L'explosió de Capità Arenas. Santiago Vilanova

Чтение книги онлайн.

      Tres dels quatre perits britànics que van visitar Barcelona (Foto: S. Vilanova)

El 25 de juny de 1972 vaig publicar al Correu una àmplia informació sobre l’explosió de Ronan Point. El reportatge va motivar que el procurador en Corts2, Eduardo Tarragona, impulsor de la famosa marca Muebles la Fábrica, sol·licités al Govern transparència i rapidesa en donar a conèixer la causa de l’explosió de Capità Arenas. Un tema d’aquella transcendència cívica no podia quedar com una matèria reservada, al·legava Tarragona. Aquells dies Miquel Caturla, l’advocat dels afectats, em va informar que els 882 folis dels tres toms sostrets del sumari de Capità Arenas havien estat reconstruïts.

      Mentrestant, Duran Farell havia anunciat que es requeririen experts internacionals per demostrar que la causa no havia sigut el gas. La sorpresa arribaria, però, setmanes més tard quan es van rebre les conclusions de tres dels experts anglesos i que es varen enviar a tots els mitjans de comunicació de Barcelona.

      La mateixa setmana de la visita dels tècnics britànics van ser detinguts com a suposadament involucrats en el robatori del sumari Eliseo Bayo i el fotògraf Ramón Requero —tot i que varen ser posats en llibertat dies després— i es va dictar ordre de detenció contra Regina Borràs Falcón, filla de Lidia Falcón, per un suposat delicte de desordre públic.

      La versió de Lidia Falcón

      Tant Bayo com Falcón van negar la seva participació en els fets, encara que des que van córrer els rumors que el doctor Zunzunegui emmagatzemava al seu pis un arsenal d’explosius, es van obstinar en trobar proves per denunciar-ho. Lidia militava al PSUC, partit que va abandonar “defraudada”, segons ha indicat en les seves memòries, per militar activament en la fracció del PCE VIII Congreso fins la creació del Partido Feminista.

      Cap dels dos partits comunistes havien qüestionat la gestió de Catalana de Gas i encara menys la de Duran Farell, empresari que sagaçment havia facilitat el diàleg amb el sindicat comunista Comissions Obreres. A La vida arrebatada (Anagrama, 2003) Lidia Falcón dedicaria diverses pàgines a l’explosió de Capità Arenas,però cap al robatori del sumari. Segons la líder feminista, el notari Ignacio Zabala li va confessar sobre l’autoria de l’explosió: “Se trata de un arsenal de explosivos de extrema derecha. Fíjate quién es el propietario del piso”. Però el fet, segons ella, que el doctor Zunzunegui fos franquista no comportava ser sospitós de donar aixopluc a un grup de terroristes. Lidia explicaria en el seu llibre de memòries:

      El juzgado había recibido varias cartas de vecinos que informaban de los movimientos sospechosos (de aspecto marcial de los matones falangistas), de las reuniones hasta la madrugada sin música y acompañantes femeninas, de que subían y bajaban bultos y paquetes muy pesados.

      Aquests veïns, si existien, mai es varen identificar i alguns anònims d’aquesta mena podien haver arribat al jutjat amb les mateixes característiques d’algunes propagandes comunistes. Es tractava, com deia l’advocat Caturla, de globus sonda per confondre l’opinió pública i el propi jutge instructor. A les seves memòries Lidia Falcón escriu aquesta rocambolesca historia:

Los compañeros que habían militado con nosotras en el Partido [referint-se al PSUC] y que eran trabajadores de Telefónica, pincharon el teléfono del piso donde se encontraba entonces el tal Zunzunegui, cuya dirección constaba en el sumario, y lo conectaron con mi despacho. Desde allí Eliseo Bayo le llamó fingiendo ser el gobernador civil de Barcelona [en aquells anys era Tomás Pelayo Ros]. La conversación que sostuvieron aportó evidencias definitivas. Eliseo comenzó largándole una bronca tildándolo de incompetente y estúpido mientras su interlocutor sólo respondía que lo sentía, que no volvería a suceder. Concluyó la conversación citándole en el Gobierno Civil al día siguiente, y fue una pena que no pudiéramos ver la cara que puso cuando se presentó allí. En cuanto colgó Eliseo Bayo, Zunzunegui telefoneó a su mujer a la que le explicó la conversación que acababa de sostener con el gobernador y ella le replicó: “Eso es que han encontrado el trapo de la bomba”. Al fin nos hallábamos en buen camino. Pero éste pronto sería cortado.3

      Mai vaig escoltar aquest enregistrament, que si va existir s’hauria divulgat, ni mai va arribar còpia a cap redacció, cosa que hagués donat suport a la companyia de gas. La Lidia, malauradament, no explica les raons que quedés tallada la seva revelació.

