Picar pedra. Joan Puigcercós

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ style="font-size:15px;">      El fet evident que la Renaixença cultural i literària fos acollida i emparada bàsicament per institucions i sectors burgesos —no podia ser de cap altra manera a cap país al segle xix— ha fet pensar que el catalanisme, entès com a fenomen social i polític, ha estat des de l’origen exclusivament burgès. Si es repassa la història, però, queda demostrat que els corrents polítics del catalanisme popular són anteriors a l’aparició del catalanisme polític de signe conservador.

7. L’independentisme no ve de la dreta

      La sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un punt d’inflexió per a l’independentisme. La retallada aplicada al text després d’una dura campanya del PP va ensorrar les esperances d’entesa i va marcar la consciència ciutadana fins al punt que la població va acabar dient prou.

      Aquesta convicció es reblava, a més, amb les polítiques centralistes de Madrid, que atiaven els arguments a favor de la separació, i també amb el gir polític que van fer partits com CiU, proclius a l’estratègia de pacte amb l’Estat durant dècades. Finalment, no obstant això, es van trobar forçats a reorientar-se cap a l’independentisme per l’evolució del cos central de la seva base social i electoral.

      L’independentisme es va convertir en un projecte massiu i transversal que va aglutinar persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta fins a l’esquerra més radical. Es va fer possible la convivència entre l’independentista «de tota la vida» i el de nou encuny, que abans havia defensat altres formes polítiques de relació entre Catalunya i Espanya. Aquest vincle s’establia en relació amb l’horitzó de l’estat propi, però no necessàriament en l’eix ideològic esquerra-dreta.

      ¿Un ciutadà de dreta i un d’esquerra podien coincidir en una manifestació independentista? Sí, va passar, passa i passarà. De fet, la pluralitat social i ideològica és una característica compartida per tots els moviments massius d’emancipació nacional.

      Aquesta realitat, però, sovint ha estat interessadament desfigurada per un relat construït a partir de la idea que la dreta catalana i els que han tingut el control social del país han estat els impulsors i conductors gairebé exclusius del Procés, talment com si aquest moviment hagués sorgit dels despatxos institucionals i dels partits, i no pas de la reivindicació del carrer.

      Hi ha una dreta independentista que en els darrers anys ha anat guanyant força en el Procés, però, sent minoritària, no se li pot atribuir la condició de guia del moviment ni, encara menys, se la pot encaixar en una falsa línia històrica que eleva la dreta nacionalista com la mare gairebé única de l’independentisme. El fet que no ho sigui no significa tampoc que totes les iniciatives polítiques i socials sorgides en aquest camp estiguin circumscrites al perímetre de l’esquerra, però la història mostra exemples suficients per bandejar la tesi que apunta a la dreta com la matriu del corrent independentista.

      El 1922 es crea Estat Català, una formació «interclassista i netament independentista» que acabarà sent una de les llavors d’ERC, partit d’amalgama que neix nou anys més tard a partir de diverses tradicions culturals i polítiques, que fonamenta els seus principis en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya, la federació amb altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa.

      El Front Nacional de Catalunya, que neix el 1940 i col·labora amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l’esperança que la derrota del feixisme hagués de significar la victòria de la causa catalana, i el PSAN, fundat el 1969, són dos casos de formacions polítiques que demostren el nexe entre l’independentisme històric, les classes populars i els postulats de les esquerres.

      Relligar la dreta amb l’independentisme i negar el seu origen popular ha estat una voluntat d’alguns sectors de l’esquerra estatalista o directament espanyolista, que han pretès apuntalar els seus plantejaments a partir de la identificació despectiva de l’independentisme amb el conservadorisme de la menestralia o del pujolisme. Són els partidaris del mite del pop. És una teoria organicista encara molt vigent que sosté que el catalanisme és un pop del qual el president Pujol va esdevenir el cervell durant anys, i cada tentacle representa les diferents faccions, des de l’extinta Terra Lliure fins a Òmnium, passant per ERC, TV3 o sectors de la societat civil organitzada. D’aquesta manera es posen no només dins el mateix sac totes les expressions del catalanisme, i qui diu catalanisme diu independentisme, obviant el seu sentit pluralista i transversal, sinó que, a més a més, s’assenyala un cervell organitzador que mou els fils des de la dreta i les classes dominants.

      El sindicalista Joan Coscubiela, un defensor paradigmàtic d’aquesta idea, justifica amb arguments que parteixen d’aquesta base els atacs contra l’independentisme i qualsevol reivindicació confederal, com el concert econòmic, que considera insolidari.

8. Convulsions i resistència d’ERC

      Les disputes públiques i notòries a Esquerra Republicana han estat constants des del seu naixement, el 1931. El fet que s’hi apleguessin sensibilitats i tendències ideològiques diferents abonava el terreny a unes convulsions internes que s’anaven mantenint latents, entre altres causes perquè el partit no s’adequava ni al patró oligàrquic ni al patró «leninista», que fulminava el discrepant i feia passar per l’adreçador la militància.

      ERC ha estat una formació d’esquerra democràtica, d’amalgama i molt heterogènia que ha tingut unes bases fortes i participatives, amb capacitat per posar en dificultats la direcció en diversos moments de la seva història. Els sectors crítics amb els òrgans directius no s’han privat mai d’aixecar la veu ni de criticar, i aquest funcionament ha configurat una imatge d’un partit en ebullició constant, que de vegades l’ha perjudicat a l’hora de presentar-se com una organització seriosa i fiable.

      El fet que el partit hagi tingut una desena d’escissions al llarg de la seva trajectòria explica perfectament el seu tarannà, per bé que aquesta manera de ser no l’ha ensorrat mai. Han desaparegut de l’escena política Convergència Democràtica, Unió Democràtica, el PSUC i Iniciativa, però Esquerra Republicana segueix ben viva després de noranta anys d’existència.

      Els perills de desaparició que la formació ha tingut al llarg dels anys han tingut l’origen en els esdeveniments externs, més que no pas en el turbulent funcionament intern. Han estat, per exemple, l’aixecament militar del 1939, la dificultat de crear una organització de masses per esquivar la repressió i adaptar-se a la clandestinitat durant el franquisme o el complex aterratge a la democràcia després d’un exili complicat dels seus dirigents, sobre els quals va recaure, a més, la tasca de sostenir i representar les institucions catalanes a l’exterior, com ara la Generalitat, com van haver de fer els presidents Josep Irla i Josep Tarradellas.

      L’hegemonia que el partit havia aconseguit recollir als anys trenta es va anar perdent durant la dictadura i la clandestinitat fins al punt de convertir-se en una formació amb poc múscul polític en comparació amb altres partits com el PSUC, més ben organitzat a la clandestinitat, que comptava a més amb el suport del moviment comunista internacional i, en darrer terme, de l’URSS.

      Aquesta correlació de forces va anar canviant, però, fins al punt que els republicans han arribat a ser en alguns àmbits la primera força del país, amb discursos que han convertit ERC en el «representant de la lluita per la justícia social», un paper que als anys setanta va hegemonitzar el PSUC. És en aquest context que s’explica probablement l’antipatia persistent i gairebé inguarible per Esquerra Republicana d’algunes personalitats excomunistes i alguns exmilitants del PSC. Hi ha hagut un menyspreu intel·lectual cap a ERC que encara subsisteix entre alguns excomunistes o socialistes, sobretot entre els més espanyolistes.

      Un altre element que se suma a l’antipatia СКАЧАТЬ