bisbe barrejava bàlsam i olis per a fer els olis sagrats. Després d’això, tres canonges amb riques vestimentes litúrgiques portaven l’hòstia consagrada al monument: el que el portava vestia de blanc i els acompanyants de carmesí, amb les dalmàtiques de brocat regalades pel papa Alexandre VI. Llavors, la processó retornava per la girola des de la Mare de Déu de l’Anyell fins a la sagristia, circumdant l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 86-90). De nou des de la sagristia i amb els encensers i ciris preparats, es reorganitzava la processó, ara encapçalada per l’arquebisbe i el pal·li, cap a la capella on s’havia muntat el monument. No queda clar on se situava, tot i que és segur que se situava en alt. La processó passava pel transsepte, per la «porta major de la capella», i arribava fins a l’altre extrem «per la Verge de l’Anell y detràs lo Corpus fins al monument (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 90-91). Els escolans portaven ramets, cinc poms de cera per al segell i el plat petit de plata. Els tres sagristans portaven els olis i el sotssacristà la clau de la tomba: «Y axí va-se’n primer al monument, y fa apartar les relíquies, que stan en lo pas de la escala, y les capes de papa Alexandre». Els dotze preveres ascendien fins al monument, i llavors fins al primer entarimat en dos grups de sis, després d’aquests pujaven els que portaven el Corpus, precedits pels dos turiferaris. El cofre es col·locava sobre els corporals i l’ara que havien estat presos de la sagristia i per sobre s’hi havia col·locat una de les capes litúrgiques que s’haurien aixecat amb les perxes de fusta daurada. Després d’encensar, es posaven els ramets i les flors dins, i el tancaven amb clau. Posaven els poms i els cobrien amb una fulla de paper, perquè no s’enganxés la capa a l’arqueta. Es deixaven allà els ciris i la processó retornava al cor i els dotze preveres a l’altar major per a dir les vespres. Després d’aquestes, el bisbe s’apropava al monument, confirmava que estigués bé i el segellava amb el segell de plata de la sagristia, per després dirigir unes paraules al poble allà congregat des del més alt de l’entarimat. Acabat tot i cap a dos quarts de dotze, el sotssagristà treia l’última cortina negra que tapava l’altar de teles i tapissos, i quedava a l’aire la fusta i la pedra –«tot rònech ab la fusta y pedra a mostra». Mentrestant, a la sagristia, s’aparellaven els elements necessaris per a la celebració del mandatum, després del sopar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 92-94). La cerimònia del soterrament varia considerablement a la consueta del segle XVIII, en la qual apareix un jacent que es col·locava als peus de les grades de l’altar major i d’allà era traslladat al sepulcre, a la capella de Sant Miquel (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 338).
Quant al mandatum, mentre es tocaven les matraques, la consueta de 1527 descriu com els encarregats aparellaven la roba a la sagristia, caracteritzada pels colors blancs i negres, i a l’altar major es portava el faristol de ferro i el pontifical, les dues bacines per a rentar els peus als canonges i els càntirs corresponents. En finalitzar les matraques es vestia el prelat, i sortia des de la sagristia l’escolà de l’altar amb la creu petita, dos diputats amb canelobres i ciris negres apagats, dos sotscabiscols amb bordons, els canonges amb veu al capítol, tots ordenats en dos cors i vestits amb capes negres. Al final, el bisbe, únicament acompanyat per dos assistents de negre que sostenien el gremial i els canelobres, i darrere seu un sotssagristà amb les tovalloles. Un cop a l’altar major i cap al costat nord, els canonges s’asseien als bancs i s’iniciava el lavatori. L’acte finalitzava a la sagristia, amb el bisbe, el capítol i el clergat menor, reunits on s’acabava de llegir el mandatum. Quan havien sortit tots menys el prelat i el capítol, es tancava la porta de la sagristia, per a realitzar la confessió general i que el prelat donés l’absolució. Com a remat, amb l’ofici de tenebres es tancaven les portes de la catedral, però es deixaven oberts els porticons (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 94-98). El Divendres Sant, un cop contractat qui pronunciaria el sermó i posats a tocar matraques, s’aparellava el vestuari litúrgic a la sagristia, marcat per l’intens ús de color negre, a excepció de la mitra blanca del bisbe. En un altar completament despullat, es col·locava sobre la peanya la creu d’atzabeja, el pontifical