Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València. AAVV
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València - AAVV страница 8

Название: Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València

Автор: AAVV

Издательство: Bookwire

Жанр: Языкознание

Серия: Acadèmia dels nocturns

isbn: 9788491343790

isbn:

СКАЧАТЬ XVI el costum va canviar per deixar anar dos coloms, que ja ni apareixen a la Consueta de 1527 (Villanueva, 1804: 154-155; Sanchis Sivera, 1909: 467). Si seguim Sanchis i Sivera i la seva recopilació de notes preses de les despeses recollides als Llibres d’obres de la catedral, en particular, al de 1463, podem establir que la festa succeïa de la següent manera. Un entarimat s’instal·lava entre el cor i l’altar major. Sobre aquest se situava un apostolat format per homes que podem suposar procedents del clergat menor de la catedral, amb el rostre cobert amb les caretes corresponents. D’altres representaven jueus, personatges evangèlics, pelegrins i les santes dones, que es disposaven al voltant d’una imatge de la Mare de Déu esculpida. A l’igual que els apòstols, portaven màscares pintades amb els seus rostres, i una llarga perruca en el cas de la Magdalena. Al cimbori hi havia dos aracelis sobreposats, amb diversos àngels pintats, i el cilindre estava cobert per llenços amb un sol i una lluna pintats a cada costat. El conjunt podia aclarir-se o enfosquir-se, i podem suposar que la sobreposició de dos envelats representant el cel servia per ocultar el colom i el mecanisme –«les poliges per tancar e obrir lo cel, les rodes y contrapesos per a les rodes de la palometa»– que el feia baixar des del cimbori, enmig del so de la pólvora –«quatre liures de carbó per tèndrer foch alt al cimbori per metre foch als trons e bombardes». L’espectacle havia de ser impactant: el descens des del cimbori envelat d’un colom del qual sortien coets, mentre queien boles de teixit enceses, com les llengües de foc de l’Esperit Sant (Sanchis Sivera, 1909: 467-469).

      Deixant a un costat el monumental Corpus Christi valencià, que des de la catedral prenia els carrers de la ciutat, entre les festes més cridaneres i fora dels temps forts de l’any litúrgic, se celebrava l’Assumpció, el 15 d’agost. Aquesta depenia de la confraria de la Verge Maria, que tenia la seva capella del Miracle als carrers davant de la façana nord de la catedral i era responsable de la decoració de la catedral i de la seva pròpia capella durant aquests dies. Des d’allí es portava a la catedral la imatge de la Mare de Déu al llit, que era dipositada al tram de creuer sobre un entarimat muntat per a l’ocasió. L’exposició de la imatge del llit de la Mare de Déu morta era acompanyada, com a mínim fins al segle XV, de l’escenificació d’un misteri assumpcionista, podem suposar que semblant al que encara avui es representa a Elx. Mentre que la consueta no hi fa cap referència, a les notes de 1420 publicades per Manuel Sanchis Guarner trobem una clara constància de la seva posada en escena amb un araceli semblant al d’altres festivitats, com la Nativitat i la Pentecosta, una maquinària que feia pujar i baixar l’àngel i la mateixa mare de Déu, i tot tipus d’acompanyaments sonors que les mateixes notes qualifiquen de trons (Carrero Santamaría, 2014: 380-381).

      Com que l’Assumpció era una de les festes més importants, l’altar major exposava totes les relíquies portades des de la sagristia, envoltades per quatre canelobres de plata. La processó per la catedral i la ciutat portava la imatge de la Mare de Déu al llit. Només durant els anys en què se celebrava la perdonança de la Mare de Déu, la imatge tornava a la catedral després de la processó i l’entarimat i l’empal·liat quedaven muntats durant els cinc dies en què s’atorgava, fins el dia de Sant Lluís, en què la imatge era retornada en processó fins a la capella de la confraria, acompanyada de totes les parròquies de la ciutat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 267-271).

