Sońka. Ignacy Karpowicz

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ que garbellava el gra de la palla, com si algú des de sota bufés a través d’una palla buida i fes trombes.

      Vaig sentir un so semblant al que fa un eixam en buscar lloc per al rusc. El so creixia, s’acostava, i les columnetes de pols giraven i creaven formes confuses, d’un color burell; cabdells de pèl del gat que tant m’agradava raspallar. Em vaig espantar. La terra tremolava, i el soroll dels motors, els grinyols dels trossos de metall que xocaven van esclatar de sobte amb més força, quan des de darrere d’un revolt va sortir un camió gris, i darrere d’aquest un altre i un altre. També s’arrossegaven vehicles semieruga, i una por profunda, com si fos un cuc partit per una pala.

      Semblava com si haguessin desaparegut els colors, com si s’hagués cobert tot de cendres. Vaig mirar la tela del meu millor vestit, ja no era de diumenge, amb petits nomoblidis, sinó que era normal, brut: les flors s’havien marcit, les platabandes s’havien cobert de cendra. Em vaig posar a plorar i potser aquelles llàgrimes van netejar la grisor i la cendra del món perquè vaig gosar mirar les cares dels homes que seien a la caixa dels camions, a les cabines, als semieruga.

      Era com si s’assemblessin molt tots, com si tots haguessin nascut d’una mateixa mare, gran i treballadora. Tenien unes cares ben tallades, amb una pell rosadodaurada, tenien uns cabells clars com el marc d’una icona i els ulls del color de la tela del meu vestit. Tenien uns cossos atlètics. Tenien un aspecte fantàstic, amenaçador i noble. Semblava com si s’haguessin perdut en aquell racó de món, com si s’hi trobessin per error, com si haguessin vingut per un moment fora de la història autèntica, com si s’haguessin transformat en un error, en una xafarderia que encara no s’havia escampat.

      Aquells rostres solars s’estiraven en la franja de llum, perdien les seves característiques. Abans que caigués la pols, i retornés els colors, una moto es va aturar davant meu: era d’aquelles grans, que tenien una tercera roda en un cantó i el que semblava com un bressol, d’un negre brunyit, com l’abdomen d’un escarabat. De la moto, en va baixar una figura. Em vaig senyar tres cops i vaig abaixar els ulls, perquè em pensava que era el diable o algun criat: enfundat en pell negra, fins i tot els ulls els tapaven unes ulleres estranyes, però no en vaig veure la cua, perquè el tenia davant per davant.

      Es va acostar al banc, es va aturar, vaig veure la punta de les seves botes polsoses. Va començar a dir alguna cosa, però parlava d’una manera monstruosa, no vaig entendre ni un borall del que volia, parlava en un dialecte infernal, gutural; en aquella llengua d’ell cruixien els troncs de joves bedolls, es trencaven els cabirons i no hi havia res que es relacionés amb res, únicament que tot amb tot es desfeia. Vaig demanar a Déu que em tragués el dimoni del davant, vaig pregar i pregar, tancant les parpelles fins que començaren a giravoltar davant meu uns rosegons de pa ataronjats. No va ser fins més tard que tot va tornar al silenci, i jo vaig notar el tacte d’una pell nua, estranya. L’olor de midó. Pensava que la meva mare havia tornat, per fer-me alçar la cara en direcció al camí. Que el mal ja s’havia allunyat, allunyat del tot per la falda de la mare: amb la moto i la figura negra.

      Vaig permetre que aquella pell nua, estranya, que m’agafava per sota de la barbeta, em dirigís la cara cap al sol. Aleshores, els meus ulls van trobar-se amb uns altres: amb uns ulls blavíssims, profunds i alegres, enormes, brillants i terriblement tristos. Pensava que era així com havia de ser el mar, com havia sentit a dir algun cop dels jueus de Gródek. Era això el que vaig pensar, una aigua sense final, no es travessa, cal enfonsar-s’hi, i al cap de no res vaig començar a sanglotar, perquè havia entès que estava encantada, captiva i enamorada, per bé i per mal. Vaig entendre que Khospadz hi havia posat el seu segell, jo n’olorava la cera. El Senyor va unir els nostres destins, el seu en la pell negra i el meu en el vestit de flors.

