A l'horitzó. Эрнан Диас

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ matí (a l’aire encara se sentia l’olor de serradures, quitrà i pintura) amb l’únic objectiu de poder-los enderrocar quan es fes fosc. Noves però precàries, com si portessin incorporat un procés de degradació, les cases semblaven impacients per enrunar-se. El carrer només tenia un costat: les planes començaven arran dels edificis.

      Uns cavalls flacs i lligats a unes estaques al llarg del carrer s’estremien sota eixams de mosques. Repenjats a les parets i als marcs de les portes, uns homes fumaven aparentment immunes als insectes, que probablement eren repel·lits per la fortor del tabac. Com en James i en Håkan, aquells homes també anaven espellifats, i sota uns barrets d’ala ampla, els seus rostres colrats pel sol eren abstraccions en cuir o escorça. Així i tot, conservaven vagues vestigis de civilització que la vida a la intempèrie havia esborrat completament de l’aspecte dels nouvinguts.

      En James i en Håkan van avançar sota l’escrutini silenciós dels fumadors, i aquell mateix silenci els va seguir dins la botiga. El dependent va interrompre la conversa que tenia amb un vell que duia un uniforme de la cavalleria descolorit. En James els va saludar amb un gest amb el cap. Els altres dos van respondre. Llavors es va posar a voltar per l’establiment agafant llums de querosè, eines, sacs de farina i de sucre, mantes, charqui (carn deshidratada, salada i assecada al sol), pólvora i altres provisions que va demanar a l’altre costat del taulell amb grunys lacònics. Quan en James va haver acabat, el botiguer va repassar els articles, assenyalant-los amb l’índex i el dit del mig en un gest delicat, com si els beneís, i després va presentar al client el compte escrit amb una mina de plom. En James amb prou feines el va mirar. Va anar al fons de l’establiment, es va mig amagar darrere uns barrils, es va girar d’esquena a tothom, es va encorbar com si fes alguna cosa obscena, va mirar per sobre l’espatlla un parell de vegades i va tornar al taulell, on va deixar unes quantes palletes d’or.

      El botiguer devia tenir l’ull entrenat perquè, sense regatejar ni examinar-les, les va enretirar i va donar les gràcies al client. Un noi que devia tenir la mateixa edat que en Håkan però que era la meitat d’alt que ell va començar a arrossegar el que havien comprat cap a fora. El de l’uniforme se’n va anar sense acomiadar-se.

      Mentre carregaven el burro, en James i en Håkan van anar a la fonda. Uns quants clients van girar el cap, d’altres van apartar la vista de les gerres de cervesa coronades d’escuma, un que repartia cartes va quedar amb la mà suspesa a l’aire, un altre va entretenir un llumí encès massa estona davant del cigar. L’irlandès i el suec també es van parar en sec. Tothom els fitava. Així que els nouvinguts van fer el primer pas cap al taulell, els clients van tornar a les seves ocupacions.

      El cambrer els va saludar movent el cap mentre ells s’atansaven a la barra, i quan finalment hi van arribar, ja els hi esperaven dues cerveses i un plat de carn assecada. En Håkan no havia pres mai cap beguda alcohòlica, i la cervesa amarga i calenta no li va agradar gens. Era massa tímid per demanar aigua i va cometre l’error de menjar una mica de charqui. En James va fer un bon trago. Ningú no els mirava, però sens dubte eren el centre d’atenció del local. En James es va donar uns copets al pit intentant amagar la bossa que es veia pels estrips de la camisa esparracada. El cambrer no parava d’omplir-li la gerra.

