De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració d’un govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que l’esdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a l’opinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal –que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS–, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts d’aquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals. Es configura com una mena d’escola de periodistes davant el fracàs del periodisme autòcton i per la incapacitat durant dècades dels governants valencians de crear universitats i mitjans de formació dels professionals de la comunicació al País.

      VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que s’avisava i avivava des de diferents instàncies –també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp d’estat. En aquestes circumstàncies, l’Estat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans d’informació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no s’escapa de patir les pressions i repressions d’aquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades d’ullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) s’erigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble –exigia la revista reiteradament– havia d’exercir el poder. En aquest marc, els generadors de l’opinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià –i espanyol, que llavors no suposava cap contraposició– com la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans, com el rescat de la seua sobirania.

      Cert és que, fins i tot amb una tendència al creixement en les vendes als quioscos amb el pas de les setmanes, VS va formar part del conflicte identitari valencià –amb la confrontació pels símbols que representaven el poble i la llengua pròpia–, caient de vegades en un joc –plantejat amb certa trivialitat pels sectors de la dreta– de difícil solució victoriosa pel suport institucional del govern central al sector conservador. No obstant això, la redacció de VS no va oblidar en cap moment les claus democràtiques que planaven sobre aquesta conflictivitat, assumint la batalla identitària però sempre englobant-la en un discurs més ampli en el qual també es pugnava pel model d’Estat, les noves llibertats o la justícia social. Per això, va anar desenvolupant una ideologia progressista amb la qual criticava (des de la docència) la reproducció en democràcia dels privilegis de les antigues castes (franquistes) i de les noves classes polítiques que es van assentar en el sistema (PSOE i PC) a canvi de fer callar les reivindicacions del carrer. En el setmanari valencianista es va entendre que la ciència social tenia l’obligació de ser objectiva, però no tenia menys obligació de saber que mai és neutral i, per això, va formar part del conflicte tot perseguint una societat més igualitària i justa. A l’estil de Hobsbawm, que atermenava el segle XX entre els esdeveniments ocorreguts entre 1914 (inici de la guerra mundial) i 1991 (col·lapse del bloc comunista soviètic), VS també condensa en els seus dos anys i mig d’existència una vivència enorme, un resum excels sobre el País Valencià de la segona etapa de la dècada dels setanta i la societat que inicià els anys vuitanta. No hi ha rebuig a VS, no hi ha puntada sense fil.

      La línia editorial, crítica, oberta i directa, que no dubtà a colpejar amb força aquelles instàncies que veieren culpables de qualsevol fet o política en contra de la ciutadania, costà més d’un maldecap als seus dirigents i periodistes. Hi ha comptabilitzades vuitanta-sis demandes judicials contra els periodistes del setmanari, totes elles desestimades amb el temps. La resolució, però, no eximeix de les pors dels assetjaments judicials o d’altra mena. En la història contemporània del País Valencià –des de la mort de Franco a l’actualitat–, pocs temes han generat més debat intel·lectual (i historiogràfic) que l’anàlisi de la identitat pròpia. Si abans de la Guerra Civil i la dictadura ja aparegueren propostes comunicacionals que ajudaren a la definició dels valencians (en clau identitària), després de l’aparició del «terratrèmol» que suposà Joan Fuster, es llançaren els estudis vinculats al món de la universitat. VS aparegué en un moment clau d’aquest debat, i es va conformar com un espai de comunicació necessari en la difusió de la reflexió identitària.

      La dreta violenta i extremista actuà de forma intolerant en reiterades ocasions contra la redacció de la revista (amb continuats avisos de bomba i la col·locació d’artefactes a la porta de la redacció), o contra els seus treballadors, amb agressions que arribaren a ser físiques. La revista valencianista emmarca els seus anys als quioscos en el darrer lustre de la dècada dels setanta, quan la violència estatal, parapolicial i de la ultradreta provocà més de cent morts, sobretot entre activistes sindicals, estudiants i individus que participaven en manifestacions pacífiques. I això es va fer, a més, amb total impunitat judicial i, sovint, amb la complicitat de l’aparell de l’Estat hereu del franquisme. La violència creix al país en aquesta època en comparació amb els darrers anys de la vida de Franco, constatant que la transició està lluny de ser un procés pacífic i modèlic allunyat de pressions que intentaren dirigir-lo o obstruir vies més rupturistes. Els responsables de VS enfilaren el seu treball periodístic amb una valentia inqüestionable, com ho havien fet anteriorment altres publicacions compromeses amb el canvi social profund, a l’encalç d’una densitat democràtica que es va anar perdent amb la consolidació de la transició i la introducció de la vella classe política franquista en el nou model d’Estat. Els passos polítics (així com els informatius) es van produir sobre una amenaça constant, amb la por a la reculada (per l’actuació dels militars) com a eix de la gran majoria de les accions. Sense el «factor de la por» no es pot entendre completament l’època, però van ser mitjans de comunicació com VS els que van ajudar a superar el constrenyiment democràtic, a través d’informació audaç que colpejava amb contundència els estaments establerts. Gran part de la societat, davant la por, es va conformar amb un procés viciat, sempre amb l’objectiu últim de no tornar a la nit franquista. VS, en contraposició, es va avançar al seu temps i va exigir avanços sense retorn, una democràcia representativa i un canvi social ferm que assegurara la justícia i el respecte a tots СКАЧАТЬ