Atrapa la llebre. Lana Bastašic

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ havien ordit tots sols feia només un parell d’anys. Cantem al mar que ens han robat, got a got, mentre nosaltres estàvem ocupades col·leccionant tovallons, boletes i pòsters dels capítols de My So-Called Life. La meva mare, ampla i silenciosa com un llac, amb un vestit de festa blau clar, al costat del meu pare, que s’ha oblidat de treure’s la gorra rebregada davant de tota la meva classe. El seu bastó de roure, com si fos un germà petit que no he desitjat mai, recolza a la cadira que hi ha entre tots dos el dia de la meva graduació. De tant en tant, el pare assenteix amb el cap, mira al voltant i xiuxiueja alguna cosa a la mare. Des de l’escenari no el sento, però puc endevinar cada paraula. Aquell d’allà és en Kostić, el seu fill és un soca, és un miracle que s’hagi graduat. I allà hi ha en Lalić i la dona. La filla va a classe amb la Sara. La mare assenteix amb les parpelles. S’ha posat la faixa, se li veu a la cara. Si aquest circ no acaba aviat, esclatarà.

      No gaire lluny d’ells seu la teva mare, sola i de negre, com si fos un signe de puntuació entre totes aquelles bruses multicolors. Duu el coll mal posat d’un cantó, se li ha quedat ficat endins. Més tard, abans que facin les fotos, corregiràs discretament aquesta errada. T’hi acostaràs, li passaràs els braços al voltant del coll, recolzaràs el cap sobre la seva espatlla immòbil, com si et fessis una foto amb un arbre. La primavera és a les acaballes, però encara té el pes de totes aquestes campanetes als muguets i els til·lers. Una flaire ensucrada llisca a través del fum de les cigarretes i del perfum de les mares orgulloses. Recolzada en un fanal, miro la teva mare, que et dona diners i et diu algunes frases, inaudibles per a mi. Com si comprés patates. No suportes el seu dol, però és la nit de la graduació, et dona diners, i darrere vostre l’església brilla com un molinet de cafè acabat de polir —no té sentit criticar-la.

      Quan ja s’ha allunyat prou pel carreró, vinc amb tu i t’ensenyo els bitllets al moneder.

      —Cinquanta —dius—. Guai... Jo vint.

      —Suficient. Has agafat...

      —Sí. Són de maduixa.

      —Els has olorat?

      —No, idiota. Ho diu a la capsa.

      La nostra resistència a anar arreglades era tan elaborada com les capes de tul de les nostres companyes. A la mare la incomodava mirar-me: s’havia posat el seu millor vestit, l’únic que encara li cabia. Les meves cames esprimatxades la posaven nerviosa. La filla del cap de policia graduant-se amb vambes i malles.

      El dia abans de la cerimònia em va dur a comprar sostenidors. A mi no em venia de gust, però era evident que per a ella era important, així que vaig acceptar. Suposo que era un intent d’acostar-se a mi d’una manera que el meu pare no em pogués fer costat. Estava decidida a complir la seva santa obligació com a mare, així que em va ensenyar a emprovar-me uns sostenidors com Déu mana. A l’emprovador em va mirar les costelles, el pit no desenvolupat i l’estómac xuclat, amb ulls de derrota. Es va agafar cofoia els seus pits grossos i va dir:

      —A mi aquests em van sortir a primària. En això també t’assembles a ton pare.

      Ma mare com una adolescent ofesa que necessités aquesta victòria, palplantada davant del meu cos mig nu alçant-se les tetes.

      El matí del dia de la graduació, el pare em va regalar una cadeneta daurada amb un penjoll de la mida d’una capseta de llumins, amb el meu nom, el cognom i la data d’aquell dia gravats en cursiva. Va mirar a terra com sempre que tenia por de posar-se a plorar. Va dir:

      —Molt bé, filla.