      L’home, assenyalant-se amb la mà el cor, va dir:

      —Joachim.

      Em va mirar.

      —Joachim —va repetir—. Und Sie?

      Sentia com m’enrojolava. Encara m’estava coent sota la barbeta el tacte de la seva pell. Encara em punxaven les marques de les llàgrimes.

      —Sońka —vaig respondre amb la veu més baixa possible, però ell ho va sentir.

      —Sońka —va somriure—. Sehr gut.

      Va anar cap a aquell bressol negre del costat de la moto i en va treure alguna cosa. Em va donar un cadell llanut adormit: un gos llop petit, marronós. Em va donar un collar de pell per al gos.

      —Sońka und Joachim —va dir, i aleshores va pujar a la moto i va marxar, i va aixecar un núvol de pols.

      Em vaig quedar amb el cadell adormit. No sabia què fer. Em sentia com una llavor llençada en un camp de pedres. Feia girar entre els dits el collar, intentant llegir-ne unes lletres estranyament estilitzades. No tenia gaire traça amb la lectura, tan sols el que ens havia ensenyat el Popa, a més, no eren lletres que jo conegués, perquè, entre nosaltres, a l’Església ortodoxa les lletres semblen cadiretes, però per una espècie de miracle, vaig aconseguir llegir-les.

      —Borbus —vaig dir, i aleshores el cadell va alçar el musell cap a mi.

      Així és com li vaig posar nom. Borbus I.

      —Borbus —va dir a l’aire l’Igor.

      —Borbus —va repetir la Sońka i es va aixecar del tamboret per posar més llet.

      I darrere la finestra, la Borbus, Borbus XII, va udolar silenciosament al sol. L’Igor va posar-se al cap un bolígraf, un full de paper, l’smàrtfon, el dictàfon, i l’extracte electrònic del compte on anotava la història de la Sońka. Rumiava si no calia indicar amb més intensitat la parla d’allí o d’aquí (depenia de si mirava des del lloc en què es trobava en aquell moment o més aviat de Varsòvia), o eliminar algunes relacions, metàfores, comparacions, massa urbanes, que a la Sońka mai no se li haurien acudit. O potser sí?

      Sí, ves, va pensar, el que he de fer és recalcar el caràcter universal d’aquesta història, la seva narració, que pressento però que encara no he conegut. Aquesta història ha de ser comprensible especialment per als altres, aleshores també serà comprensible per a mi.

      Va empassar-se una mica de llet.

      —Així que us dieu Sońka —va dir—. Jo em dic Igor. Igorek.

      La Sońka va pensar que un nom com aquell no existia, no allí. Potser algun Ihar? En la llengua de la Sońka no hi havia la consonant g. Tant hi fa, mostrant en el seu somriure una bella pròtesi i assenyalant-se amb la mà boteruda el pit, va dir:

      —Sońka. Sońka.

      Ara ja sabem els nostres noms, va pensar, amb una certa concessió a la mentida.

      I després li van venir, a ell, uns pensaments tenebrosos.

      La Sońka callava. Sentia alegria i satisfacció, que se li estenien pel cos oblidat i abandonat en un ramal. I a l’agost tornarà a passar una cosa important, una cosa de nou definitiva. Va aixecar-se i del bagul del dormitori en va treure alguns drapets, que va donar a l’hoste, avergonyida.

      —Na, pakhladzi21 —va dir en veu alta.

      L’hoste no tenia pressa a desfer aquell fardell. Primer el va sospesar amb la mà, una mica estranyat, i una mica encuriosit. No pesava gaire, però el que és important no pesa gaire, igual com el que no és important. СКАЧАТЬ