Sońka. Ignacy Karpowicz

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Sońka no sentia una alegria com aquella, des de feia molt temps.

      Però quan la Sońka, encara abans del seu debut a l’escenari, fa l’únic paper que domina: no para per l’estable, interpreta les blanques fugues de la llet a les parets de la galleda, sospira i va imprecant tendrament l’animal (Mutxka, nastupisa, bladzina),11 aleshores l’Igor es concentra en si mateix, i més concretament: en els seus buits que la vareta màgica encara no ha aconseguit transformar en una família feliç, en els valors de marca, en l’alta qualitat dels estàndards morals i en la seguretat que després de la mort hi ha alguna vida.

      Primer, perquè l’Igor Grycowski pateix, profundament com una cova i àmpliament com un oceà, al cap i a la fi té un ego enorme. Si volgués suïcidar-se, podria entrar en aquell ego i saltar des d’allí mateix. En segon lloc, perquè no hi veu cap sentit. Pateix d’impotència creativa, o potser també d’aquella altra: la immanència. No veu cap sentit en el món, no veu cap objectiu en la vida, a pesar d’aplicar-hi mitjans pal·liatius: drogues, pornografia, literatura filosòfica.

      De cop i volta una niciesa, un record, unes molles, brossa: somriu, treu una altra cigarreta del paquet de tabac.

      La Sońka, un cop ha acabat de fer-ho tot, és a la porta, s’ha tret les botes d’aigua.

      —Espereu —diu abans d’entrar a casa.

      Un gos, vell i tot blanquinós, s’arrapa als peus de l’Igor; juga, fa pudor, en la pell del collar feta malbé hi brillen unes lletres metàl·liques, fetes com gòtiques.

      Amb alguna dificultat, tenint fàstic al gos i a les puces, als bacteris i als gèrmens, i també a la vellesa del gos, l’Igor construeix una paraula: Borbus.

      —Borbus —diu en veu baixa, i el gos alça cap a ell els ulls, color ambre, quasi ja de mel, amb els records d’un passat llunyà enfonsats en la resina de l’iris.

      A les faules, els animals no són senzillament animals, són éssers una mica inferiors als homes, però a la vegada considerablement més transparents en les seves accions. El gos es va posar d’esquena, i aleshores l’Igor va veure que en Borbus era una gossa.

      Soc Borbus, la dotzena gossa amb aquest nom en línia directa des de Borbus Primer, anomenat l’Ari, un enorme pastor alemany que va salvar la vida tres vegades a la meva mestressa. Un cop, va foragitar els llops que venien de nit fins a la casa; un altre cop va descobrir olorant una cova amb patates, un cop va cridar l’atenció dels soldats, les bales que estaven destinades a Sońka van matar Borbus Primer, el meu pare; i ara jo, Borbus XII, anomenada l’Última, m’ocupo de la meva mestressa, Sońka la Blanca. No he tingut cadells, i la meva dinastia desapareixerà, tal com desapareixerà el llinatge de Sońka, ella tampoc ja no té cadells, ens apagarem al mateix temps, ho dic jo, Borbus XII i Última; i els àngels baixaran i inclinaran els seus caps clars vers la meva mestressa, i jo entraré amb ella entre les sorres del no-res i bordaré en honor del Pare absent. Al·leluia. Bub-bub.

      L’Igor va notar que es marejava. No havia dinat encara, i per esmorzar tan sols havia pres un suplement dietètic en forma de dues ratlles de cocaïna amb unes propietats calòriques clarament baixes i amb una puresa similar. Una parpella tapava un ull de la gossa, que ja no era d’ambre sinó d’un groc llampant, com ous remenats acabats de fer, com les centelles asiàtiques i les cintes a les banderoles de les processons. Soc en una faula, va pensar, en una faula sobre la vida. En una altra convenció, la vida és insuportable. Potser encara em salvaré, o potser em canviaran totalment en escriure’m de nou?

      Abans que el salvessin, i que després el matessin, perquè no hi haurà una altra fi, les brases de la cigarreta li van cremar els dits, la gossa es va posar en marxa, va moure la cua tristament i va anar arrossegant-se cap a la seva caseta. La Sońka va aparèixer a la porta.

