Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ o nacional de l’immigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills d’immigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a l’estricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.

      El foraster ocupa, d’acord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. L’estranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. L’immigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular d’acció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir d’ell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «d’enemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de l’estranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, l’estranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant d’una categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).

      El foraster o l’estranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar l’estranyesa com una forma d’interacció social. Un cert punt d’estranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, l’estranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació d’interioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).

Si per a Simmel l’estranger representa el cosmopolita per excel·lència, en l’anàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de l’estranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. L’estranger és, en aquest segon sentit, l’immigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i l’altra és «l’home marginal». Amb el seu arrelament, l’immigrant es converteix en l’home marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació de dicotomia moral i de conflicte» (Park, 2000). Tot i les tensions que comporta, la visió de Park és positiva en els dos sentits abans esmentats. En un plànol més abstracte i general, l’home marginal és el primer ciutadà del món que està construint una identitat nova el caràcter híbrid i heterogeni de la qual constitueix un avanç. «L’home marginal» pot interpretar-se, doncs, com l’actor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu l’immigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]

      Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat d’origen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més d’econòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de l’immigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva d’un estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).

Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de l’estranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició d’estranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus d’inserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.

Qui és el nostre immigrant? Si parlem d’Espanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de l’immigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.

Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei d’Estrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus d’estrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica d’uns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de l’estranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes d’habitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen l’estatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa d’estrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, d’un cert prestigi i simpatia social.[10]

      La situació de l’estranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera l’estranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers СКАЧАТЬ