Crònica Volum I. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ 28 vols., Barcelona, 1948-1977, vol. XII, p. 118.

117. Modest Prats, «Notes sobre la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català», Els Marges, 2 (1974), pp. 27-43, esp. 29 n. El repertori d’impressors de Dominique de Courcelles, L’Écriture dans la pensée de la mort en Catalogne, París, 1992, identifica Lacavalleria com l’impressor d’una dotzena de gasetes i opuscles força divulgats durant els anys 1651-1702. Per a una referència més detallada a Bastero i al manuscrit de Parets, vegeu més avall l’apartat 8.

118. Cal recordar que Elisabet Lacavalleria, «vídua impressora», va ser proscrita l’any 1652, segons Eva Serra i Puig, «Catalunya després del 1652: recompenses, censura i repressió», Pedralbes, 17 (1997), pp. 191-216, esp. 208 i 212.

119. Vegeu, per exemple, el blanquer de Montblanc que l’any 1541 subministra pergamí als obrers de la parròquia de Sant Miquel, a Josep Maria Madurell i Marimon i Jordi Rubió i Balaguer (eds.), Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona, 1474-1553, Barcelona, 1955, p. 807. Que els assaonadors barcelonins continuaven treballant el pergamí a la darreria del segle XVII resta prou clar en les seves ordinacions de l’any 1670, citades per Bruniquer, Rúbriques, op. cit., vol. V, p. 252.

120. Madurell i Marimon, El antiguo arte del guadamecí…, op. cit. Vegeu-ne exemples coetanis en l’inventari de l’any 1646 del notari Francesc Tries, que esmenta un bagul de llibres «guarnits amb cuiro», i en el del cavaller Dimes Pobla, de l’any 1666, amb una referència als «llibres major[s] escrits de mà» i folrats de cuiro, tots dos a AHPB, Francesc Reverter, Llibre primer d’inventaris i encants, 1638-1647, ff. 289r-305v (23 de gener de 1646), i Llibre tercer d’inventaris i encants, 1655-1671, ff. 307r-311r (7 de novembre de 1666). Cal fer notar també que el llibre d’albarans de Bonaventura Grosset era folrat amb pell de be (AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v [11 de desembre de 1675]).

121. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1645-1647, ff. 1r-3r (28 de desembre de 1645).

122. AHPB, Jaume Rondó, Llibre d’inventaris, 1651-1656, ff. 11r-21v (3 de juny de 1659); AHPB, Jaume Vila, Plec d’inventaris solts, 1636-1661, s. n. (1 de març de 1654); AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la botiga de Jacinto Font assaonador al carrer dels [Assaonadors], 1720»; AHPB, Lluís Bataller, Manual de testaments, 1651-1668, s. n. (3 de maig de 1651); AHPB, Pau Mitjans, Librum testamentorum, 1682-1723, ff. 85r-87r (14 de maig de 1692), i AHPB, Tomàs Simon, Plec d’inventaris solts, 1701-1727, s. n. (24 de desembre de 1710).

123. Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Primus liber testamentorum, codicillorum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1672-1681, ff. 45v-47r (26 de febrer de 1675). És possible que altres assaonadors estiguessin igualment vinculats amb impressors i llibreters. Pau i Tomàs Campins, uns coneguts editors de la Barcelona del segle XVIII, poden haver estat els descendents d’una família homònima d’assaonadors. Van publicar dues obres del mercer Pere Serra i Postius, un cronista popular que tenia a casa seva una versió castellana de les pàgines que Parets va dedicar a la pesta de 1651, com es veurà en l’apartat 8.

124. Sobre Motes, vegeu AHPB, Josep Güell, IIII Testamentorum liber, 1682-1705, ff. 138r-140r (11 d’agost de 1688); sobre Quadrades, AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 454v; sobre Oliver, AHPB, Rafael Albià, Liber testamentorum primus, 1674-1697, ff. 20r-21v (17 de gener de 1677); sobre Cornet, AHPB, Rafael Pellisser, Primum testamentorum et codicillorum librum, 1613-1637, ff. 143r-144r (10 de maig de 1622); sobre l’afer Comas, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 9154. El fill d’Oller, el magnífic Domingo Oller, figurava involucrat en les formalitats legals de la cessió de la casa de Parets al convent de Santa Mònica, segons ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797, s. n.

