De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ repressió. En les comissaries o en les presons van morir vuit detinguts. El fet que la policia carregara sobre els manifestants es va fer una pràctica habitual i rara era la concentració reivindicativa en la qual no hi hagueren detinguts i ferits de diversa gravetat. A més, diferents partits d’ideologia clarament republicana no van poder, directament, concórrer als comicis electorals, com ara Esquerra Republicana de Catalunya o el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. Segons Monedero, la transició es va construir sobre l’acord entre l’exèrcit i els principals sectors econòmics del país per a assegurar els privilegis obtinguts durant els quaranta anys de dictadura; la voluntat continuadora de la dreta, la incoherència ideològica del PSOE i l’excessiva cessió del PC; les exigències externes per a mantenir l’Estat espanyol en el bloc occidental; el segon exili (aquesta vegada intern) dels intel·lectuals i la feblesa de la societat, amb poca capacitat de resposta després de la dictadura i sotmesa a la por d’una nova intervenció militar.

      La història de la transició –entesa com la construcció narrativa «comprensible» adreçada a la població– s’estructura des de paràmetres personals i socials, amb una preeminència dels primers en un moment d’expansió de mitjans de comunicació moderns que premien el personalisme, potenciat per la televisió en expansió. Serà així com fets i personatges prendran sentit a ulls d’una ciutadania que necessita conéixer i comprendre uns nous temps arribats de forma accelerada. Per a l’ordre de la nova situació (i els seus equilibris sustentadors) i l’organització estratègica de funcionament es veié la necessitat de fer una descripció exhaustiva del món en el qual s’intervenia i es desenvolupà un exhaustiu treball d’edificació de la memòria de la col·lectivitat. El règim establert mitjançant el consens volgué fer hegemònic un relat que acabà per ofegar els altres, fent ús excessiu d’oblits, per exemple, tant de la dictadura franquista com de la república democràtica de la dècada dels trenta. Sols en teoria, perquè el franquisme estigué sobrevolant el nou procés, mentre que la democràcia dels anys trenta fou absolutament silenciada, sense capacitat per aprofitar el que Bloch anomena l’excedent utòpic dels moviments d’emancipació. Ho aconseguí el nou règim, a més, a través de la utilització dels fons públics i els aparells de l’Estat per l’exigència, entesa com peremptòria, de controlar el pensament de la població i inocular-hi la realitat que «calia» creure per assegurar l’estabilitat de la nova etapa. Sense els oblits i els abusos no és possible entendre determinants relats que acaben convertint-se en memòria col·lectiva a través dels mitjans de comunicació, nou camp de batalla pel que fa al nou període democràtic espanyol. Durant dècades (com definiren Berger i Luckmann) es va construir un món que es donava per descomptat, es va generalitzar una apropiació simbòlica del passat com a instrument polític per controlar favorablement (amb la correlació de forces de cara) els consensos i conflictes. Uns consensos que reproduïen molts dels interessos de les velles oligarquies, a les quals simplement (a manera de reforma) se’ls aplicà les exigències de les noves oligarquies. Com defensa Marta Rovira (2014: 39), els abusos de la memòria són, en el cas de la transició, els abusos de l’oblit: «Sempre es pot explicar el passat d’una altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs d’acció. Per tant, la memòria és sempre producte d’una manipulació». Una manipulació que esdevé políticament rellevant quan és imposada com l’única història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mitjà de la por o de l’adulació. Se situà així la transició com un punt d’arribada en el qual semblaven satisfetes moltes de les pretensions de la població valenciana i espanyola. Es vengué com un punt de partida i acabà sent, durant moltes dècades (i encara), un punt d’arribada. Es vengué com un motor del canvi que reportaria el nou Estat i acabà com un filtre (enormement atapeït, a més) que dificultà l’arribada de moltes de les necessitats democràtiques del país. Els nous equilibris mantingueren molt de l’ordre dels antics i afavoriren més bé poc les aspiracions de les classes subalternes. La dictadura morí en el carrer per la forta empenta del poble (l’any 1976 fou clau), però el règim perdurà en molts mitjans de comunicació, que crearen el discurs i amb ell molta de la realitat que els beneficiava. Profecies autocomplides, en diran uns. Silencis i mentides, en diran d’altres. A VS no es van permetre mai –fins i tot es van combatre– les ambigüitats en la memòria i la difusió monopolitzant del relat per ofegar possibles escletxes d’un discurs que sovint va ser utilitzat per justificar i reescriure –en contra de la veritat no escrita, potser, però sí viscuda– situacions pretèrites, sovint vinculades al franquisme i els seus protagonistes, que aprofitaren el control de la construcció del relat per introduir-se tranquil·lament en la democràcia mitjançant distorsions extremes, mitges veritats enverinades i mentides insultants.

      La premsa assumeix que se li demana una posició responsable que no qüestione els fonaments de la transició per no posar-la en perill i acompanya el canvi polític pràcticament sense capacitat de crítica, convertint-se (voluntàriament) en un aparell més de l’Estat en el seu control del discurs preeminent. El procés constituent que naix al carrer es tanca a les institucions –on perdura molt del franquisme, cas paradigmàtic és la judicatura– i als ens comunicacionals, protectors d’un statu quo que els posiciona al capdavant d’un mercat canviant i inestable. VS aposta per estils i prioritats informatives rupturistes que trenquen amb l’amable maquillatge amb què la dictadura pretén disfressar el paper en la història de nombrosos personatges per fer-los un lloc en la naixent democràcia.

      Mentre la Segona República –no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país– fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces d’esquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici d’irresponsabilitat.

      Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a l’hegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que s’expressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, d’exigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada –seguint l’estratègia polaritzant– com una visió nacionalista. L’èxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat d’oferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que s’emmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de l’Estat. La legitimitat de l’oposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per l’Estat). L’oligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes –sovint mal representades per les noves opcions polítiques– se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en l’escriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.

      L’etapa intensa de la transició, pel que fa a la política, abraça des dels mesos anteriors als СКАЧАТЬ