i l’epistolari. A la part alta de la dita creu, que procedia de l’armari de les relíquies, es col·locava una segona estauroteca de plata amb «hun poch del fust de la Veracreu, que stà en lo reliquiari de vidre de moltes relíquies». Era l’adorada pel prelat al presbiteri i allà romania fins dissabte sant. Durant els oficis, el diaca, des de dalt d’un dels púlpits, deia els versos de la Passió i el sacerdot les seves oracions (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXXXVIv i CXCIr). Després començava l’adoració de la Creu. La processó, acompanyada per ciris negres apagats, es dirigia des de la sagristia a l’altar major, mentre es col·locaven dos coixins –negres o verds– per a disposar les dues creus que servirien per a l’adoració del Divendres Sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Dos dels cantors –prevere i diaca–, amb capes de seda, anaven fins la porta de la sagristia, on prenien la creu coberta amb un vel negre i començaven un recorregut en què intercanviaven versos entre els dos ministres que portaven la creu –Popule meus–, dos nens de cor davant l’altar major –Agios o Theos– i el cor canonical –Sanctus Deus–, alhora que s’anaven descobrint els braços de la creu del fi vel negre que l’amagava, fins arribar a l’altar major en què la creu es destapava per complet i era alçada mentre es cantava tres cops, cap als fidels, Ecce lignum crucis, amb resposta del cor, finalitzant amb el cant complet pel cor de l’antífona Ecce lignum crucis in quo salus mundi pependit venite adoremus. Sobre un coixí i unes tovalloles, la creu era adorada pel bisbe, els ministres i els fidels més propers (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CXCIIIv-CXCVr). A diferència d’altres llocs on hi havia una adoració comú entre el capítol i els fidels, a València es va optar per escollir tres ubicacions per a tres audiències diferents. Una creu se situava al cor per als canonges, una altra a les grades de la capella major i fora de les reixes d’aquesta, per al prelat i els ministres; per fi, unes altres cinc creus de plata –procedents d’un calaix de la sagristia– eren portades per tota la catedral per altres tants capellans, que les oferien als fidels per a la seva adoració (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Pel que sembla i recull Villanueva (1804: 151), després de l’adoració de la Creu es mostrava la relíquia de la Santa Espina.
Per a oficiar el Divendres Sant, es preparaven l’oficiant, els ministres i l’altar amb vestimentes blanques i ciris. Com que s’havia d’anar a buscar l’hòstia del monument, es disposaven un calze i altres recipients, els poms de l’oli i els corporals, mentre el sotssagristà prenia la clau de la tomba i marxava amb dos escolans a treure les relíquies i les capes que ocupaven l’entarimat del monument, deixant l’entrada expedita. La raó no era altra que la prohibició de consagrar en Divendres Sant, quan Crist estava soterrat i, per aquest motiu, es reservava una hòstia al sepulcre, com narren les Hores de la Setmana Sancta (1553: CXCVIv- CXCIXr). Darrere els sagristans, arribava la processó que des del cor conduïa els tres canonges sota pal·li, amb la creu major, vestits de negre, encensant i amb ciris negres, que s’encarregaven de pujar al monument, obrir la tomba i prendre el cofre on es guardava l’hòstia consagrada. El sotssagristà treia la creu que s’havia dipositat simbòlicament juntament amb la sagrada forma i es començava a desmuntar el monument, s’oficiava la missa a l’altar major, que tornava a quedar despullat amb la creu d’atzabeja i, després del toc de les matraques, se celebraven les tenebres.
En finalitzar tot, els sagristans tornaven a canviar l’aspecte de l’altar major. Es netejava el presbiteri i es col·locaven entelats blancs, tapissos blancs i es vestia l’altar amb un aixovar també blanc. Finalment, es netejava la pila baptismal i s’omplia d’aigua, deixant-la llesta per al dissabte sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 102-105).
A nones del dissabte sant, s’anaven descobrint tots els retaules –fins al moment, tapats– i s’anaven vestint els altars de la catedral i l’església, al mateix temps que es portava el foc nou a l’altar major (Hores de la Setmana, 1553: CCIX-CCXr). L’altar estava ocupat en aquell moment pel porter, el guardià amb la creu petita i els dos diputats, tots ells de dol, portant canelobres i ciris negres apagats, que precedien en processó des de la sagristia a qui llegia l’Exultet. Amb la llum nova era encès el Ciri
СКАЧАТЬ