      Cinc o sis anys després posaré aquella cadeneta a les mans suades d’un prestador dublinès. Els diners m’ajudaran a anar tirant durant un mes. No en tindré ni per a un mòdem, trucaré a la mare des d’un cibercafè. Ella cridarà, pensant que la connexió és millor si parla fort, i el pare callarà, m’arribarà la veu crispada d’un comentarista de futbol en comptes de la seva. Llavors empenyoraré les arracades de perles, l’anell de l’àvia i dues bosses de pell. Canviaré Bòsnia per calés, només per no haver de tornar-hi. Però aquell dia, dins unes vambes de plataforma i els cabells fins al cul, això no ho sé. Ens hem graduat. M’estic al teu costat i cantem, amb la cadeneta sota la brusa perquè els altres no la vegin. Ni tan sols sé que un matí tornaré a la casa d’empenyorament amb el primer sou i m’adonaré que ja és massa tard. No sé que em sabrà greu, encara que la cadeneta fos odiosa i el penjoll, exagerat en tots els sentits.

      I aquells dos nois que vam escollir per fer-ho? Devia ser idea teva. A més, a mi, després de l’Aleksandar m’era ben igual. Només volia que allò passés com més aviat millor. Et vaig deixar que ho planifiquessis tot com si la meva virginitat fos un compte bancari i tu un hàbil comptable. No et va resultar mai difícil atreure l’atenció dels homes. Veien en tu el mateix que jo: la promesa d’un paratge verge i tranquil que espera darrere d’un tronc humit a les profunditats del bosc. Tenies els ulls més negres que mai, ressaltats per una ratlla de llapis d’ulls que t’oblidaves de rentar-te abans d’anar a dormir. Venies a classe despentinada, amb la brusa arrugada. Abans que entrés el primer professor, jo em llepava el dit índex per treure’t la taca negra que tenies sota els ulls. I tu em miraves amb cara de no importar-te si anaves tacada o no. Treia base líquida de la bossa i te l’aplicava al nas vermell. Podria haver-te maquillat la cara com la d’una geisha i tu no hauries reaccionat.

      Tot això ho notaven, ells, els nois impacients, plens de feromones com ruscos feixucs, sorpresos enmig d’unes tedioses metamorfosis que ni ells mateixos comprenien. Notaven la teva negligència indomable, que ofenia el centre dels seus somnis humits incomplerts. Recordo aquell dia que vam fer un control de matemàtiques, tu vas acabar de les primeres, malgrat que havies de fer el teu examen i el meu, i miraves per la finestra cap al punt on la porta de l’escola donava a la carretera. Recordo aquell moment, perquè vaig enxampar el professor mirant-te la cara mentre la resta de la classe es barallava amb les dificultats de l’aritmètica. Et contemplava amb una mirada segura i tranquil·la, com si entengués alguna cosa que per a aquells nens que érem nosaltres encara seria inaccessible durant uns anys. Amb els ulls et va convertir en un ésser mitològic complicat que només una persona adulta podia llegir. El vaig odiar per això. Però tu vas descansar la teva mirada sobre aquella porta, per la qual, si miraves durant una estona prou llarga, podia aparèixer una figura de cabells negres amb jaqueta llarga.

      Recordes aquells homenets escanyolits? Després d’haver dut a terme tots els rituals de la graduació, els vam portar fins al riu, sota els grans salzes. Les corbates de coloraines dels seus pares els estrenyien els colls. El teu (o era el meu?) duia una ampolla més aviat grossa d’aiguardent de pruna, en què hi havia gravat el rostre tens de sant Basili d’Ostrog. Vam comprar quatre pastissos de formatge i un litre de Fanta, per fer passar més bé l’aiguardent. De la superfície del riu arribava un perfum metàl·lic de primavera estantissa.

      —I on et matricularàs? —em va demanar el meu mentre m’estava estirada a la gespa mirant el cel tapat, preocupada perquè la pluja ens espatllaria els plans.

      —Literatura —vaig dir, i vaig agafar l’ampolla.

      —Sèrbia?

      —Quina, si no? —va preguntar el teu.

      Llavors es va girar cap a tu, que jeies amb les cames i els braços oberts, com si t’haguessin clavat enmig de la terra humida, i intentaves xiular.

      —I tu on et matricularàs?

      —Enlloc —li vas respondre, i vas continuar amb els intents fallits de produir més de dos tons.

      —No saps xiular —et vaig cridar per canviar de СКАЧАТЬ