L'explosió de Capità Arenas. Santiago Vilanova

Чтение книги онлайн.

      6. La sortida del túnel

      Aquella trucada de Morera Falcó tenia uns antecedents que convé explicar. A Olot, la meva ciutat natal, havia exercit de redactor del setmanari catòlic Olot-Misión on solia publicar entrevistes i reportatges. A la fi dels seixanta la Nova Cançó atreia a tots els que desitjàvem la caiguda del règim i aspiràvem a viure en democràcia. Un dels meus cantautors preferits era Joan Manuel Serrat qui, juntament amb Raimon, acostumava a fer recitals a teatres de les capitals de comarca. Una entrevista que em va concedir “el noi del Poble Sec”, a Banyoles, l’agost de 1967, resultaria decisiva perquè el meu nom sonés per primera vegada, encara que modestament, en el món periodístic i cultural de Barcelona. En aquella entrevista vaig reproduir una opinió que Serrat va dedicar de forma despectiva a Josep Pla i que posteriorment va desmentir a El Correo Catalán, probablement per pressions que va rebre del seu entorn polític:

      No vull parlar de Josep Pla. Un home que escriu de Rússia sense haver-hi estat és capaç de tot. Vallverdú, Papasseit o Espriu, aquests sí que s’ho han jugat tot. Pla és un català repugnant.

Bé, en realitat Serrat va dir que Pla era un català “fill de puta”, però com que el setmanari era catòlic, i no em van admetre l´insult, el vaig canviar de forma maldestre —ho reconec— pel de “català repugnant”. Rafael Pradas, militant del PSUC, periodista amb el que anys després seria company de redacció, va entrevistar al cantant i aquest va desmentir les referències despectives a Pla i va ometre el tema de Rússia1. Dos anys després les cròniques de l’escriptor empordanès sobre Moscou mereixerien una portada de la revista Destino el 27 de setembre de 1969 amb la foto de Pla a la plaça Roja.

      La polèmica —a la qual es va incorporar l’escriptor Miquel Arimany— em donaria l’oportunitat d’exercir el dret a rèplica. Per negociar-ho vaig visitar la redacció d’El Correo ubicada a la Rambla dels Estudis 114, davant del Teatre Poliorama. Em va rebre Josep Morera Falcó, fotògraf d’esports reconegut i un entranyable culer. Jo era un periodista de comarques sense carnet, un “aficionat”, com m’havia qualificat Serrat.

      Permeteu-me un parèntesi. Parlant sobre Pla, a qui vaig entrevistar en diverses ocasions, sempre recordaré la seva resposta a una pregunta que li va formular la meva mare Carme Tané. En una ocasió el meu oncle Albert Tané, que s’havia casat amb la filla d’un constructor de Palafrugell, i que s’havia fet amic de l’escriptor —que va esmentar aquesta amistat en més d’una ocasió en els seus dietaris—, el va portar de visita turística a la Garrotxa. Vam dinar escudella i carn d’olla al popular Hostal dels Ossos, situat al terme de Batet de la Serra i a l’entrada del que seria anys més tard el Parc Natural de la Zona Volcànica. “El meu fill vol estudiar arquitectura o periodisme. Què li recomanaria vostè senyor Pla? “, li va preguntar la meva mare. La resposta de l’escriptor de Llofriu va ser tan precisa com mordaç, com era de costum en ell. Sense aixecar la mirada del plat, va respondre: “Si tenen vostès patrimoni el seu fill pot ser periodista. No es morirà de fam i serà lliure. Si no en tenen serà millor que es dediqui a l’arquitectura que avui dóna molts diners. Però ha d’anar molt bé de matemàtiques i física”.

      Pla va encertar. Vaig deixar la carrera d’arquitecte per culpa de la física i el càlcul infinitesimal. Els números imaginaris, com li passava al jove Törless, el protagonista de la novel·la de Robert Musil, eren per a mi un misteri indesxifrable. I ho segueix essent.