Senyors, bandolers i vassalls. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ lligat al servei a la Corona des del segle XIV, en tant bon punt que s’hi van enfeudar senyors.¹³⁵ Doncs bé, Galceran era un adolescent encara —tot just abans de maridar, el maig de 1558, amb l’hereva de l’Alcúdia, Àngela de Montagut Vilanova i Ribelles— i ja se les havia vistes amb diversos nobles valencians, n’havia hagut de signar paus i treves i estava en cerca i captura per faltes greus: la d’ha-ver-se agabellat per intentar acabar amb la vida de l’alginetí Bartomeu Espert, tot en camí reial i fent ús de ballestes parades amb passadors enverinats; la d’haver envaït, literalment, la baronia d’Alginet amb mitja centena d’individus i haver ferit fatalment Bartomeu Garcia, o la d’haver-se enfrontat, arcabús en mà, al justí-cia de la citada població.

      Precisament fou açò darrer el que li costà l’any 1560 una condemna a decapitació, motiu pel qual va haver d’absentar-se dels seus dominis. Fins i tot, el lloctinent, duc de Sogorb —el qual segurament comptava al jovencell entre els seus adeptes— va haver de salvar les formes i engegar un dispositiu d’uns quants centenars d’hòmens que van assetjar de sobte i d’hora Carlet; òbviament sense cap resultat. De més a més, el març de 1561 era sentenciat de bell nou a mort per l’homicidi del cavaller Miquel Costa i aquell mateix desembre, separat de pau i treva i declarat enemic de sa majestat. Emperò, hi ha molt més.

Tanmateix, no acabaríem mai!: l’apunyalament d’un vassall (1561); les denúncies per portar i exhibir armes prohibides (1560); les intimacions, carències i maltractes als que sotmetia la seua esposa (1559-1560), motiu pel qual aquesta va haver d’enginyar-se-les per fugir de la llar; el conat violent derivat de la pressa de possessió —manu militari— de la baronia de l’Alcúdia (1561); les diferències amb son pare, Francesc de Castellví (1561-1562), les quals els portaren a acollir-se en sagrat dintre del convent de la Santa Creu que havia construït Francesc de Borja a Llombai; la temptativa d’assaltar el monestir de l’Encarnació de la ciutat de València, on havia estat internada Àngela de Montagut per assassinar-la (1560); l’amenaça de mort proferida contra Àngela de Borja i Anna de Ribelles —àvia i tia de la jove— per haver ideat la treta (1560), o, entre d’altres, acollir processats a casa seua (1561).¹³⁶

      Heus ací una vegada més la imputació d’un delicte de fautoria i la contundència amb la que se’n va reprimir el comportament violent d’un membre de l’estament nobiliari valencià. Això no obstant, també cal assenyalar que Galceran de Castellví i Francesc de Borja se’ns presenten valedors d’un món en canvi, ço és el de dos éssers antagònics en qualsevol de les seues vessants: el IV duc de Gandia i I marqués de Llombai havia estat un destacat cortesà al servei del paladí de l’universitas christiana, dementre que el novè baró de Carlet potser representava més aviat —tot i ser al voltant d’una trentena d’anys més menut— l’aristocràcia destra en afers i guerres. Per tant, serà que els precedents i la reiterada contumàcia n’és un grau.

      Emperò, a qui oferia el jovencell la seua protecció? I a canvi de què? La resposta tal vegada es trobe en la identitat dels membres de la seua quadrilla: Joan lo Mallorquí, un tal Montanyés o Montanyana i Joan de Luna, el mateix que unes dècades després seria condemnat pel seu protagonisme en la rebel·lió aragonesa contra Felip II de 1591. En eixe sentit, cal referir-se’n a una xarxa logística i de receptació polisinodial: Galceran de Castellví era a ciutats com ara Saragossa mentre era perseguit al regne de València i viceversa, la baronia de Carlet era l’amagatall de Joan de Luna sempre que li venia en gana o no es trobava segur a l’Aragó. D’aquesta manera, els desplaçaments entre ambdós territoris van estar freqüents, tot seguint normalment els camins que conduïen envers un dels recers: el vescomtat de Xelva.

