Crònica Volum I. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de juny de 1686, AHPB, Josep Brossa, Manual de testaments, 1679-1731, ff. 38r-40r. Que Francesc Mates vivia a la plaça del Rei és confirmat pel testament de la seva muller, fet el 23 d’abril de 1630, segons AHPB, Rafael Riera, Secundum librum testamentorum et codicillorum, 1609-1638, s. n. Vegeu igualment una referència al «daguer Matas», que vivia «al devant de la catedral i la plaça del Rei», a AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 110r. Cal fer notar que Francesc Mates també va actuar com a testimoni en altres testaments de l’any 1630, com són ara el del daguer Gabriel Castellar, el de la vídua del pagès Joan Fages, i el de l’escrivà Antoni Pau Simon (tots plegats, al manual esmentat de Rafael Riera).

31. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, 1669-1670, s. n. (8 de gener de 1670). La connexió de la pesta és força interessant. Joan Mates, un cirurgià que va tenir un notable protagonisme en el decurs de l’epidèmia dels anys 1651-1652, va ser un dels marmessors del testament dictat el 1643 pel metge Bernat Mas, l’autor d’un tractat de la pesta força divulgat; vegeu AHPB, Francesc Pastor, Liber secundus sive manualis testamentorum, 1639-1656, s. n. (27 d’agost de 1643). El finat probablement estava relacionat amb el també metge Felip Mates, que figura en els registres baptismals de la parròquia de Sant Just i Sant Pastor des de 1595 fins a 1601 (Arxiu Parroquial de Sant Just i Sant Pastor, Llibre de baptismes, 1589-1601, ff. 173r, 197r, 269r i 352r). Fem notar igualment que un cert Joan Mates (o Motas?), «maestro de leer y escribir», vivia al carrer dels Assaonadors, segons el cadastre de 1716; vegeu AHCB, Cadastre, vol. 13, Barri IV, f. 303v. Per una curiosa coincidència, un guanter anomenat Francesc Mates posseïa dos llibres de Dürer, juntament amb una bona col·lecció d’estampes i gravats, segons el seu inventari de l’any 1562. Les seves coses anaren a parar, més endavant (1585), a les mans del pintor anomenat Joan Mates. Per a més detalls, vegeu Manuel Peña Díaz, «El entorno de la lectura en Barcelona en el siglo XVI», Historia social, 22 (1995), p. 18.

32. Vegeu, en general, Michael Bennett, «Spiritual Kinship and the Baptismal Name in Traditional European Society», dins L. O. Frappell (ed.), Principalities, Powers and Estates: Studies in Medieval and Early Modern Government and Society, Adelaide, 1977, pp. 1-13; Christiane Klapisch-Zuber, «Parrains et filleuls: une approche comparée de la France, l’Anglaterre et l’Italie médiévales», Medieval Prosopography, 6 (1985), pp. 51-77. Pel que fa a l’època moderna, vegeu John Bossy, «Blood and Baptism: Kinship, Community and Christianity in Western Europe from the Fourteenth to the Seventeenth Centuries», Studies in Church History, 10 (1973), pp. 129-143; Íd., «Godparenthood: The Fortunes of a Social Institution in Early Modern Christianity», dins Kaspar von Greyerz, Religion and Society in Early Modern Europe, 1500-1800, Londres, 1984, pp. 194-201; Louis Haas, «Il Mio Buono Compare: Choosing Godparents and the Uses of Baptismal Kinship in Renaissance Florence», Journal of Social History, 29 (1995-1996), pp. 341-356.

33. Sidney W. Mintz i Eric R. Wolf, «An Analysis of Ritual Co-Parenthood (Compadrazgo)», Southwestern Journal of Anthropology, 6 (1950), pp. 341-368; George M. Foster, «Cofradía and Compadrazgo in Spain and Spanish America», Southwestern Journal of Anthropology, 9 (1953), pp. 1-28; Julian A. Pitt-Rivers, The People of the Sierra, Chicago, 1966 [ed. or.: 1954], pp. 107-109 i 137-159; Íd., «Ritual Kinship in Spain», Transactions of the New York Academy of Sciences, 20 (1958), pp. 424-431; Hugo G. Nutini i Betty Bell, Ritual Kinship: The Compadrazgo System in Rural Tlaxcala, 2 vols., Princeton (NJ), 1980-1984 (amb una bibliografia al vol. I, pp. 405-428); amb una finalitat comparativa, vegeu M. Bloch i S. Guggenheim, «Compadrazgo, Baptism and the Symbolism of a Second Birth», Man, 16 (1981), pp. 376-386.

