Nunc dimittis. AAVV

Чтение книги онлайн.

      La proposta de Ferrando, com ell mateix havia advertit, avança la proposta que l’any 1990 publicarà l’IEC sobre l’estàndard oral (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica), i enllaça, en general, amb les recomanacions fonètiques que havia anat fent Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana.²

      Els aspectes plantejats en aquestes Jornades sobre la llengua oral també fan evident la necessitat d’un manual de referència sobre l’estàndard oral. En aquest sentit, també és Ferrando qui acull la proposta de Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral (1990), coeditada per l’IFV i la Universitat de València, i prologada per ell mateix (Ferrando 1990c). Aquesta proposta, en la fonètica, va en la mateixa línia marcada per Ferrando, i en la resta dels àmbits gramaticals segueix la línia consolidada des de les universitats valencianes. Ara bé, davant de la necessitat de fer un model de llengua oral identificador, aquesta publicació ja obri la porta a solucions poc habituals en la llengua escrita formal de l’època, com ara els demostratius simples, l’adverbi ahí, els incoatius en i (patisc; patisca) o l’imperfet de subjuntiu en -r (cantara).

      Aquestes mateixes solucions gramaticals, sent Ferrando encara director de l’IFV, ara reconvertit en interuniversitari (1995, IIFV), són proposades, en collaboració amb la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, a l’IEC perquè les integre en la normativa. Aquesta proposta, l’assumeix l’IEC, en un acord de l’any 1993 (Documents normatius III, 1996, IEC), en què explicita que, tant en l’escriptura estàndard com en l’oralitat, les formes incoatives servesc, servesca són pròpies de registres molt formals, i són més recomanables les solucions servisc, servixes/serveixes i servisquen.³ En els imperfets de subjuntiu, indica que cantàs és propi de registres molt formals, i són aconsellables cantara/cantés. En els demostratius, permet els demostratius reforçats i els simples: aquest/este, aqueix/eixe; ací/aquí/allí, allà; però només considera admissible ahí per a registres orals informals en l’àmbit restringit valencià. En la mateixa línia, també en col·laboració amb la Generalitat Valenciana i amb l’editorial Bromera, l’IIFV realitza la publicació d’un diccionari (1995), d’una conjugació dels verbs valencians (1995) i d’una gramàtica valenciana (1995), que integren totes aquestes actualitzacions de la norma.

      Ferrando també actua com a coordinador de la Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV, que és redactada per Maria Josep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, i assumida pel Consell General, alhora que rep la benedicció de la Secció Filològica de l’IEC. Respecte a les novetats que hem apuntat més apunt en el model de llengua escrita, la Guia les confirma, però amb matisos: a) admet els demostratius simples, encara que prefereix els reforçats en registres formals; b) explicita les formes incoatives patisc, patisca, com a adequades per a registres formals, però es mostra conservadora en les desinències de 2a, 3a i 6a persona del present d’indicatiu dels incoatius, ja que prefereix les solucions pateixes, pateix, pateixen per a la llengua escrita; c) iguala les solucions de l’imperfet de subjuntiu en -s (cantés) i en -r (cantara), alhora que dona com a opció preferent les formes en -s (cantés) per als registres més formals; i d) el demostratiu adverbial ahí continua sent exclòs de la llengua formal.

      Mentre des de les universitats, especialment amb la coordinació de l’IIFV,⁴ s’anava perfilant el model de llengua estàndard oral i escrit, no eren estranys els atacs de la dreta política valenciana al procés de normalització de la llengua i al model de llengua vigent; un model que jutjaven com a massa convergent amb Catalunya, o simplement com una imposició catalanista.⁵ En aquest marc sociolingüístic, l’any 1998 s’aprova la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que pretén la constitució d’un organisme oficial valencià que legisle en matèria lingüística:

      Les seues funcions són les de determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, i la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló, seguint en qualsevol cas els principis i els criteris que es desprenen del dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura el dia 13 de juliol de 1998 (Llei 7/1998, de la GVA).

      L’entitat es constitueix l’any 2001 amb la designació dels seus membres. Però provoca moltes reticències en el sector universitari a causa de la incertesa del seu paper. De fet, la designació dels membres va respondre a quotes polítiques, de manera que naixia condicionada pels interessos dels partits polítics del moment. Amb tot, destacats filòlegs valencians, com ara Antoni Ferrando, van accedir a formar-ne part. Era necessari no deixar en mans de persones poc qualificades una institució que havia sigut declarada l’autoritat en matèria de normativa lingüística al País Valencià, i que l’any 2006 serà fins i tot reconeguda per l’Estatut d’Autonomia.

      Després de més de 15 anys formant part d’aquesta institució, el treball conjunt de Ferrando i de molts altres col·legues ha permés fer veure, no sense greus pressions polítiques i tensos debats sobre el model de llengua, l’adequació del model de llengua que ja estava consolidant-se en la dècada dels anys 90 (Escartí/Roca 2003). Això no obstant, el model de llengua propugnat des de l’AVL conté un major polimorfisme en atenció a integrar un sector de la societat no completament satisfet amb el model universitari.⁶ Això comporta, per exemple, prioritzar o acceptar sense restriccions en la llengua escrita solucions gramaticals que en l’altre model eren secundàries, com ara les formes incoatives patix, els demostratius simples (este, eixe), l’ús invariable del numeral dos o l’ús del pronom feble vos en totes les posicions. D’altra banda, hi ha una acceptació sense reserves de l’adverbi locatiu ahí, i es donen com a vàlides algunes solucions sintàctiques que la tradició normativa havia proscrit, com ara: a) el manteniment de les preposicions en i amb regides davant d’infinitiu (Confia en fer-ho); b) l’ús de la preposició a + CD nom propi (He mirat a Vicent), i c) la concordança del verb haver-hi amb el SN que el segueix (Hi han moltes coses). Per una altra banda, en l’àmbit del lèxic, les novetats són més cridaneres, ja que, tot i que el diccionari es designa com a normatiu, sovint reuneix condi cions pròpies d’un diccionari d’ús, a causa de la diversitat d’entrades que aplega.⁷

      En l’AVL, Ferrando té un paper especialment actiu en la Comissió de Textos Religiosos. De fet, ell ha insistit en més d’una ocasió en la importància que l’entitat intervinga activament en una homogeneïtzació dels textos religiosos que supere conflictes lingüístics estèrils, i permeta que el valencià augmente el seu ús com a llengua de la litúrgia (Ferrando 2010a, 2010b). També és actiu el seu paper com a actual president de la Secció de Lexicografia i Gramàtica. Més encara, en uns moments en què les darreres obres publicades per l’IEC (Ortografia catalana, 2016; Gramàtica catalana, 2017) han afavorit, d’una banda, l’eliminació de divergències entre l’AVL i l’IEC, però, d’una altra, també han creat algunes diferències més que poden tenir conseqüències en el model de llengua, com ara els retocs ortogràfics (diacrítics, dièresis, guionets i duplicació de les r).⁸

      Personatges com Ferrando, membre de les dues entitats, continuen fent meritoris equilibris perquè l’AVL i l’IEC caminen conjuntament pel mateix camí. Les dues institucions estan fent gestos en aquest sentit. Esperem que el «po licentrisme convergent» que propugnava el col·lectiu de professors dirigit per Sanchis Guarner ([1977] 1983), i que integrava un jove Antoni Ferrando, esdevinga actualment un policentrisme cooperatiu.

      De les ensenyances i de l’esperit emprenedor de mestres com Sanchis Guarner i СКАЧАТЬ