La meva vida, sense embuts. José Manuel Bernal Llorente

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ posicionaments i ideologies més obertes i progressistes.

      Però la blancor dels meus cabells, o la sensatesa dels anys, o una providencial evolució operada en la meva persona amb el pas del temps, han anat transformant la meva actitud de fons, el meu tarannà rupturista i renovador. La meva participació en les celebracions eucarístiques, durant els anys que porto secularitzat, m’ha permès constatar els comportaments desafortunats que es practiquen a les celebracions. Ho he pogut constatar en comunitats i parròquies diferents. Em refereixo a la forma de participar dels fidels, a les homilies dels capellans, al costum de dir tots alhora la pregària eucarística, a la forma de llegir i de cantar, a les improvisacions i invents dels capellans, i a una colla d’usos i costums difícils d’ajustar amb un elemental sentit litúrgic. De vegades penso que aquesta actitud meva de rebuig és fruit d’una mena de deformació professional, o d’un sentiment exagerat d’exquisidesa i de puresa litúrgica. El fet és que, al cap dels anys, m’he acabat convertint en un vell rondinaire i en un crític empedreït, fustigador d’errades i defensor de la disciplina.

      Jo continuo pensant que darrere d’aquesta trama hi ha la mà de Déu. En tota la meva vida, al llarg dels anys, s’ha vertebrat una línia de continuïtat, aparentment torta, però en realitat coherent i positiva. Vistes les coses des de la fe, en l’horitzó de les grans intervencions de Déu, aquesta vida meva, interpretada tal vegada a primera vista com un desastre, al cap del temps, des de la llum provident de la fe, la descobreixo lluminosa i plena de sentit, com si fos una petita història de la salvació a escala personal.

      Preveres fora de servei

      El dia 9 de desembre de 1988 el papa Joan Pau II firmava el rescripte pel qual se’m concedia la reducció a l’estat laical, junt amb la dispensa de les càrregues inherents als ordes sagrats i a la professió religiosa, entre elles la meva obligació del celibat. Cosa que ens va sorprendre a tots, ja que, en aquell moment, coincidint amb el pontificat del papa Joan Pau II, no van ser gaires els capellans als quals es va concedir la dispensa del celibat i la reducció a l’estat laical.

      Però el que jo vull comentar ara és la sèrie de prohibicions que se’m van imposar en concedir-me la dispensa. A més a més de recomanar al secularitzat que observi un comportament exemplar i porti una vida honrada, la qual cosa no deixa de ser raonable, se li prohibeix exercir en endavant el ministeri sagrat; o prestar cap servei en seminaris o cases de formació dels religiosos; o exercir la docència en facultats eclesiàstiques o centres d’estudi; o fer classes de religió en escoles o instituts dependents de l’autoritat eclesiàstica; o, finalment, se li prohibeix a més a més deixar-se veure o participar activament en ambients socials que va freqüentar habitualment quan exercia el ministeri sacerdotal.

      Molts bisbes, tanmateix, amb prou feines si han prestat atenció a aquesta normativa. Ben al contrari, han acceptat de bon grat la col·laboració de capellans secularitzats tant en el camp de la docència com en el de l’animació pastoral. Jo vaig tenir aquesta grata oportunitat, a Logronyo, en temps del recordat bisbe Mons. Ramon Búa Otero, el qual, entre d’altres encàrrecs, em va oferir l’oportunitat de prendre part activa en la celebració del Sínode Diocesà (1999-2002). Però no tots els bisbes, també cal dir-ho, han acollit favorablement el servei dels secularitzats. He de dir, al mateix temps, que no tots els preveres secularitzats s’han prestat de grat a assumir aquesta mena d’encàrrecs. Més aviat han manifestat un cert rebuig a col·laborar activament en projectes de pastoral o en activitats promogudes des de l’Església.

