L'infiltrat. Lluís Calvo Guardiola

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ d’esperar, tot es complica, ja que aquest últim tanca l’entrada de la cova amb un roc. Després d’un intercanvi de paraules, Polifem, que no és un gran negociador, decideix devorar uns quants homes d’Odisseu. Més endavant Polifem surt a l’exterior amb el seu ramat i, en retornar, Odisseu li ofereix vi. Tot seguit Polifem li demana el seu nom i Odisseu li respon:

      M’has demanat, ciclop, que et diga amb quin nom em coneixen.

      Jo t’ho diré. I tu, m’has promès de donar-me un obsequi.

      Doncs, el meu nom és Ningú. I Ningú és també com em diuen

      la meua mare, i el pare, els companys i tota la resta.

      Són aquests mots plens d’astúcia –seguint la traducció de Joan F. Mira– els que salven Odisseu i els mariners que l’acompanyen, els quals aconsegueixen sobreviure als instints devoradors de Polifem. Llavors, quan Odisseu i els seus aventurers enfonsen un pal d’olivera a l’ull de Polifem i ell, irat, demana ajut als ciclops que envolten la cova, aquests últims interpreten de manera errònia la seva crida desesperada. És obvi que el mot ningú crea confusió. Diuen els ciclops: «¿O és que algú et vol matar per mitjà d’un engany o per força?». Resposta de Polifem: «Ai, amics meus, Ningú em vol matar amb engany i amb la força». Evidentment, si ningú amenaça Polifem no cal amoïnar-se ni disposar-se al combat. La interpretació dels ciclops és clara: són davant d’un boig, d’algú que ha perdut el senderi i diu bajanades. I que veu fracassada la seva demanda per un ardit de llenguatge. En efecte: Odisseu reconeix que va teixint «tota mena d’enganys i d’ardits». D’aquesta manera aconsegueix salvar-se ell mateix i salvar, a dreta llei, els seus homes.

      Tot i això, davant de la irracionalitat, Odisseu es comporta –segons Horkheimer i Adorno– com un senyor feudal que duu els trets del comerciant oriental. L’astúcia és l’adaptació de la raó burgesa a qualsevol irracionalitat que se li oposa com a força superior. Estaríem parlant, aleshores, de l’astut pelegrí solitari, és a dir de l’homo oeconomicus. Tots dos pensadors fan un paral·lelisme entre Odisseu i Robinson, personatges que persegueixen sense escrúpols el seu interès aïllat i que encarnen el principi de l’economia capitalista. D’acord amb el seu raonament, equiparen les aventures d’Odisseu als riscos que esquitxen el camí de l’èxit. Aquí hi ha un punt de connexió amb la tesi de Foucault sobre el perill. I amb les estratègies d’adaptació pròpies del capital i d’una societat competitiva, en què cadascú ha d’idear la manera més adient de sobreviure i de buscar-se la vida.

      En el fons, però, el que no toleren Horkheimer i Adorno és l’adaptabilitat. El soldat ha de morir a camp obert, en plena lluita col·lectiva, seguint estratègies modernes de confrontació. L’acció ha de ser massiva, regular, precisa. Ni la ironia, ni l’encaix enginyós a les circumstàncies, ni el conill tret del barret de copa tenen cabuda en aquesta concepció del món. L’astúcia és un recurs del liberalisme.