      Es va obrir una porta del primer pis, a l’altra banda de la barra, i només en James i en Håkan van aixecar el cap. Durant uns instants fugaços, en Håkan va veure una dona alta que duia un vestit lila guarnit amb lluentons platejats. L’escot també li espurnejava amb purpurina per sobre del cosset. Duia una cabellera espessa del color de l’ambre que li queia formant ondes damunt les espatlles, i els llavis eren d’un vermell gairebé negre. La dona va inclinar el cap, va mirar en Håkan amb una intensitat que sortia més aviat dels llavis que dels ulls i va desaparèixer darrere la porta. Tan bon punt se’n va haver anat, l’home de l’uniforme tronat va sortir de l’habitació, seguit d’un home gras i polit. L’individu gras va baixar ranquejant les escales, darrere el militar, i va anar directament cap als desconeguts. Tot i que estava amarat de suor, era l’únic home del local que anava net, l’únic que no portava una crosta de brutícia al damunt. L’envoltava un efluvi de flor de taronger. Es va fregar el front amb un mocador immaculat, el va plegar amb delicadesa abans de tornar-se’l a posar a la butxaca del pit i, en acabat, es va aplanar els cabells a un costat amb les mans i es va aclarir la veu. Tot això ho va fer amb la màxima solemnitat. Llavors, com si una molla hagués activat un mecanisme ocult, va somriure, es va inclinar lleugerament i, en veu ben alta, es va adreçar als desconeguts. Semblava un discurs formal. Mentre enraonava, l’home gras va descriure amb una mà cara amunt un arc que englobava el local sencer o potser fins i tot el desert que s’estenia més enllà d’aquelles parets, i llavors va estirar l’altre braç, com si acceptés o oferís un regal enorme, va tancar els ulls amb placidesa i finalment va dir, després d’una pausa solemne: «Benvinguts a Clangston».

      En James va fer un gest d’assentiment sense ni tan sols aixecar la mirada.

      Amb la simpatia efusiva i afectada que en Håkan més tard descobriria en els predicadors i els venedors ambulants, l’home perfumat va fer una pregunta molt llarga i després, com si volgués eixamplar la silueta, va introduir els polzes a les cises de l’armilla.

      En James va donar una resposta breu en un to eixut que tant podia expressar desafiament com por.

      L’home gras, amb un somriure impertorbable, va assentir amb compassió, com si tractés un nen malalt o un idiota inofensiu.

      El militar, que s’havia esmunyit al racó més fosc del local, es va pitjar un dels narius i per l’altre va expulsar un tap de moc. L’home gras va sospirar, va assenyalar en la direcció de l’altre home amb la mà flàccida i va demanar disculpes en un to cansat, una mica maternal. Tot seguit es va tornar a adreçar a en James i li va fer una altra pregunta, sempre somrient i ben educat. En James no apartava la vista de la gerra de cervesa. L’home gras va repetir la pregunta. Pocs jugadors i bevedors podien fer veure que continuaven centrats en les seves converses. En James va passar el caire de la mà per sobre el taulell llardós uns quants cops. Amb paciència fingida, l’home va assenyalar la botiga on ells havien comprat provisions i va explicar alguna cosa en un to condescendent. Un cop va haver acabat, va arronsar les espatlles i va mirar en James, que, després d’una llarga pausa, va dir: «No». L’home gras es va tornar a encongir d’espatlles, va cobrir el llavi superior amb l’inferior i tot seguit es va clavar una plantofada a cada cuixa, cosa que va escampar una intensa olor de flor de taronger, i va moure el cap d’un costat a l’altre, com si es resignés a acceptar una fantasia extravagant com una veritat irrefutable. Es va quedar dret una estona en silenci, adoptant un aire contemplatiu, i després va arquejar les celles i va fer que sí amb el cap, fent veure que per fi acceptava la resposta d’en James i que no hi tenia res a dir. El militar va bufar per l’altre forat del nas. No en va sortir res.

      Quan el cambrer anava a omplir la gerra d’en James una altra vegada, el noi de la botiga va treure el nas al bar i va anunciar que el burro estava a punt. En James va agafar unes quantes monedes de la butxaca dels pantalons, però l’home gras, fent veure que se sentia molt ofès, va exclamar:

      —No, no, no, no, no —i va interposar el braç emmidonat entre en James i el cambrer. Va fer una declaració breu i solemne, va respirar fondo i finalment va repetir, repassant els botons de l’armilla amb els dits—: Benvinguts a Clangston.

      En Håkan i en James van sortir a fora i van comprovar si el noi havia subjectat bé les provisions al burro amb les cordes i les corretges. En James va començar a sortir del poble a poc a poc, sense mirar enrere, però en Håkan es va entretenir vora les estaques dels cavalls. Va mirar al voltant per assegurar-se que ningú no l’observava i després va beure amb avidesa de l’abeurador que hi havia al costat dels animals infestats de mosques fent cassoleta amb les mans per arreplegar l’aigua tèrbola. Els homes de dins el bar van riure. En Håkan es va tombar, sobresaltat i avergonyit, però la porta era només un forat negre a la façana il·luminada СКАЧАТЬ