Atrapa la llebre. Lana Bastašic

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ hi havia darrere del seu edifici, sota un vell cirerer que ella afirmava que era radioactiu. Era la primera vegada que jo enterrava un animal.

      —No és veritat. I les teves tortugues? —em va preguntar, gairebé desesperada. Recordo la Llebre morta a les seves mans esteses, i com la va introduir, com si fos una peça preciosa d’un dot, en una bossa d’escombraries blava.

      —Les tortugues no compten —vaig dir—. Ja saps que només feien cinc o sis centímetres de diàmetre, com bunyolets. Costa força comptar-ho com a experiència funerària.

      —I doncs, com ho fem?

      El veí ens va deixar una pala, pensant que plantàvem maduixeres. No era una eina grossa, més aviat una joguina per a adults. Vaig trigar una eternitat a cavar un forat prou gran. Li hauria retret que era culpa de la mida del cadàver, però aquell dia em vaig empassar el sermó. Em va semblar petita i espantada, com si hagués caigut massa aviat del niu.

      Vam dipositar la bossa amb la Llebre a la petita fossa. Unes arrels diminutes van gratar la terra, van agafar el cadàver amb els seus dits delicats, i després se’l van endur endins, cap al seu ventre fred. Quan es va acabar tot, vaig posar dues pedres blanques a terra per assenyalar la tomba; com era d’esperar, en veure-ho va posar els ulls en blanc.

      —Va, digues alguna cosa— va fer.

      —Què vols que digui?

      —Qualsevol cosa. Li has fet el monument, ara calen unes paraules.

      —Per què jo?

      —Tu ets la poeta.

      Que cruel, vaig pensar. Escric un llibre de poemes bastant dolent i ara em surt que faci discursos funeraris per a conills enverinats. Però per respecte a la seva mirada perduda i a les seves mans blanques tan tristament buides de la Llebre, em vaig escurar la gola i, mirant apàticament les dues pedres silencioses, vaig extreure d’algun lloc d’una vida anterior els versos escaients:

      Parleu poc i sense pressa.

      Que jo no senti, sobretot amb el pensament.

      Què he desitjat? Tinc les mans buides,

      crispades fràgilment sobre la vànova llunyana.

      Què he pensat? Tinc la boca seca, abstracta.

      Què he viscut? Fora tan bo dormir!

      Llavors em sembla que va plorar, o ho vaig fer jo, no n’estic segura. Era fosc, potser només li havien espurnejat els ulls sota els llums del carrer. Si llegeix això s’emprenyarà, em dirà que soc una bleda assolellada, que ella no plora mai. Sigui com sigui, els versos van fer la seva funció i van cloure un capítol inacabat amb més eficàcia que un simple diploma universitari.

      Tenia remordiments de consciència per haver deixat que pensés que els versos eren meus. Però en aquell moment, amb la Llebre morta sota terra i la Lejla a sobre, per a mi l’autor no tenia cap mena d’importància. Els versos eren com núvies fugitives, lliures d’Álvaro de Campos —el qual, d’altra banda, no havia existit mai, igual que les nostres maduixes—, lliures de la Lejla i de mi, d’una muntanyeta de terra freda amb dos ulls de pedra, lliures de ser durant un instant i deixar de ser al següent.

      No soc capaç de recordar si vam tornar la pala al veí, ni si vam dir res més. Només sé que aquella nit el seu cap es recolzava feixuc sobre la meva incòmoda espatlla, que vaig maleir per dintre aquella espatlla i aquella pelfa marró convertida en asfalt entre nosaltres. Ens vam mirar el seu germà descolorit, emmarcat per quatre vores de paper, mentre la seva mare donava cops a la cuina.

      La Lejla va dir:

      —La mare encara té la fotografia de Tito. La té al rebost, darrere dels pots dels envinagrats. Si t’hi fixes, li pots veure un ull entre dos trossos de pebrot.

      Vaig riure, encara que no em venia de gust. Sempre se m’han fet pesats aquests nostàlgics silenciosos que viuen en una bombolla ben robusta, amb versions més bones i més felices d’un país on les maduixes sempre creixien i els conills no morien mai. Una terra de la qual poden afirmar que era perfecta perquè ens han tret la possibilitat de comprovar-ho. Jo a la seva mare l’havia sentit més vegades de les que l’havia vist. Aquella nit també va ser així. Al cap d’una estona, les paelles van callar com trombons abaixats.

      La Lejla va mirar els llibres desats al prestatge darrere de la fotografia del seu germà, després va tancar les parpelles maquillades i va dir en veu baixa:

      —Jo la veia morir.

      La vaig mirar, confosa. Va obrir els ulls, i quan em va veure la cara de perduda que feia, va somriure i va dir:

      —Punt per a mi.

      En adonar-se que continuava sense entendre què passava, va posar els ulls en blanc i va deixar anar fredament:

      —Ara està inflada, com un cadàver.

      Llavors hi vaig caure. Era el nostre joc particular: una de les dues etzibava una citació qualsevol d’algun dels llibres que teníem a la vista en aquell moment, i l’altra havia d’endevinar-ne el títol. Tanmateix, no em va quedar clar per què havia recordat en aquell moment el nostre ritual, gairebé oblidat. Jugàvem a les citacions quan vam començar la carrera, mentre encara crèiem que n’hi havia prou amb dir paraules grandiloqüents perquè la gent cregués que les comprenies. Però aquelles ja no érem nosaltres. La universitat era fora de les nostres vides —per a mi, com un amant sobrevalorat durant quatre anys; per a ella, com una vacuna dolorosa que els altres li havien dit que era imprescindible—. Ara està inflada, com un cadàver ja no era la mateixa frase, igual com nosaltres ja no érem les mateixes mocoses.

      —Al capdavall, les paraules són buides —em va dir un cop, abans d’un examen de morfologia. Però aquell vespre les paraules eren necessàries, ni que fos com un placebo; per això, tàcitament, vaig seguir les normes del joc.

      —No, ella no es va empetitir —vaig murmurar—, freda i buida semblava molt més gran que abans.

      —Fosca —va dir la Lejla.

      —Què?

      —Fosca i buida.

—Això... Fosca i buida. Diaris de viatge.¹

      Quan vaig repetir la resposta correcta i ella va moure el cap en senyal d’aprovació, vaig tancar els ulls i li vaig estrènyer la mà càlida per rescatar-la de la pelfa marró i del seu passat beix i xarlatà. Em tranquil·litzava que ella encara fos capaç de jugar, de ressuscitar citacions d’alguns llibres que fingia que no li agradaven i de compartir-les amb mi com si no m’hagués ignorat durant tres anys. No estava emprenyada, jo. M’agradava que encara pogués creure en la bellesa després d’haver presenciat la mort sobre les rajoles del bany.

      Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.

      —Quan escriuràs un poema sobre mi?

      Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia d’abans d’haver tingut la regla i encara m’agafava per sorpresa.

      —Estic segura que continues escrivint. Després d’aquell llibre СКАЧАТЬ