125. AHCB, II-160, Deliberacions, ff. 225v i 321v, amb referències a la seva actuació com a credencer del pes de la farina (vegeu també MNA, vol. XV, p. 168 n.). L’anualitat 1653-1654 va ser insaculat a les bosses de credencer, romaner, verguer i correu de la ciutat; el 1659 va rebre un pagament pels seus serveis (AHCB, XII, Albarans, vol. 53).

126. AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (23 de gener de 1660).

127. AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 99v-102r (6 de setembre de 1648). Sobre el casament de Francesc Micó i Càndia Ponç, vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 34 (9 de juny de 1655).

128. Aquests no són els únics vestigis documentals que donen fe de la relació de Ponç amb el món de l’escriptura. Així, per exemple, entre els testimonis dels capítols matrimonials de la seva filla Càndia (citats en la nota anterior) hi havia Ignasi Novell, casat amb una filla del ja esmentat assaonador Jaume Noguers, i també Josep Coromines, que treballava d’oficial amb un llibreter.

129. Encara manca un estudi de conjunt de les cròniques cíviques de l’Europa moderna. Vegeu, però, per al cas italià, Hans Baron, From Petrarch to Leonardo Bruni: Studies in Humanistic and Political Literature, Chicago, 1968, i Louis Green, Chronicle into History: An Essay on the Interpretation of History in Florentine Fourteenth-Century Chronicles, Cambridge, 1972. Per a l’àmbit anglès, Peter Clark, «Visions of the Urban Community: Antiquarians and the English City before 1800», dins Derek Fraser i Anthony Sutcliffe (eds.), The Pursuit of Urban History, Londres, 1983, pp. 105-124, i Rosemary Sweet, The Writing of Urban Histories in Eighteenth-Century England, Oxford, 1997. Per a l’àrea germànica, F. R. H. Du Boulay, «The German Town Chroniclers», dins R. H. C. Davis et al. (eds.), The Writing of History in the Middle Ages, Oxford, 1981, pp. 445-469. Les cròniques de l’època moderna a la Monarquia Hispànica han estat estudiades per Santiago Quesada Casajuana, «Las historias de ciudades: geografía, utopía y conocimiento histórico en la Edad Moderna», Geocrítica, 77 (1988), pp. 3-75, i Richard L. Kagan, «Clío y la Corona: escribir historia en la España de los Austrias», dins Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (eds.), España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliott, Madrid, 2001, pp. 113-147.

130. Una breu introducció a aquest gènere d’escrits és la d’Angelo Cicchetti i Raul Mordenti, «La scrittura dei libri di famiglia», dins Alberto Asor Rosa (ed.), Letteratura italiana. III, Le forme del testo. II, La prosa, Torí, 1984, pp. 1117-1159. Alguns comentaris sobre el lloc que ocupa Catalunya en aquest singular univers literari es poden trobar a James S. Amelang, «Cataluña desde Europa: Las raíces de una cultura autobiográfica», dins Catalunya i Europa a l’Edat Moderna. Actes del IV Congrés d’Història Moderna de Cataluña = Pedralbes, 18 (1998), pp. 457-462. Sobre els llibres de família a la ruralia catalana coetània, vegeu Xavier Torres, Els llibres de família de pagès, Girona, 2000. Que la pràctica de portar llibres de família o de memòries, així com altres gèneres de literatura personal, sembla haver estat circumscrita, a Espanya, al vessant mediterrani, sembla prou evident quan hom compara la riquesa de vestigis documentals dels Països Catalans amb la raresa de testimonis d’altres indrets СКАЧАТЬ