Però jo vaig declarar amb una duresa inconcebible:

      —Ara ja no sé on ens havíem quedat.

      —Deia alguna cosa del seu cap, vull dir... —La senyora veïna es posà tota vermella.

      Em va fer pena de debò, així que vaig continuar ràpidament la narració:

      —Sí, doncs miri, mentre només feia les coses, el bon Déu no tenia necessitat de mirar constantment cap a la Terra, perquè no podia succeir-hi res. El vent ja corria certament entre les muntanyes, tan semblants als núvols, que ell coneixia des de feia temps, però encara esquivava les capçades dels arbres amb una certa desconfiança. I això a Déu li estava molt bé. Les coses, les va fer dormint, com si diguéssim, però ja amb els animals la feina va començar a fer-se interessant; va abocar-s’hi al damunt i només molt de tant en tant alçava les amples celles per donar una ullada a la Terra. I la va oblidar completament en donar forma a l’home. No sé en quina part complicada del cos es trobava quan va sentir al seu voltant una remor d’ales. Un àngel passava volant i cantava: “Tu que tot ho veus...”

      »El bon Déu va tenir un ensurt. Havia arrossegat l’àngel al pecat, perquè el que acabava de cantar era mentida. Ràpidament Déu pare mirà avall. I efectivament ja s’havia esdevingut allà alguna cosa difícil d’esmenar. Un ocellet errava d’ací d’allà de la Terra, com si tingués por, i el bon Déu no estava en condicions d’ajudar-lo a tornar a casa, perquè no havia vist de quin bosc havia sortit la pobra bèstia. Es va enfadar molt i digué: “Els ocells s’han de quedar allà on els he posat.” Però va recordar que per intercessió dels àngels els havia concedit ales, a fi que també a la Terra hi hagués alguna cosa semblant als àngels, i aquesta circumstància encara el va fer posar de més mal humor. Ara bé, contra aquests estats d’ànim no hi ha res més saludable que el treball. I ocupat amb la confecció de l’home, Déu es tornà a posar content de seguida. Tenia davant seu els ulls dels àngels, a manera de miralls, hi mesurà els seus propis trets i, en una bola que tenia a la falda, va formar a poc a poc i amb cura la primera cara. El front li va sortir bé. Molt més difícil va ser-li fer simètrics els dos forats del nas. Cada vegada s’inclinava més sobre la seva obra, fins que va tornar a sentir un corrent d’aire damunt seu. Va mirar amunt. El mateix àngel volava en cercles per sobre d’ell; aquest cop no se sentia cap himne, perquè, amb la mentida, al noi se li havia apagat la veu. Però en la seva boca Déu va reconèixer que encara cantava: “Tu que tot ho veus.” Al mateix temps se li va acostar sant Nicolau, a qui Déu té en gran consideració, i digué a través de la seva gran barba: “Els teus lleons estan molt tranquils, s’ha de dir que són criatures molt altives! Però hi ha un gosset que ronda per l’extrem de la Terra, un terrier, ho veus?, està a punt de caure.” I el bon Déu va percebre realment una cosa alegre, blanca, com una llumeta, que dansava amunt i avall per la zona d’Escandinàvia, on la Terra ja és terriblement rodona. I es va empipar molt i li va engaltar a sant Nicolau que, si els seus lleons no li estaven bé, provés de fer-ne ell. En sentir això, sant Nicolau va sortir del cel i clavà un cop de porta que va fer caure una estrella justament al cap del terrier. Ara la desgràcia era completa, i el bon Déu va haver de reconèixer que la culpa de tot plegat era només seva, i decidí no treure més la vista de la Terra. I així va ser. Va deixar la feina a les seves mans, que prou sàvies són, i tot i que tenia molta curiositat per saber com quedaria l’home, fitava sense parar la Terra, on ara, com si fos per fer-li la guitza, no es bellugava ni una fulla. Per tenir almenys una petita alegria després de tanta calamitat, havia ordenat a les seves mans que li ensenyessin l’home abans de lliurar-lo a la vida. Contínuament preguntava, com els nens quan juguen a fet i amagar: “Ja?” Però com a resposta sentia el feinejar de les mans i esperava. Li va semblar que passava molt temps. Aleshores de cop i volta va veure alguna cosa fosca que queia per l’espai, en una direcció com si vingués de prop seu. Va tenir un mal pressentiment i cridà les seves mans, que aparegueren totes empastifades de fang, suades i tremoloses. “On és l’home?”, les va escridassar. Llavors la dreta va escometre l’esquerra: “L’has deixat anar tu!” “És clar”, digué irritada l’esquerra, “ho volies fer tot tu sola, a mi no em deixaves ni dir-hi res.” “L’havies d’aguantar!” I la dreta va fer el gest d’abraonar-s’hi. Però llavors s’hi repensà, i totes dues mans digueren trepitjant-se l’una a l’altra: “Era tan impacient, l’home. Volia viure de seguida. No hi hem pogut fer res, som innocents totes dues.”

      »El bon Déu, però, estava seriosament enfadat. Va foragitar les dues mans, perquè li tapaven la vista de la Terra: “Ja no us conec, feu el que vulgueu.” Això és el que van intentar les mans des de llavors, però només podien començar, fessin el que fessin. Sense Déu no hi ha consumació. I al final se’n van cansar. Ara estan tot el dia agenollades i fan penitència, si més no això és el que es diu. A nosaltres, però, ens sembla com si Déu descansés, perquè està enfadat amb les seves mans. Continua sent el setè dia.

      Vaig callar durant un instant. La senyora veïna ho va aprofitar molt assenyadament:

      —I vostè creu que no es produirà mai més la reconciliació?

      —Jo crec que sí que es produirà —vaig dir—, almenys ho espero.

      —I quan hauria de ser?

      —Doncs en el moment que Déu sàpiga com és l’home que les seves mans van deixar anar en contra de la seva voluntat.

      La senyora veïna va reflexionar, després rigué:

      —Però n’hauria tingut prou de mirar avall...

      —Perdoni —vaig dir cortesament—, el seu comentari és una prova de perspicàcia, però la meva història encara no s’ha acabat. Bé, doncs, quan les mans es van haver apartat i Déu va tornar a dominar la terra amb la vista, ja havia passat un minut, o posem-hi un mil·lenni, que com se sap és el mateix. En lloc d’un home, ja n’hi havia un milió. Però ja anaven tots vestits. I com que la moda d’aquell moment era molt lletja i deformava de mala manera fins i tot les cares, Déu va fer-se una idea totalment falsa i (no vull amagar-ho) molt dolenta dels homes.

      —Hm —va fer la veïna, i anava a comentar alguna cosa. Jo no li vaig fer cas, sinó que vaig concloure amb un èmfasi accentuat:

      —I per això és urgentment necessari que Déu sàpiga com és de debò l’home. Ens hem d’alegrar que hi hagi qui l’hi digui...

      Però la senyora veïna encara no se n’alegrava:

      —I qui podria ser, si em permet?

      —Senzillament els infants, i de tant en tant també aquella gent que pinta, escriu poemes, construeix...

      —Construeix què, esglésies?

      —Sí, i també tota altra mena de coses...

      La senyora veïna va moure a poc a poc el cap d’una banda a l’altra. Algunes coses encara li semblaven ben estranyes. Ja havíem passat de llarg de casa seva i ara tornàvem xino-xano. De cop li va agafar un atac de riure:

СКАЧАТЬ