Senyors, bandolers i vassalls. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dos de companyia a les mencionades reunions assembleàries segellava la continuïtat de l’un en l’altre. En eixa direcció, no per casualitat, el príncep jurà furs, costums i constitucions al si de les Corts de Montsó de 1542; tot i que després hagué d’acudir a Saragossa, Barcelona i València per tal de ser reconegut hereu.³⁶

D’altra banda, també calia assegurar l’equip de govern del príncep durant la seua segona regència. Aquest estaria conformat per fidels consellers i les persones més properes al rei (el cardenal Tavera, Francesc de los Cobos, Joan de Zúñiga, el duc d’Alba...), puix que sols es reservaria per a sí a l’insubstituïble Granvela. Nogensmenys, en aquest punt s’ha de fer de nou esment de l’opuscle de Palamós, en tant que en aquest el Cèsar advertia el seu fill de les qualitats, ambicions i debilitats d’uns i altres; sense deixar de mencionar el fins aleshores virrei de Catalunya, Francesc de Borja.³⁷

Per acabar, el darrer dels assumptes a tractar va ser precisament el matrimoni del jovencell. D’eixa manera, l’any 1541, tot just després que es rebés la missiva de Carles V, s’encetaren les diligències. La primera aspirant va estar Joana d’Albret, herent del Bearn —inclús es pensà en un enllaç creuat Valois-Habs-burg— emperò al remat les dues candidates van estar les seues parentes: Maria Tudor i Maria Manuela d’Avis. L’escollida fou la darrera, raó per la qual el secretari Joan Idiàquez s’aplegà a Lisboa per a negociar unes capitulacions matrimonials que no van resultar, àdhuc, senzilles.³⁸

Finalment, la cerimònia i els festejos nupcials s’oficiaren a Salamanca el 14 de novembre de 1543 —tot i l’absència de l’emperador, que era als Països Baixos— puix que aquest enllaç i el que havia de celebrar-se venien a ser el corollari de la consolidació de l’amistat amb Portugal.³⁹ A més, l’himeneu beneficiava en l’entretant a Carles V, perquè era qui havia de rebre el dot de la seua neboda, valorada en 300.000 ducats; sens dubte, una apetitosa suma que podia servir d’ajut als sempre apurats cofres imperials en temps de guerra.⁴⁰

      Emperò, parlem-ne, del conflicte. El 12 de juliol de 1542 i des de Ligny, Francesc I, feia oficial la seua proclama, mitjançant la qual donava per finalitzada la Treva de Niça (1538). Una vegada més, el problema de fons fou el cobejat ducat de Milà, el domini estratègic del qual decidia l’hegemonia a Europa; no per casualitat aquest territori havia estat escenari de disputes amb França en les guerres anteriors. Endemés, a la contesa tot just s’hi afegiren també Suècia, Dinamarca i l’Imperi otomà, obligant la Monarquia Hispànica a alçar banderes.

Seguidament, les hostilitats es van desencadenar en tres fronts —els Pirineus, la planura del riu Po i el sud dels Països Baixos— alhora que el pontífex Pau III lliurava inútilment la seua batalla en pro de la pau, puix que s’havia decidit a convocar el Concili a la ciutat de Trento. Al capdavall, tots dos combatents es van negar a refrenar la conflagració.⁴¹

      El 31 d’agost de 1542 —mentre el Cèsar era encara a Montsó— el delfí Enric de França irrompia al Rosselló. A més, alguns estols otomans havien eixivernat a Marsella. En efecte, Francesc I volia trencar la línia tuïtiva pirenaica amb una envestida simultània per mar i terra. L’Emperador hi féu prudentment aplegar hòmens, queviures i armes suficients, tot apostant el duc d’Alba al capdavant d’aquella gran concentració d’efectius i recursos a Perpinyà. El setge de la plaça fou imminent. Malgrat això, després que li destruïren l’artilleria pesada i de moltes setmanes d’infructífer assetjament, el Delfí es va veure obligat a recular; signe inequívoc de què l’aparellament de forces i les obres de fortificació havien sortit l’efecte esperat.