En darrer terme, és així com s’explica que la primavera de 1579, Galceran de Castellví li encarregués al cavaller aragonès desfer-se de mossèn Joan Terés, el que fóra procurador d’Àngela de Borja i més recentment intermediari en el matrimoni de la seua filla Maria de Castellví amb Lluís Folch de Cardona, fill de l’Almirall d’Aragó. I qui sap? Fins i tot, potser que Joan de Luna fos l’encaputxat que va disparar, l’abril de 1573, l’arcabús contra Àngela de Montagut. Tant se val! Al remat, el novè baró de Carlet va faltar, el 26 d’abril de 1580, en el context del conflicte de la Ribagorça i exiliat a l’Aragó. El seu fill natural, Pere de Castellví, fou qui deposità el seu cos a l’església de Mequinensa.¹³⁷

      En eixe sentit, no van estar pocs els bandolers que van cercar, tard o d’hora, refugi als seus crims fora del seu lloc d’origen, tot creuant els llindars de l’ens territorial (la corona, el regne, el principat...) o polític (altres estats i reialmes), i en el seu detriment, sobretot, allotjar-se al si de senyories laiques i eclesiàstiques o districtes jurisdiccionals on sovint l’autoritat efectiva de l’administració reial es veia destorbada per les competències privatives dels seus posseïdors.

A tall d’exemple i de fet, Galceran de Castellví i Joan de Luna en són una bona mostra d’allò primer. Però de ben segur a poc que pensem ens vindran en ment molts més casos. Posem que ens traslladem als muntanyosos territoris de la Cerdanya fronterers amb França. Allà, durant la primera meitat del segle XVI —període en el que s’inclou la lloctinència de Francesc de Borja— llocs, castells i fortificacions eren plens d’hòmens de bàndol que estaven protegits per senyors, alcaids i veguers (Altarriba, Lordat, Santcliment...). Uns i altres no dubtarien gens ni gaire en passar la divisòria cada cop que se’ls aveïnaven problemes. No debades el 1539, Joanot Cadell havia fugit, potser, al redós del comtat de Foix. I també ho feia per aquells anys Antoni Roca (1541 i 1544).¹³⁸ Novament les evidències cauen pel seu pes.

      Això mateix s’observa unes dècades després per les mateixes contrades. Joanot Cadell —fill de Miquel i nét del primer— el 1580 havia estat investit veguer del Conflent, càrrec que no desaprofità per perseguir els partidaris dels Banyuls, senyors de Nyer. Llavors, no resulta gaire difícil deduir-hi l’espurna que tantost va fer sorgir l’enemistat; la qual, en l’esdevenidor, es tornaria en foc i morts al Principat, tot justificant la famosa divisió de nyerros i cadells.

Alhora, la implicació de nyerros (Tomàs Banyuls, Francesc Gilabert...) i cadells (Minyó de Montellà, Lluís i Jeroni Valls...) en el conflicte comtal de Ribagorça —els uns fent costat al duc de Villahermosa i els altres als rebels— intensificà les adversitats alhora que els contactes d’uns i altres a l’altra banda dels llindars de Catalunya. I si més no, des d’aleshores, els bàndols en litigi van comptar amb una poderosa i ferma xarxa de receptadors en la que es trobaven, entre altres, el mateix duc de Villahermosa i el comte de Chinchón. Hi havia, però, precedents, puix que alguns cavallers catalans hi eren senyors també al regne d’Aragó. En eixe sentit, d’acord amb Xavier Torres, no és complicat esbrinar els vèrtexs de la xarxa de complicitats que eixint d’Arsèguel anava envers la ciutat de Lleida i els seus voltants i enfilava devers la Ribagorça.¹³⁹

      Tot just s’estava enllestint el conflicte de la Ribagorça, quan es produïa tot seguit el primer setge del castell d’Arsèguel (1588). Per aquell temps, Joanot Cadell —qui havia sigut fins feia poc fidel servidor del monarca perseguint roders en qualitat de verguer del Conflent— havia esdevingut un destacat protector de quadrilles de bandits. Precisament, fou l’atapeït tremall de relacions i contactes el que féu d’Arsèguel —amb la connivència del seu senyor— un important niu de bandolers de Catalunya, les malifetes dels quals s’estenien de pertot el Principat i les terres de Ponent.

      El detonant que ho precipità tot, sembla, fou el robatori d’una partida de moneda a Sidamon per part de les colles del Minyó de Montellà, una part de la qual acabà als castells d’Arsèguel i la vall de Querol. En primera СКАЧАТЬ