Mudances. Gemma Sardà Llavina

Чтение книги онлайн.

      5

       Moooc... Moooc...

      L’Adela treu el cap per la finestra de la cuina i veu que ha arribat el camió de les mudances.

      —Mestressa, portem unes caixes.

      —Sí, sí, ara baixo i us obro. Van aquí davant.

      L’Adela surt amb el davantal posat i les claus del coniller a la mà. Es toca els cabells per assegurar-se que està presentable. Ahir va anar a la perruquera i encara li aguanta el pentinat.

      —La noia que ho ha llogat vindrà aquesta tarda. Ja podeu passar.

      Amb el camió aparcat a la porta mateix, els dos nois descarreguen les caixes que han d’anar allà on serà ca la Lívia a partir d’ara. A peu pla, l’Adela hi ha fet fer un quarto de mals endreços i a sobre un apartament. Pugen el tram d’escales i les apilen a la sala. Bé, és sala, menjador, cuina, estudi, tot plegat, dormitori a una banda. L’Adela feineja. Mentre els xicots carretegen paquets, ella dona els últims retocs al coniller. Deixa un joc de llençols sobre el llit i tovalloles al lavabo. A la llar de foc hi ha posat un cistell amb flor seca. Per fer bonic.

      Les caixes són les que reparteix la companyia. Blanques amb lletres vermelles i en un requadre fet exprés hi diu: roba, llibres, música, de llibres n’hi ha més d’una, papers, sabates, coses diverses... Tot identificat amb lletres majúscules fetes amb retolador.

      L’Adela torna a passar el drap per tot arreu. El petit marbre de la cuina, la taula de menjador, que la Lívia farà servir per a l’ordinador, les dues cadires, espolsa la nevera i la tauleta de nit. Surt amb els nois escales avall cap al carrer. El drap el fa baixar per la barana.

      —Ara hem d’anar al carrer de les Costetes. Cap on cau, això? —demana el que condueix el camió.

      —Això és a les torres. Anant cap a la piscina. Sortiu per aquí, travesseu la carretera i tot amunt. Ja veureu la piscina, doncs allà al costat.

      Els nois diuen gràcies i s’enfilen al camió. Amb la porta del conductor encara oberta, l’Adela diu:

      —Deveu anar a ca la Diva. Que diu que en Marcel s’ha separat.

      —Sí, Marcel Ribó.

      —Si m’ho fas dir, trobo que ja no tenen edat per aquestes bestieses. Que si han aguantat tants anys, ja no ve d’aquí. —L’Adela s’espolsa la bafarada que deixa el camió.— Però cada casa és un món i a mi no m’agraden les tafaneries. Perquè els de la torre del costat... la filla va plantar el nuvi a l’altar mateix. Com si la veiés ara. Davant dels testimonis. A l’últim moment va dir que no. Però, ves, si ja has dit que sí, i tota la vida junts, amb el fill a París, a ca la Diva, que som de la mateixa quinta amb la Carmina, que quan ve i ens posem a xerrar és com si ens haguéssim vist la vigília. I aquest parell, engegar el matrimoni d’aquesta manera, ara què han d’anar a descobrir? Em sembla a mi, vaja, però cadascú s’ho sap.