L'infiltrat. Lluís Calvo Guardiola

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ també el cas del Tibet– i descarrega tots els seus dispositius repressors contra els uigurs, a través de càmeres, escàners del rostre i controls exhaustius del cos i de l’activitat a la xarxa. Com subratlla Giorgio Agamben, per a l’autoritat «res no s’assembla més a un terrorista que una persona normal». Davant d’aquesta situació, ¿per què no s’hauria d’emprar, com Odisseu, la sagacitat per fer front a tots els dispositius de la coerció? El conte d’El gat amb botes, recollit per Straparola, Basile i Perrault: l’astúcia del pobre per revertir els fets. Cert: el gat no canvia les condicions opressives del poder, sinó que se n’apodera. Sens dubte les seves botes són massa estretes. I no en tenim prou amb les llegües de curt abast. Tanmateix, cal tenir-ho clar: l’objecte és insuficient, però el mètode astut és del tot infal·lible. I si bé el conte ens instrueix sobre com assolir el poder a través de l’adulació i l’engany també és cert que les seves tècniques poden ser capgirades per accedir i esfondrar els simulacres d’aquest mateix poder. Narració contra narració, al capdavall.

      Horkheimer i Adorno parlen en nom d’una societat que ja no existeix, o que almenys no existeix de la manera com ells la concebien i la delimitaven. Cal, per tant, emprar el mateix anonimat de què gaudeix el poder, a través de tot un seguit d’estratègies que poden i han de conviure amb les més clàssiques, és a dir, l’exposició absoluta, la denúncia social i el vaivé massiu de les accions al carrer. Amb aquestes estratègies no n’hi haurà prou, tanmateix, per contrarestar uns poders que es mouen de manera subterrània. La conclusió, llavors, és clara: hem de convertir-nos, també, en invisibles. I defugir les etiquetes fàcils que ens desactivarien i ens exposarien massa a les llums del poder i les seves polítiques coercitives. Ens cal actuar des de la grisor per assolir els resultats més brillants possibles. Aquest és l’objectiu.

      Disseminar-se és el primer pas per fugir de les càmeres, de les cartografies de la realitat, de l’obsessió classificadora. Horkheimer i Adorno no podien preveure, encara, la modernitat d’Odisseu. És a dir, el seu caràcter etern, arquetípic i mudable en funció de cada circumstància. Convertir Odisseu en una mena de propietari panxut de pintura Biedermeier és la pitjor de les caracteritzacions possibles. I, malgrat tot, la crítica d’aquests dos pensadors és coherent si l’analitzem amb els ulls de l’època. Un temps, però, que ha canviat de manera profunda. Avui dia els vincles han de ser forts i perdurables, però també poc o gens detectables pels radars. Com una societat secreta, amb les seves lleis, ritmes i fluències. Contra els dispositius hostils. Uns vincles que han d’empeltar-se amb astúcia en la lògica interna de cada dispositiu.

      Dispositiu? Paraula clau, sens dubte. Els dispositius, segons una entrevista que Foucault concedí l’any 1977, són un conjunt heterogeni que abasta discursos, institucions (des de les presons als sanatoris mentals, tot passant per les fàbriques o les casernes), enunciats científics, lleis i proposicions filosòfiques o morals. El dispositiu, però, pot ser institucional o bé pot justificar i ocultar una pràctica amb l’objectiu de forjar un nou camp de racionalitat. El dispositiu, amb tot, no és cadascuna d’aquestes coses, sinó que cal entendre’l com un conjunt de xarxes i línies de força on s’inscriuen les institucions esmentades. El dispositiu és un vincle entre elements heterogenis que estableixen racionalitats a través dels discursos, però també mitjançant pràctiques no discursives. El dispositiu no és una institució determinada, sinó una xarxa entre diferents components que té un caràcter transversal i que permet visualitzar organitzacions i formes de racionalitat, sempre en referència al tipus concret de societat i a la forma social en què el dispositiu emergeix. D’aquesta manera, parlar per exemple de «fàbrica» resulta incomplet, ja que, com ens recorda Luis García Fanlo, hauríem d’explicitar si es tracta d’una fàbrica-presó, d’una fàbrica-escola o d’una fàbrica-convent. I tot això tenint en compte el moment en què sorgeix. No oblidem que el dispositiu també pot esdevenir una formació que apareix en un temps històric per respondre a una urgència. De fet, el mateix Foucault no va definir mai de manera exacta què entenia per dispositiu, per la qual cosa es tracta d’un concepte força obert, que Deleuze, en el seu article titulat «Qu’est-ce qu’un dispositif?» [Què és un dispositiu?], situa en el camp de la singularitat. Cada dispositiu és un món, podríem afirmar.

