Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Nous veïns a la ciutat - Francesc Torres Pérez страница 12

Название: Nous veïns a la ciutat

Автор: Francesc Torres Pérez

Издательство: Bookwire

Жанр: Социология

Серия: Oberta

isbn: 9788437084299

isbn:

СКАЧАТЬ i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]

      En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.

      Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.

      El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés d’inserció residencial. Un i altre culminen en l’assimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, d’Anglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, l’espai urbà ens mostra el procés d’inserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.

      La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés d’integració sembla desmentida per la història. L’exemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. D’altra banda, la dispersió espacial –com passa amb els senegalesos o els xinesos a València– no sempre pot considerar-se un indicador d’integració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A l’inrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.