A l'horitzó. Эрнан Диас

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ

      Instagram: @edicions_del_periscopi

      Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

      Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

      Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

      Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

      Producció de l’ebook: booqlab.com

      ISBN: 978-84-17339-43-2

      Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

      Per a l’Anne i l’Elsa

      El forat, una estrella esquerdada al gel, era l’única interrupció en aquella plana blanca que es fonia en el cel blanc. Gens de vent, gens de vida, cap soroll.

      Un parell de mans van sortir de l’aigua i van buscar a les palpentes les vores del forat angulós. Els dits van trigar una estona a enfilar-se per les parets internes de l’obertura, gruixudes com els cingles d’un canyó en miniatura, i a arribar a la superfície. Així que van ser dalt de tot, es van enfonsar en la neu i s’hi van aferrar. Un cap va emergir. El banyista va obrir els ulls i va mirar la immensitat uniforme i infinita que s’estenia davant seu. Entre la barba i els cabells llargs i blancs se li veien blens del color de la palla. No semblava que res l’inquietés. Si li costava respirar, el vapor de l’alè es feia invisible sobre aquell fons incolor. L’home va repenjar els colzes i el pit damunt la neu poc fonda i va girar el cap.

      Uns dotze homes barbuts de pell encetada i abrigats amb pellisses i impermeables l’observaven des de la coberta d’una goleta encallada al gel, a uns quants metres d’on era ell. Un dels homes va cridar alguna cosa que li va arribar com un murmuri confús. Rialles. El banyista va bufar i va fer caure una gota que tenia a la punta del nas. Comparats amb el so real i precís d’aquella exhalació (i del cruixit de la neu sota els colzes i de l’aigua que llepava la vora del forat), feia l’efecte que els sorolls apagats provinents del vaixell eren el degoteig d’un somni. Sense fer cas dels crits esmorteïts de la tripulació i aferrant-se encara al caire del forat, l’home es va girar d’esquena al vaixell i va contemplar altre cop aquell buit immens i blanc. L’única cosa viva que s’hi veia eren les seves mans.

      Finalment va sortir del forat, va agafar el destraló que havia fet servir per trencar el gel i es va aturar, despullat, i va mirar amb els ulls mig aclucats el cel brillant i sense sol. Semblava un Crist vell i fornit.

      A continuació, es va eixugar el front amb el dors de la mà i es va inclinar per agafar el rifle. Va ser aleshores que les seves proporcions colossals, fins llavors amagades per la immensitat blanca, es van fer evidents. El rifle, a la seva mà, semblava de joguina, i tot i que l’agafava per la boca, la culata no tocava a terra. Al costat del rifle, es va fer evident que el destraló que duia sobre l’espatlla era una destral. El banyista era tan alt i fort com es podia arribar a ser sense deixar de ser humà.

      L’home nu va mirar fixament les petjades que havia deixat per anar a banyar-se al gel i les va seguir per tornar al vaixell.

      Una setmana abans, prescindint del consell de la major part de la tripulació i d’uns quants passatgers que no tenien pèls a la llengua, el jove i inexpert capità de l’Impeccable havia dirigit l’embarcació cap a un estret en què s’havien acumulat plaques de gel després d’una tempesta de neu i d’una severa onada de fred, i s’hi havien quedat encallats. Com que eren a començament d’abril i la tempesta només havia interromput el desglaç que s’havia iniciat unes quantes setmanes abans, les pitjors conseqüències d’aquella situació van ser un racionament estricte de les provisions, una tripulació avorrida i enutjada, uns quants buscadors d’or malhumorats, un representant de la San Francisco Cooling Company profundament preocupat i la reputació del capità Whistler feta miques. Si bé la primavera alliberaria el vaixell, també en posaria en perill la missió: la goleta havia de recollir salmó i pells d’Alaska i després, noliejat per la Cooling Company, havia de portar gel a San Francisco, a les illes Sandwich i potser fins i tot a la Xina i al Japó. A banda de la tripulació, la majoria dels homes que anaven a bord eren buscadors d’or que s’havien pagat el passatge amb el seu esforç, arrencant, amb dinamita i a cops de martell, blocs enormes de gel de les glaceres, que després duien amb carros fins al vaixell i guardaven a la bodega coberta de palla i mal aïllada amb pells i encerats. Quan posessin el rumb cap al sud per aigües més càlides, el volum de la càrrega aniria disminuint. Algú havia assenyalat la ironia del fet que un vaixell de gel quedés encallat al gel. Ningú no havia rigut i ningú no en va parlar més.

      El banyista nu encara hauria estat més alt si no hagués tingut les cames tan arquejades. Recolzant-se només per les vores externes de les plantes dels peus, com si caminés sobre rocs cantelluts, inclinant el cos cap endavant i fent oscil·lar les espatlles per mantenir l’equilibri, va avançar lentament cap al vaixell, amb el rifle a l’esquena penjat en bandolera i la destral a la mà esquerra, i amb tres moviments àgils va acostar-se al buc, va aferrar-se a la barana i va pujar a bord.

      Els homes, ara en silenci, van fer veure que miraven cap a una altra banda, però no es podien estar d’observar-lo de reüll. Tot i que la seva manta era al lloc on l’havia deixada, unes quantes passes més enllà, el banyista es va quedar on era, mirant més enllà de l’orla, per sobre de tots els caps, com si estigués sol i tant se li’n donés que l’aigua del cos moll s’anés glaçant a poc a poc. Era l’únic home del vaixell que tenia els cabells blancs. Sec però musculós, el cos se li veia demacrat però alhora robust. Finalment, es va embolicar amb la manta feta a mà cobrint-se el cap com si fos un monjo, es va dirigir a l’escotilla i va desaparèixer sota la coberta.

      —I dieu que aquest és el Hawk? Doncs no fa honor al nom; més que un falcó sembla més aviat un ànec moll! —va dir un dels buscadors d’or, i tot seguit va escopir per la borda i es va posar a riure.

      Si abans, quan el banyista gegant encara era allà fora al gel, tots havien esclatat a riure, ara, aquella burla només va suscitar una resposta feble. Pocs van ser els homes que van deixar anar unes rialletes tímides, mentre que la majoria van fer veure que no havien sentit el comentari del buscador d’or i que no l’havien vist escopir.

      —Au, vinga, Munro! —va fer un company en un to de súplica, estirant-lo suaument pel braç.

      —Però si fins i tot camina com un ànec! —va insistir en Munro, desfent-se de la mà del seu amic—. Qüec-qüec, fa l’ànec groc! Qüec-qüec, fa l’ànec groc! —va cantussejar, movent-se com un ànec i imitant la peculiar manera de caminar del banyista.

      Ara només dos companys van riure per sota el nas. Els altres es van allunyar tant com van poder del bromista. Uns quants buscadors d’or es van aplegar al voltant del foc moribund que alguns homes havien provat de mantenir viu a popa —al principi, el capità Whistler havia prohibit fer foc a bord, però així que es va fer evident que s’estarien encallats al gel una temporada, el patró, humiliat, va perdre autoritat per fer complir la prohibició—. Els passatgers més grans formaven part d’una colla de buscadors d’or que es dirigien altre cop a les mines que havien hagut d’abandonar al setembre, quan la terra va començar a tornar-se dura com una pedra. El més jove, l’únic home a bord que no portava barba, no СКАЧАТЬ