      Entre les festes pròpies de la catedral, en bona mesura basades en el sacramentari, la benedicció del terme i l’exorcisme de tempestes prenien per escenari les arqueries de l’obra nova i el Micalet (fig. 4) que, a més, comptava amb un conjunt epigràfic dedicat a l’assumpte (Carrero Santamaría, 2014: 381-382). Finalment, per la mort del rei es col·locava al tram del creuer un «bastiment a la manera de llit» sobre el qual es desplegava una tela funerària amb les seves armes, fet del qual tenim constància entre els regnats de Jaume I i Martí l’Humà, de 1276 a 1410 (Carreres Zacarés, 1923). En el cas del funeral d’Alfons el Magnànim, el 1458, el cadafal es va complicar: construït amb fusta, amb la part superior plena de ciris i cobert amb teles negres amb les armes règies i una imatge del rei a cavall i amb l’espasa en alt, fou qualificat com a pavelló. A la zona inferior hi havia una estructura alta, amb un sepulcre de fusta cobert de panys d’or i els emblemes reials, segons recull el Dietari del seu capellà. Més singular va ser el funeral per la mort del príncep don Carles, el 1461, quan es va col·locar una taula amb un retrat seu, que es va situar al pilar davant del púlpit (Falomir Faus, 1995: 377).

Image

      Fig. 4. El Micalet de la Seu

      4. Conclusions

      M’agradaria acabar destacant com el desbordant cerimonial litúrgic valencià subratlla de forma molt destacada el caràcter dinàmic i enèrgic de la celebració medieval. La constant transformació de l’altar major mitjançant pal·lis i altres objectes de l’aixovar catedralici, la intensa relació entre el presbiteri i la sagristia com a àmbit preparatori del ritual o la potència processional del deambulatori de la seva girola, marcaven les pautes per a un complex cerimonial que vestia i desvestia l’edifici, entès com un autèntic escenari, en el qual el mobiliari i la indumentària funcionaven com a atrezzo. La litúrgia de la catedral va tenir dos punts escenogràfics bàsics: la capçalera de la catedral, amb l’altar major i el tram de creuer com a punts clau; i, a l’exterior, l’arc que es dibuixa des de la porta de l’Almoina a la dels Apòstols, recorrent l’exterior de les capelles radials del deambulatori. Era allà, al costat de la portada dels Apòstols i la plaça que la precedia, on la singular girola de la catedral, amb les seves contracapelles obertes, acollia a les seves terrasses la cerimònia de la benedicció dels Rams.

      BIBLIOGRAFIA

      CARRERES ZACARÉS, S. (1923): «Exequias regias en Valencia (1276-1410)», dins III Congreso de Historia de la Corona de Aragón, I, València, pp. 229-272

      CARRERO SANTAMARÍA, E. (2014): «La catedral de Valencia, la liturgia desbordada», dins E. Carrero (ed.), Arquitectura y liturgia. El contexto artístico de las consuetas catedralicias en la Corona de Aragón, Palma de Mallorca, Objeto Perdido, pp. 341-394.

      — (2015): «Entre el transepto, el púlpito y el coro. El espacio conmemorativo de la Sibila», dins M. Gómez Muntané i E. Carrero Santamaría (eds.), La Sibila. Sonido. Imagen. Liturgia. Escena, Madrid, Alpuerto, pp. 207-260.

      DONOVAN, R. B. (1958): The Liturgical Drama in Medieval Spain, Toronto, Pontifical Institute of Medieval Studies.

      FALOMIR FAUS, M. (1995): Arte en Valencia, 1472-1522, València, Generalitat Valenciana.

      FERRANDO FRANCÉS, A., i X. SERRA ESTELLÉS (2007): Un canon de la Missa del segle XIV en romanç. Estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169), València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer.

      Hores de la Setmana Sancta (1553): Hores de la Setmana Sancta. Ab vna deuotíssima oración preparatoria para tenir vera concrictio. E vna deuotíssima contemplación a Nuestra Señora e a la fi de dites hores están les Matines de Nadal ensemps ab la Missa del Gall, València, Francisco Romano.

      MARTÍ MESTRE, J., i X. SERRA ESTELLÉS (2009): La consueta de la Seu de València dels segles XVI-XVII. Estudi i edició del Ms. 405 de l’ACV, 2 vols., València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, Monumenta Archivorum Valentina.

      MASSIP BONET, F. (1997): La ilusión de Ícaro: Un desafío a los dioses. Máquinas de vuelo en el espectáculo de tradición medieval y sus pervivencias en España, Madrid, Comunidad de Madrid.

      MONFERRER I MONFORT, À. (1999): «El teatre popular dels dies de Nadal», en Antonio Ariño (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Generalitat Valenciana, pp. 89-114.

      RODRIGO СКАЧАТЬ