      No és el meu cas. Més aviat he escrit moltes vegades sobre aquest tema i he manifestat clarament la meva opinió favorable a una incorporació dels secularitzats a l’exercici del ministeri i a la conveniència d’assumir responsabilitats en l’activitat pastoral. A banda de l’aspecte pragmàtic d’aquesta possibilitat, caldria tenir en compte també l’oportunitat que aquesta iniciativa ofereix d’obrir camins nous a la presència d’una nova mena de preveres a les comunitats, més encarnats en la vida de la gent, més humans i més propers, més sensibles als problemes dels fidels. El capellà no seria un estrany que, d’un dia per l’altre, irromp en la comunitat com un desconegut. Per altra banda, i aquest seria l’aspecte pragmàtic de la iniciativa, aquí trobaríem un camí per donar resposta al clamorós problema de la manca de preveres i al seu progressiu envelliment. Un problema que, en aquests moments, no ha fet més que aflorar. Em temo que no passarà gaire temps sense que aquesta agra qüestió assoleixi proporcions alarmants. No és bo mirar cap a una altra banda o esperar que el temps, que tot ho cura, acabi per difuminar aquest drama. Convé pensar ja en solucions. Fa pena veure buits aquests grans seminaris construïts gairebé tots en temps de la postguerra espanyola: temps gloriosos, marcats per una sorprenent eufòria vocacional, que al final va resultar ser només una flor de primavera que, amb els primers raigs de sol, agosteja i s’asseca. Cada cop són menys els seminaristes que accedeixen al ministeri sacerdotal. A més a més els bisbes cada vegada ho tenen més difícil per trobar capellans joves que puguin rellevar els vells rectors que es jubilen.

      Són moltes les veus d’alerta que van sorgint d’una banda i l’altra a l’Església que demanen a crits que s’afronti aquest problema i que es busqui una solució definitiva, no un pedaç. Estic pensant, en aquest sentit, en l’agosarada proposta del bisbe sud-africà d’origen alemany, Mons. Fritz Labinger, el qual ha llançat la idea de crear una nova mena de preveres, sorgits de la comunitat i configurats com a equip, no necessàriament cèlibes, vinculats a la comunitat local que els presenta, en comunió amb el bisbe i amb els altres preveres cèlibes. Viurien en família, practicarien un treball professional i assumirien el ministeri pastoral a temps parcial, sense cap remuneració econòmica. Aquest plantejament allibera aquests preveres de qualsevol forma de clericalisme (J.M. Bernal, Reflexiones incómodas sobre la celebración litúrgica, PPC, Madrid 2014, pp. 33-35).

      Des de la talaia que m’ofereixen els anys i els cabells blancs, intueixo infinitat de possibilitats de col·laboració que, si la rigidesa de les autoritats eclesiàstiques s’hagués manifestat més flexible, jo hauria pogut prestar en l’Església local de La Rioja. Però les coses no van anar així. Perquè per a alguns bisbes i molts eclesiàstics un capellà secularitzat, en principi, és un ésser que cal evitar, poc recomanable, que ha traït les exigències de la seva vocació sacerdotal. No tinc cap dubte que aquest és el plantejament vigent encara en aquests casos. Per això sempre em vaig resignar a escriure i denunciar aquest problema amb sinceritat, honradesa i llibertat d’esperit. Estic convençut que, amb la meva preparació doctrinal i litúrgica, amb la meva experiència en el camp de l’ensenyament i de la pastoral, hagués pogut prestar una valuosa col·laboració en la pastoral i en l’ensenyament. Per això suggereixo en el títol d’aquest capítol que, tant jo com altres molts companys secularitzats, constituïm (de grat o no) una mena de gremi eclesiàstic de preveres fora de servei. No deixa de ser una llàstima, injustificada per cert, que l’Església desatengui l’aportació de tants capellans, disposats a prestar la seva col·laboració en comunió amb els bisbes i en col·laboració solidària amb altres capellans.

      D’aquesta manera podríem evitar el lamentable espectacle, exemplar per altra banda i carregat de mèrits, de joves capellans, desplaçant-se els diumenges d’un poble a l’altre, per celebrar la missa dominical. Recurs que, per cert, no soluciona el problema. Perquè aquest capellà, que es desplaça esforçadament els diumenges d’un poble a un altre per dir missa, apareix desvinculat de la comunitat que presideix, i actua, si més no aparentment, com un funcionari i es manifesta completament condicionat per la urgència i per les presses. En qualsevol cas mai no deixarà de ser una solució provisional.

      Tampoc no resolen el problema les celebracions dominicals de la Paraula, per molt piadoses i devotes que siguin. Al meu parer són només un subterfugi o un succedani que s’utilitza per pal·liar un problema greu. Perquè només l’Eucaristia fa que el primer dia de la setmana, el diumenge, sigui el «dia del Senyor». Com saben molt bé els liturgistes, no hi ha dia del Senyor sense Eucaristia. En efecte, és en l’Eucaristia on proclamem, confessem, reconeixem, СКАЧАТЬ