Picar pedra. Joan Puigcercós

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ va gestionar la pau social de Catalunya mentre es passejava pels passadissos ministerials de Madrid pescant peixos per omplir el cove autonòmic a mesura que s’anava convertint en un dels grans garants de la unitat d’Espanya. Després de la seva retirada, el van trobar a faltar.

      Tant és així, que els polítics espanyols invocaven el seu nom amb emfàtiques declaracions de l’estil «Pujol no ho hauria fet mai» o «Amb Pujol això no passaria» quan s’atacava la política catalana que s’anava allunyant de les tesis del govern central.

      No es poden negar a Jordi Pujol els rèdits aconseguits amb les seves polítiques, però en qüestions de fons el pujolisme no va arribar a assolir els profits obtinguts pels governants del País Basc ni tampoc a donar compliment als seus anhels de bastir estructures d’estat propi.

      Amb aquest bagatge, es podria afirmar d’entrada que Pujol va ser un home del règim, però el seu passat de lluita antifranquista obliga a matisar l’afirmació.

      L’eclosió de la seva figura és molt anterior a la Transició, i així ho acredita la seva tasca de reconstrucció nacional durant més de vint-i-cinc anys, amb presó inclosa. No es pot dir que va ser un polític del règim, atès que no va sorgir de les entranyes de l’Estat i va lluitar per combatre’l en la seva primera etapa.

      En canvi, sí que es pot argumentar que Pujol, des del 1977, va ser un líder còmode i acceptat pels poders de Madrid. No era del règim, però sí que va ser útil al règim. Aquesta realitat no ha d’impedir constatar que, malgrat tot, l’autogovern exercit pel pujolisme i, posteriorment, per set anys d’esquerra catalanista, des d’una autonomia limitada i autolimitada, ha establert a Catalunya les bases contemporànies de l’estat del benestar i d’alguns elements identificatius diferencials bàsics, com els mitjans de comunicació públics, l’escola catalana, els Mossos d’Esquadra o la gestió de les presons, així com un suport més o menys reeixit a les transformacions econòmiques.

5. La Catalunya organitzada, antídot contra la dictadura

      Catalunya es va organitzar socialment als anys trenta a un ritme que no es va produir en cap altre indret de l’estat espanyol. La cultura obrera i popular del país va crear unes experiències de col·laboració que van florir en nous moviments socials —com ara ateneus, sindicats, cooperatives, corals, grups d’escoltes o centres excursionistes—, en una extensa xarxa d’institucions que van ser la clau de volta d’una nova societat civil que es va demostrar més dinàmica que l’espanyola.

      Aquest nou model social contenia les llavors per generar diverses tradicions polítiques i culturals de caràcter popular que es van configurar al voltant de corrents com el republicanisme, l’obrerisme o el catalanisme, i van acabar sent la base d’on sorgirien nous partits polítics com ERC. L’hegemonia cultural i social —d’acord amb la concepció gramsciana— als anys trenta havia abandonat el camp conservador i tradicionalista de la Lliga Regionalista, i això va comportar el canvi d’hegemonia política a favor d’Esquerra Republicana.

      ERC es va inserir en aquest context social i va tenir un èxit gairebé immediat gràcies, sobretot, al fet d’identificar-se amb la nova estructura social. El triomf del partit s’ha de buscar en la confluència de persones que durant anys van estar relacionades amb entitats i associacions cíviques i populars, que finalment es van trobar sota un mateix paraigua polític. La formació va guanyar a les urnes perquè els seus candidats i militants havien estat «fent campanya» anys enrere al carrer.

      El president Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader són dos exemples d’aquesta tipologia. El primer havia estat fent una gran feina de defensa dels obrers i dels rabassaires, i també havia treballat en l’impuls de cooperatives agràries. El segon va ser un dels capdavanters de l’higienisme i, com a metge, atenia els obrers gratuïtament.

      Aquest teixit de cooperació que va esclatar i florir amb la República es va haver de submergir i capil·laritzar amb l’arribada de la dictadura franquista, però també va contribuir a mantenir el pols de la catalanitat, que va quedar latent en moltes entitats i associacions.

      Les entitats culturals i recreatives eren eines generadores d’espais de llibertat que van crear esquerdes en la normalitat oficial que imposava el franquisme. Es podria dir que l’estructura social sorgida a Catalunya durant els anys de la República va actuar després com un dic de contenció, o si més no com un amortidor, enfront del franquisme i la seva acció espanyolitzadora.

6. El catalanisme no és burgès

      Sostenir que el catalanisme és un invent de la burgesia és dir una mentida. La figura del català com un personatge que pertanyia a les classes benestants era un mantra que va aconseguir fixar-se, sobretot, en l’imaginari de certs corrents d’esquerra, que plantejaven aquest relat per confrontar-lo a partir dels seus arguments. Encara avui té seguidors.

      Apuntar una dicotomia, com va fer el dirigent de Bandera Roja i després ministre Jordi Solé Tura, entre «la nació burgesa i la nació socialista» servia per afavorir les tesis dels partits d’esquerra federalista com el PSUC, que amb l’ús de l’arquetip situava el «seu» proletariat com l’única alternativa que podria resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya per la via federal, amb el reconeixement de l’autodeterminació. El partit agafava el model que va dissenyar Stalin per a l’URSS i l’aplicava a la realitat catalana partint de la idea que l’esquerra que volia la independència era petitburgesa i que la classe obrera posaria fre a aquest anhel separatista perquè es produiria una acceptació del model federal per la via de l’exercici del dret d’autodeterminació.

      Aquest discurs confrontava les tesis comunistes amb una burgesia que s’havia «servit instrumentalment de la nació per als seus fins de classe», tal com s’especificava l’any 1967 a Treball, la revista clandestina del PSUC. La idea central era senzilla d’entendre: la nació catalana la defensen els treballadors i no els burgesos, que només volen utilitzar-la en benefici propi. Era una afirmació verídica si se centrava exclusivament en la gran burgesia, però sovint s’aplicava també a tots els sectors populars vinculats a la tradició catalanista. Segons la doctrina comunista oficial, el salt endavant nacional l’havia de protagonitzar la classe obrera, i no pas la petita i la mitjana burgesia, que segons el PSUC eren els sectors socials que engreixaven les files de partits com ERC.

      Quan aquesta idea s’enfoca amb la perspectiva de la història, el relat d’un catalanisme nascut exclusivament de la burgesia queda desacreditat, perquè va ser un fenomen transversal que en els seus orígens va sorgir sobretot de les classes populars.

      Per exemple, el 1840 es va crear l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, un col·lectiu obrer amb un ideari republicanista que pretenia una millora de les condicions dels treballadors i s’oposava a les polítiques centralistes. Anys més tard, el 1855, va néixer la Junta de Directors de la Classe Obrera, entitat que dirigia des de la clandestinitat els moviments obrers, com ara el que va provocar la primera vaga general, que es va produir aquell mateix any. Poc després es va fundar la primera societat catalanista, Jove Catalunya, nascuda el 1869, impulsada per un grup catalanista lligat al moviment de la Renaixença, que es va convertir en un col·lectiu polític, precursor de la Unió Catalanista.

      Cal sumar a aquestes tres fites la creació el 1903 del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), una organització amb finalitats mutualistes i amb una orientació clarament catalanista, que va anar derivant posteriorment cap a l’obrerisme i el sindicalisme. Va divulgar el catalanisme obrerista i va impulsar la creació d’entitats d’escoltes i excursionistes.

      El moviment polític d’orientació catalanista es vinculava al teixit associatiu del país que es conformava СКАЧАТЬ