La meva vida, sense embuts. José Manuel Bernal Llorente

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ i el meu desig de comunió m’impulsen a expressar la meva voluntat que no hi hagi d’ara endavant preveres en atur, fora de servei. No seria bo, d’altra banda, que aquestes prohibicions imposades per la Santa Seu als secularitzats, en concedir-los la dispensa, s’interpretessin com una mena d’ultratge o de càstig, imposat als preveres secularitzats per haver abandonat el seu ministeri, com si això fos un gravíssim pecat, un despropòsit inqualificable.

      Aposta per una Església de comunitats

      Com ja he comentat més amunt, l’any següent d’haver-nos instal·lat a Logronyo, el 1987, vam prendre contacte i ens vam incorporar a la comunitat de l’Esperança. Una comunitat cristiana, formada per laics compromesos, desitjosos de viure a fons la seva fe cristiana, animats per la pretensió, compartida per tots, de viure un projecte d’Església estretament inspirada en l’Evangeli, preocupada per cultivar i compartir comunitàriament la fe, centrada en la celebració setmanal de l’Eucaristia, en un clima de senzillesa fraterna i solidària, escoltant i celebrant la Paraula, lloant el Senyor amb cants, compartint junts el cos i la sang del Senyor al voltant de la mesa eucarística, on tots se senten comensals i germans. Des d’aquella data hem continuat estretament vinculats a la comunitat. En aquest entorn comunitari, animats per l’impuls del prevere inspirador i promotor de la comunitat, Gerardo Cuadra, hem participat en grups de pregària i de reflexió; hem treballat en l’estudi de la Bíblia, hem abordat temes d’actualitat. Hem projectat actes i manifestacions de protesta, denunciat situacions injustes i reivindicat drets socials vulnerats. Per poder dur a terme aquestes activitats ens hem associat quasi sempre amb altres grups i comunitats de Logronyo, amb les quals compartim preocupacions i projectes.

      Aquesta experiència ens ha obert horitzons i ens ha permès percebre possibilitats noves per a l’Església. Perquè les comunitats emparen, en els seus objectius originals, la pretensió de constituir noves alternatives d’Església, és a dir, noves formes de presència de l’Església en el món i en la societat, noves formes de ser fidels al missatge de Jesús, nous estils de vida, menys sofisticats i més propers a la gent humil, a la gent del carrer, sense convencionalismes i sense postures artificials.

      Les petites comunitats sorgeixen arran del Concili i es multipliquen com bolets. Hi ha una insaciable recerca de formes de vida cristiana que encarnin amb fidelitat el missatge de Jesús i l’estil de vida que ell anuncia a l’Evangeli. L’atenció es fixa en l’exemple de les primitives comunitats cristianes, tal i com s’explica en els Fets dels Apòstols: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Fets 2,42). Més endavant: «Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor» (Fets 2,44-47). Aquests resums sobre la situació de la comunitat es repeteixen diverses vegades en les primeres pàgines dels Fets. Transcriuré una altra notícia que corrobora i completa el text anterior: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Fets 4,32); «Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú» (Fets 4,34-35).

      En aquests escrits s’inspira l’estil de vida de les comunitats cristianes de base en l’actualitat. Està passant el mateix que va passar a l’Edat Mitjana, quan van aparèixer les ordes mendicants. També aleshores aquests grups de germans mendicants, que recorrien els vells camins d’Europa predicant l’evangeli i els fraticelli del poverello d’Assís, van tenir com a mirall i punt de referència l’exemple de les primeres comunitats. D’elles han après a cultivar la paraula de Déu a través de l’estudi de la Bíblia i la celebració de la Paraula. Això ens ha impulsat, en el si de les comunitats, a estudiar l’ensenyament dels grans mestres de l’espiritualitat i de la teologia; a prestar atenció als esdeveniments de la vida política i social, als conflictes laborals, a les calamitats i patiments de la societat, per interpretar-los des de la fe, examinant les seves causes i prenent decisions i actuacions evangèliques.