      —Khadzi na malako, khadzi—12 va dir.

      L’Igor es va aixecar del banc. Abans d’entrar al llindar es va treure les sandàlies d’ant —estaven tan fora de lloc, tan suaus, amb un preu que superava tota una pensió anual. Es va adonar que des de feia molts anys no tenia coneguts a les cases dels quals descalçar-se; tots guanyaven massa. Amb el peu descalçat va passar a l’entrada freda, fosca, que feia olor de llet fermentada, de llard i de ceba, de fenc, de col fermentada i de fum, de suor, d’aigües sabonoses i de cereal. Passat el llindar següent ja hi tenia la cuina: un aparador pintat de blau, una taula senzilla, un hule gastat de flors, dues cadires, un gran forn de rajoles amb lejaika,13 un tamboret baix amb una galleda d’aigua, les planxes del terra pintades d’un marró oliós, al racó de la dreta una icona, a les parets emblanquinades dos petits tapissos en una llengua mig estrangera per a la Sońka i, de fet, indiferent: «Qui beu aigua fresca, aquest tresca», i «Si la mestressa fa el menjar, tot és bo per al paladar».

      —No teniu canalització? —va preguntar.

      —Pa xto?14 —va respondre—. Perquè la cabana es podreixi per la l’aigüera de la cuina? Per dormir sota un mateix sostre amb la meva caca?

      Quan l’Igor va travessar el llindar de la cuina, la Sońka va donar una mirada ràpida a aquell hoste inesperat i va entendre en una il·luminació blava, tan intensa com el vermell d’un pinsà borroner, que estava esperant aquell hoste des de feia molt, molt temps, des del final de la guerra, que va resultar el final de la seva vida. La guerra l’havia destruïda, però no l’havia vençuda. Va entendre que no mirava un príncep, sinó un àngel de la mort; que podria explicar la seva història, que podria mostrar les seves accions per ser sospesades. Va entendre que amb la darrera paraula s’apagaria en ella aquella llumeta dèbil, tremolenca, i van estar parlant molt temps a la nit, i després no van viure molt, molt temps i finalment feliços; fora de la memòria. La Sońka va entendre per què se n’havia alegrat tant; era perquè havia entrat al seu llindar l’àngel més autèntic, i no per haver pregat sense parar a l’església, sinó des del propi origen de l’àngel, un enviat, un malak,15 una bona nova.

      Va assenyalar la cadira, el príncep hi va seure sense dir res, i ella, contenta, va abocar llet al pot esmaltat, a la taula va posar-hi akhlatki, uns quadradets de farina fregits al matí, pejki, de l’aparador en va treure el seu tresor més preuat, reservat per als convidats més importants, com el batxujka16 o Déu: una capsa de metall amb bombons.

      Havia comprat aquella capsa tres anys enrere, en forma de cor vermell, amb una inscripció daurada molt maca: «E. Wedel». Abans s’havia estat mirant aquella capsa potser mig any sencer, era tan fantàstica, tan cara i inassolible! La mirava i s’imaginava que algun dia aquell cor vermell trobaria un lloc al seu aparador, al tovalló fet de ganxet, al costat de les dents. Era com un somni, hi somiava de nit, la saliva li regalimava al coixí, fins que un dia va demanar la capsa de bombons. La dependenta, filla de l’Irka de Mieleszki, es va quedar de pedra:

      —Vi, Sonka, zdureli17 —li va dir.

      —Potser sí que m’he tornat ximpleta —va acceptar la Sońka—, però ja tinc una edat, m’ho puc permetre, tinc els papers de la pensió dels metges, i tu te n’hauries de donar vergonya.

      La Sońka va treure el plàstic del cor per obrir-lo: primer el vermell amb la inscripció daurada i amb bombons, i després aquell plàstic sec com una gla i mut com un cigne, entre les costelles i sense cap firma dels creadors. La Sońka recordava la seva mare com enmig d’unes tenebres. Va morir després del part, i era un temps en què no es deixava descansar el cos d’una dona; igualment com el camp, cada any havia de parir; d’un ouet de Déu en creixia una nova persona, sortia al món i la majoria de vegades al cap de no res es deixava endur al Cel, sempre que el Popa l’hagués batejat, СКАЧАТЬ