      Tinc un gran respecte per la tasca política i professional de Lidia Falcón i Eliseo Bayo durant el franquisme, però la seva vinculació amb la tragèdia de Capità Arenas mai va quedar clara. O van ser manipulats o simplement van equivocar la línia d’investigació. En aquella ocasió l’enemic no era l’extrema dreta, encara activa a l’Estat espanyol, sinó una gestió d’un sector de l’oligarquia energètica, avui encara dominant. La prova que tenien el tir equivocat va ser que van aturar les seves indagacions quan van començar a succeir altres explosions de gas a Barcelona que ja no hi havia manera d’atribuir a accions de grups i personatges d’extrema dreta. Estic convençut que tots dos van actuar en correspondència a la dinàmica d’agitació clandestina dels últims anys del franquisme i persuadits per la confiança que tenien en el progrés científic i tecnològic que significava la introducció del gas natural. Quaranta set anys després d’aquells fets he respectat el seu silenci.

Una actitud ben diferent sobre les explosions de gas i sobre el progrés tecnològic el va tenir Alfons Carles Comín4, intel·lectual d’esquerres i enginyer industrial; militant de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) i que el 1973 creà el moviment Cristians pel Socialisme. En un article publicat a Cuadernos para el Diálogo el gener de 1973 considerava que “las causas de la explosión de Capitán Arenas aparecen confusas” però, a continuació, afegia:

      Si hoy el gas natural hace volar edificios, el pueblo tranquilo, porque se trata del gas del progreso y del futuro, un gas limpio y que dicen que mañana será más barato (¡todo lo que hoy es más caro será mañana más barato!). ¿Los controles populares en torno a esto o aquello? Es lo de menos. Sabios tecnócratas velan por nosotros. Se dan pequeños fallos que la dinámica del progreso resolverá por sí sola. Durmamos tranquilos... Sí, pobres ciudadanos, saben poco de las ventajas del gas natural —¡al menos explota más limpio!—, un poco tontos deben ser. Pero no tanto como para no saber que las cosas se pueden hacer de otro modo. Que la ideología del progreso oculta demasiadas especulaciones y alianzas que debería hablarse, para ser más precisos, del progreso de los individuos.”

      Aquella va ser la millor reflexió crítica d’un polític d’esquerres sobre la conversió del gas ciutat a gas natural.

      Un altre tema que vaig investigar aquells dies va ser el seguiment de la pista de la llogatera Eva Kant. Gràcies a les declaracions del forense Enric Seguí vaig saber que mentre les divuit víctimes van morir asfixiades en l’esfondrament només una, la jove alemanya, ho va ser a causa de l’acció de l’ona expansiva. Però la pregunta era: com podia rebre l’ona expansiva vivint al primer pis si l’explosió va tenir lloc al quart?. Eva Kant tornava de Bocaccio, la discoteca de la gauche divine, situada a la part alta del carrer Muntaner, on havia estat divertint-se i ballant amb uns amics. El seu cadàver era l’únic que duia roba de carrer i això feia suposar que l’explosió la va enxampar a l’ascensor o pujant l’escala. La força de la deflagració la va desmembrar. “De totes les víctimes va ser la que va estar més a prop de l’explosió”, em va comentar el forense Seguí.

      Si aquest cadàver podia ser tan important per als peritatges no s’explica la rapidesa amb la qual es va repatriar a Alemanya. Segons el doctor, si la causa de la tragèdia haguessin estat els explosius, al cos de la jove s’haurien pogut identificar els elements químics. O potser la repatriació obeïa al fet que ja se sabia que havia estat el gas?

      Les desgràcies, però, mai vénen soles. El 16 de juny Barcelona va estar СКАЧАТЬ