      Al costat d’això ens urgeix de forma especial, a les comunitats, posar en pràctica la comunitat de béns, creant una sensibilitat solidària i compromesa, oberta a les necessitats dels grups socials marginats, dels grups humans que integren les anomenades bosses de pobresa. Molts dels nostres, pertanyents a les comunitats, col·laboren en moltes de les activitats promogudes per Càritas i per altre tipus d’organitzacions (ONG) que presten serveis entre els immigrants, els treballadors temporers, els interns de les presons, els sense-sostre, drogoaddictes, víctimes de la sida, etc. Aquesta és, segons el nostre parer, la forma moderna i actual de reproduir avui el comportament solidari de les primeres comunitats cristianes.

      El centre medul·lar al voltant del qual es desenvolupa la vida de les comunitats és l’Eucaristia, com ho va ser la fracció del pa en l’Església primitiva. Les comunitats de base busquen avui un estil nou de celebració, que encaixi amb el petit nombre de participants i amb el reduït espai on té lloc la litúrgia, de vegades en cases particulars, amb regust de llar domèstica i d’estretes relacions familiars. Cal idear un llenguatge nou, diàfan i directe, sense estereotips ni tons grandiloqüents, però cultivat i net. Cal evitar els gestos ampul·losos, adequats potser en una catedral, però impropis en un recinte petit; ni l’encens, ni les processons, ni les grans polifonies, ni els desplaçaments solemnes, ni tan sols el so de l’orgue. Cal buscar unes expressions litúrgiques adequades. Hem de recuperar l’estil de les primitives celebracions a les cases, les domus ecclesiae, senzilles i intenses, com l’Eucaristia romana del segle II que descriu sant Justí màrtir. L’important és la comensalitat fraterna, la caritat que uneix els participants i, sobretot, la trobada intensa amb el Senyor ressuscitat i gloriós, al qual reconeixem present en partir el pa. A ell, el glorifiquem, el lloem, el reconeixem com a Mestre i Senyor. Ell és l’eix, l’impulsor de la vida de la comunitat. La celebració de l’Eucaristia culmina en compartir els germans, junts, el cos i la sang de Crist en el pa i en el vi. Asseguts a la mateixa taula, compartim el banquet del Regne, el sacrum convivium cantat per Tomàs d’Aquino i ens sentim comensals del Regne messiànic a l’espera de la seva darrera arribada.

      I junt amb l’Eucaristia, les reunions de pregària, l’escolta de les santes escriptures i la interpretació dels grans mestres de l’espiritualitat. Moments de silenci profund, d’endinsament en la intimitat del cor, de col·loqui íntim amb el Senyor en comunió amb els germans.

      Aquest és, sens dubte, l’estil de les comunitats cristianes del futur. Així ho pressenten molts teòlegs, i aquesta és la seva aposta. Per corroborar-ho transcriuré una cita del recordat teòleg alemany Karl Rahner parlant de les comunitats de base: «L’Església del futur serà una Església que es construirà des de baix, per mitjà de comunitats de base de lliure iniciativa i associació. Hem de fer el possible per no impedir aquest desenvolupament, sinó més aviat per promoure’l i encarrilar-lo correctament» (Cambio estructural de la Iglesia, Cristiandad, Madrid 1974, 132). Aquestes paraules de Rahner són ratificades sorprenentment pel llavors cardenal Joseph Ratzinger, en reconèixer l’increment de les comunitats com un gran esdeveniment eclesial del nostre temps. Les designa com «la floració de nous moviments que ningú planeja ni convoca i que sorgeixen de la intrínseca vitalitat de la fe». Més endavant, en el mateix document, Ratzinger comenta: «Ningú no ignora, tanmateix, que entre els problemes que aquests nous moviments plantegen hi ha també el de la seva inserció en la pastoral general. [...] Sorgeixen tensions a l’hora d’inserir-los en les actuals formes de les institucions, però no són tensions pròpiament amb l’Església jeràrquica com a tal. S’està forjant una nova generació de l’Església, que contemplo esperançat. […] En aquest sentit, la renovació és callada, però avança amb eficàcia. S’abandonen les formes antigues, СКАЧАТЬ