      Giorgio Agamben en fa una definició més precisa, vinculada a la teologia cristiana i al concepte de gestió, govern i control propi de l’oikonomia, tot establint que el dispositiu és allò que té «la capacitat de capturar, orientar, determinar, interceptar, modelar, controlar, i fixar els gestos, les conductes, les opinions i els discursos dels éssers vius». La proliferació de dispositius defineix el nostre món contemporani, ja que, segons Agamben, «no hi ha ni un sol instant de la vida dels individus que no estigui modelat, contaminat o controlat per un dispositiu o un altre». Sigui com vulgui, els dispositius generen una manera de ser basada en el control i el govern. Així conformen, creen i administren models de racionalitat i d’organització. I llauren i determinen les conductes.

      Cal tenir present, en darrer terme, que cada dispositiu té els seus trets particulars, els quals responen a realitats i a subjectivitats diferents. Per això Foucault –tal com argüeix Gilles Deleuze– rebutja els universals basats en la reflexió, la comunicació i el consens, ja que cal disseccionar els instruments, les configuracions i les xarxes de poder per detectar a què responen i de quins fils pengen. No hi ha cap universal ni cap raó majúscula que permeti jutjar els dispositius.

      En aquest punt podem entendre millor, en efecte, com la «felicitat total, universal i indivisa» d’Adorno i Horkheimer esdevé, a través de Foucault i Deleuze, una construcció idealitzada que pretén imposar-se a una realitat que mai no és massissa, com en la modernitat, sinó dúctil i esfilagarsada. D’aquesta manera, lluitar contra els dispositius vol dir passar desapercebut, sense ser detectat per la multiplicitat d’ulls i braços amb què opera el programa. Cal infiltrar-se, llavors, en el seu interior i recórrer a la sagacitat, com fa Odisseu, amb l’objectiu de desactivar-los. No sempre sense dolor, certament. No sempre de manera exclusiva ni absoluta. De vegades amb l’ajut de tàctiques típicament modernes. Però en cap cas es tracta d’adaptar-se a la irracionalitat, com sostenien Horkheimer i Adorno, sinó de rebentar i saturar les xarxes internes a través de sobredosis de coherència injectades en el mateix sistema (les vagues de zel serien la mostra més clara d’aquesta manera d’actuar). Aquesta és la ironia suprema. Sobreeixir de dades. Multiplicar les ordres i contraordres. Passar informació i infiltrar-se en territori hostil. Observar des de dins. Aprofitar el llenguatge per crear confusió entre els ciclops. I també aparentar una plena adaptació des de les tècniques del camuflatge, amb l’objectiu de bloquejar i desactivar els engranatges. I què vol dir això? Alguns exemples: vagarejar sense aturar-se en cap punt fix, exercir la intrusió entre els estrats i ocultar-se en els llocs no detectats. Aquests són els tres eixos del llibre, els quals conformen innombrables creuaments i possibilitats. I ara sí que hem arribat al lloc de partença, al punt en què el fil es trena i es fa trama. De tot això va aquest llibre. Així, d’entrada.

L’ART DEL VAGAREIG

      Només qui camina veu els ratolins.

      WERNER HERZOG

      He caminat fins a sortir del cos i entrar a la muntanya.

      NAN SHEPHERD

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

      Безопасно оплатить СКАЧАТЬ