      La socialització radical implica també l’alienació radical. En el capitalisme les persones són considerades com a competidors, com a enemics o bé com a recursos. Són vistes, per tant, com a instruments, és a dir, com a coses. Les objeccions, aleshores, estan servides. Horkheimer i Adorno situen la solitud i l’astúcia com a referents de la societat burgesa, la qual s’adapta de manera convenient a totes les irracionalitats, dotant-les d’un vernís de raciocini a través de l’enginy. Aquestes estratègies contribueixen a crear la societat dominant –aquí hi ha un eco d’Adam Smith–, amb una gran capacitat de mutació. Ara bé, ¿no és justament perquè aquestes tàctiques tenen una eficàcia innegable que caldria utilitzar-les en forma de contraestratègia no menys infal·lible? L’astúcia, una constant en les mitologies, pot usar-se com una reversió per apartar-se, per sabotejar, per resistir, per alçar narracions paral·leles. Cal reconèixer que l’astúcia, i el fet de no enfrontar-se al ciclop a camp obert, és el que permet a Odisseu salvar la vida dels seus homes. En realitat, l’estratègia veritablement burgesa –aparellada també amb la revolucionària en sentit clàssic– hauria consistit en una massacre per aconseguir fugir de la cova. Tanmateix, avui dia no es desactiva un programa tot cremant uns quants ordinadors. Altrament, cal endinsar-se en una xarxa amagadissa de connexions i buscar la manera més precisa de colpejar l’objectiu. Des de la tecnologia mateix. I, si convé, amb un deix d’acceleracionisme, moviment contemporani que defensa l’ús dels recursos tecnològics del capitalisme per tal de desbordar-lo i dur-lo a la sobresaturació. La solució, en aquest cas, no rau a desconfiar de la tecnologia sinó a aprofitar-ne les potencialitats i virtualitats per tal de complir objectius de transformació social. Com sosté l’Accelerate Manifesto for an Accelerationist Politics [Manifest per una política acceleracionista], d’Alex Williams i Nick Srnicek, cal promoure una política que «se senti còmoda amb una modernitat d’abstracció, complexitat, globalitat i tecnologia». Un exemple seria la reducció d’hores de feina que la tecnologia facilita, tot i que el capitalisme ha començat, segons els autors del manifest, «a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a objectius innecessàriament limitats». L’acceleracionisme, per tant, pretén alliberar les forces productives latents per tal de treballar cap a objectius comuns, no pas adreçats de manera exclusiva a uns quants privilegiats.

      La burgesia dels temps de Horkheimer i Adorno ha virat cap a formes sofisticades i ocultes de poder, vinculades a oligarquies gairebé anònimes. El capital s’amaga en innombrables companyies i fons d’inversió, la propietat dels quals es reparteix en una xarxa impressionant de societats que fa molt difícil treure l’entrellat de les persones que hi ha al darrere, fins al punt que la riquesa declarada de molts multimilionaris anònims és gairebé irrisòria si tenim en compte els seus ingressos reals. Les Sicavs, per exemple, són societats financeres de caràcter col·lectiu que tributen els beneficis a l’1% en lloc de fer-ho al 28%. Necessiten un mínim de cent accionistes, però feta la llei feta la trampa: la majoria d’aquests accionistes són testaferros o mariatxis, és a dir, persones que posseeixen accions que a penes tenen valor i que només consten en la societat per tal d’arribar al nombre mínim de participants que marca la legislació vigent. De vegades s’han produït situacions grotesques, com ara rodamons o pensionistes amb baixos ingressos que constaven com a accionistes de l’empresa. Una formidable tapadora, malgrat l’estancament que experimenten avui dia aquestes societats, que té com a objectiu pagar uns impostos risibles. El més estrafolari és que els bancs mateix sovint s’encarreguen de proporcionar aquesta mena de testaferros, amb la qual cosa les empreses se situen en el delicat fil que separa la legalitat i la delinqüència. A Europa i als Estats Units existeixen figures similars, a més d’altres fórmules que permeten efectuar operacions opaques, com ara les LLC (Limited Liability Company) o els Mutual Funds.

      I de manera paral·lela i complementària, s’erigeixen els anomenats paradisos fiscals, com ara les Bahames, les Illes Verges britàniques, les illes Caiman, les Jersey, les Bermudes i Suïssa, per citar uns pocs exemples. Tots ells tenen com a objectiu desviar els beneficis. Al mateix temps hi ha estats que tenen polítiques fiscals molt favorables per a les empreses i els capitals, com Holanda o Irlanda. Un parell d’exemples prou coneguts: la companyia Ryanair tributa amb força enginyeria financera a Irlanda –i desvia fons cap a l’illa de Man– i no pas en els estats en què opera, malgrat les generoses subvencions que rep en alguns casos, mentre que Amazon ho fa a Luxemburg, cosa que ha obert nombrosos conflictes amb la Unió Europea, que considera tots aquests avantatges il·legals. No cal dir que aquesta embrollada xarxa amb què s’oculta el capital va en detriment de la justícia social. Comptat i debatut, es calcula que a Llatinoamèrica trenta-dos milions de persones podrien sortir de la pobresa si desapareguessin els paradisos fiscals.

      En resum: no hi ha ningú que defugi més el camp obert, i que utilitzi amb més profit l’astúcia, que aquestes elits econòmiques. ¿Per què, llavors, caldria sortir, en qualsevol moment i situació, a plena llum del dia, desprotegits, visualitzats i controlats per centenars de càmeres i desplegaments repressius? Una pista ens СКАЧАТЬ