La notícia arribà al palau de l’Ardiaca de la capital del Principat a les primeries d’octubre, on habitava el marqués de Llombai. No obstant això, a Barcelona, per si esqueia, continuaren amb les obres de fortificació de la ciutat. I amb raó, perquè a principis de 1543, hi havia la nova que els francesos volien entrar pel Conflent envers Puigcerdà. No hi hagué tal. Ni tampoc gosaren envestir per Hondarribia, fora ja dels territoris de Catalunya.⁴²

D’altra banda, al front dels Països Baixos, fou on aviat esdevingué la tempestat més grossa. Al llarg de la primavera de 1542, Francesc I havia aparellat els efectius a redós de la frontera, dementre les poblacions costaneres esperaven l’envestida dels danesos. Eixe mateix estiu, les tropes franceses avançaren des de la Picardia escometent Artois i Flandes; des del Mosa prosseguien fins els llindars de Luxemburg; mentre, des de Gueldre, entravessaren el Brabant nord fins Anvers i Gant. Literalment, el saqueig i l’esguerro dels Països Baixos. Tot seguit, a partir del mes d’octubre, Maria, desbordada pels esdeveniments, demanà la presència del seu germà.⁴³

Finalment, el Cèsar deixà la vila de Madrid l’1 de març de 1543 per viatjar a Brussel·les. El 10 d’abril Carles V entrava a Barcelona. En aquell moment, Francesc de Borja havia estat rellevat com a lloctinent de Catalunya. El 18 d’abril marxava devers Gandia per fer-se càrrec del ducat, puix que el 8 de gener de 1543 li havia sobrevingut la mort al seu pare, Joan de Borja. Poc més d’una setmana hi van coincidir, doncs, tots dos a la capital del Principat. El monarca partia definitivament envers Gènova el 17 de maig, després de veure’s constret a romandre-hi en ferm per contingències de l’oratge, primer a la cala de Palamós i finalment, a Cadaqués i Roses.⁴⁴

Al cap de sis jornades aplegà al port de Gènova, des d’on gairebé a brida batuda, continuà devers el nord. L’objectiu: derrotar Guillem de Clèveris. El 24 d’agost de 1543, l’emperador prengué el fortí de Düren, una de les principals fortificacions del seu adversari —la qual passava per ser inexpugnable— precipitant la rendició de la resta de ciutats i fortaleses i del mateix duc.⁴⁵ Sotmetre el duc de Clèveris, féu que el Cèsar recuperés la confiança en si mateix i que es guanyés el respecte dels prínceps de l’Imperi. Tot i les notícies dolentes que feia poc havien vingut des de Niça⁴⁶ havia arribat el moment de mesurar forces als Països Baixos amb els francesos.

Així doncs, ben entrada la tardor de 1543, Carles V era dempeus a la frontera francovalona amb l’exèrcit, cercant l’acarament directe amb el seu sempitern adversari, Francesc I; esdeveniment que finalment no s’hi produí. Després de la retirada francesa i d’haver fet caure del seu costat Cambrai, veient-se sense recursos i malalt de gota, entenent que li sobrevenia l’hivern, decidí plegar els pavellons i retornar de la zona de l’Escalda.⁴⁷ La campanya bèl·lica havia conclòs, però es preparava la guerra.

Llavors, cal pensar que des d’eixes contrades, el monarca, un tant preocupat, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats— a tots els regnícoles que tingueren diferències. D’una banda, amb el remei d’autodefensa i el compliment d’aquesta ordre confiava en deixar-se relativament resguardat i protegit el territori valencià, sobretot contra —l’altre cavall de batalla— els possibles atacs d’estols corsaris. No debades eixe mateix estiu de 1543, Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa havien sigut assaltades per les fustes turcobarbaresques o francootomanes. I encara caldria afegir l’escomesa del nebot de Barba-rossa a Guardamar СКАЧАТЬ