34. Segons els registres parroquials de Santa Maria del Mar citats a MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.

35. Per a més detalls sobre el casament de Gabriel Mora i Maria, filla de l’adroguer Antoni Roure, l’any 1648, vegeu Emili Giralt i Raventós, El comercio marítimo de Barcelona, 1630-1665. Hombres, técnicas y direcciones de tráfico, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1957, vol. II, Serie estadística I: Matrícula de los hombres de negocios, 1630-1665, p. 80 (el professor Giralt ha permès molt gentilment la consulta i reproducció d’aquestes dades). Sobre Gabriel, l’hereu, vegeu els seus capítols matrimonials amb Eulària Mascaró, filla d’un apotecari, a AHPB, Josep Güell, Secundus liber capitulorum matrimonialium, 1681-1688, ff. 188r-192r (8 d’octubre de 1683), i el seu testament, AHPB, Josep Ferran, Primus liber testamentorum et codicillorum, 1680-1707, ff. 49v-54v (24 de març de 1694). Gabriel estava relacionat probablement amb Miquel Mora, el notari públic que portava les actes de la corporació d’assaonadors durant les dècades de 1630 i 1640.

36. Per exemple, no hi ha cap esment de Parets o d’algú connectat amb ell en la llarga llista de parents i amistats del testament de Fiveller del 28 d’abril de 1644; vegeu AHPB, Francesc Reverter, Primus liber testamentorum et ultimarum voluntatum, 1638-1649, ff. 58v-66r. El mateix es pot dir dels dos testaments d’Espuny, dels anys 1609 i 1620, a AHPB, Antoni Mestre, Llibre de testaments, 1606-1620, s. n. (11 d’agost de 1609 i 8 de novembre de 1620). Que el marit d’Elisabet Vilar, el mercader Francesc Vilar, hagi estat conseller quart del municipi barceloní l’any 1634-1635 (MNA, vol. XI, p. 466) pot explicar per què Parets va sol·licitar el seu apadrinament, però no pas com va arribar a poder-ho fer.

37. Aquest sistema de padrinatge isotròpic es troba també en altres latituds de l’Europa moderna. Així, l’autobiografia de Francesco Bal, un treballador del ram de la seda, mostra una pràctica idèntica al Piemont del segle XVIII; vegeu Maria Carla Lamberti, Splendore e miserie di Francesco Bal (1766-1836), Torí, 1994, p. 52.

38. Al costat de la mare treballaven Antoni i Bernabé Cabanyes, candelers de cera en la Barcelona de la darreria del segle XVI, segons Ramon Jordi González, «Notas sobre boticarios y drogueros a finales del s. XVI. Testigos de un pleito, 1587-89», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 8 (1980), pp. 184-190 i 199. El darrer va ser nomenat obrer municipal —l’oficial que tenia cura de les cases i els carrers de la ciutat— el novembre de 1634 (MNA, vol. XI, p. 347). Existeix també una referència sobre els negociants Josep i Francesc Cabanyes l’any 1661: es tracta dels capítols matrimonials del segon, AHPB, Plec de capítols matrimonials solts, 1661-1685, s. n. (10 de gener de 1661). Un Guerau Montfages (un fill o un nebot?) va actuar com a candeler oficial de la ciutat durant els funerals de la reina Marianna d’Àustria el 1696; vegeu Joan-Francesc Ainaud i Escudero, «L’arquitectura efímera a la Barcelona del segle XVII», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona, 1989, p. 422. La seva vídua, Paula, va rebre cinc-centes cinquanta lliures en pagament per la cera consumida durant les exèquies de Carles II el 1700, segons Esther Galindo i Blasco, «La escritura y la imagen en las exequias de Carlos II en la Catedral de Barcelona: una lectura del túmulo y de las poesías, caligramas y jeroglíficos», Cuadernos de Arte e Iconografía (= Actas de los II Coloquios de Iconografía), 4, núm. 7 (1991), p. 277.

39. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n.; MNA, vol. XIX, p. 356 (30 de novembre de 1677).

40. AHCB, C-IV, Oficials de la Ciutat, llig. 7. Font era un dels diversos assaonadors que portaven aquest nom: un Jacint Font actuà com a cònsol o prohom del gremi d’assaonadors en una data tan tardana com és ara 1771, segons un document de l’AHCB, Gremis, Fons СКАЧАТЬ