De Walmart a Al-Qaida. David Murillo

Чтение книги онлайн.

       La globalització és realment un fenomen nou o ve de lluny? Quan podríem situar el punt d’inici del procés globalitzador? Va ser al segle XVI, amb la febre per la conquesta de nous territoris per part de les potències europees? O va ser a la segona meitat del segle XIX, durant el procés d’expansió colonial que va dur els mateixos països a repartir-se Àfrica o a barallar-se pels territoris econòmicament més sucosos de la Xina? I per què no situar la primera globalització a l’època romana, al segle I, amb l’extensió del dret romà, quan Pau de Tars (l’actual Turquia) cau del cavall i diu davant dels guardes que l’envolten: «Sóc ciutadà romà»? D’altra banda, la globalització va fer un salt endavant en acabar la Segona Guerra Mundial, quan el bloc soviètic i l’occidental van vincular les seves economies amb més intensitat? O aquest salt endavant es va produir a partir de la caiguda del mur de Berlín? O va ser l’any 2001, quan la Xina va entrar finalment a l’Organització Mundial del Comerç i va transformar radicalment les lleis del comerç mundial?

       La globalització ens beneficia o ens perjudica? O, per ser més precisos: a qui beneficia i a qui perjudica? Té sentit fer afirmacions com aquestes en termes generals? Quins indicadors hem d’utilitzar per respondre aquestes preguntes amb precisió? Per una banda, es parla del creixement global de la desigualtat: com veurem més endavant, les nostres societats, particularment les de les economies avançades, lluny de dirigir-se a la distribució homogènia de la riquesa van en sentit contrari. Per l’altra, però, observem que hi ha un creixement de les economies encara anomenades emergents, cosa que fa disminuir l’índex de pobresa. Es parla del miracle coreà, del miracle xinès, del desenvolupament d’Àfrica, del Brasil o del Perú. Aquests països no s’han desenvolupat, doncs, gràcies a la globalització?

       És un fenomen bàsicament econòmic o cultural? Si hi hagués manera de comparar les dues dimensions, en quina hi posaríem l’èmfasi? Si analitzem fenòmens com el repartiment de la riquesa i el seu impacte sobre el poder econòmic –i, per tant, diplomàtic– dels estats, hauríem de donar preeminència al vessant econòmic. D’altra banda, si parem l’atenció a fenòmens com el terrorisme global, la difusió d’Internet o les pautes de transformació demogràfica dels nostres pobles i ciutats, no faríem bé de subratllar el vessant cultural que comporta la globalització? I què no dir dels processos d’individualització, de segregació de la persona del tronc social comú, que arriben a transformar fins i tot societats considerades fins ara comunitàries, com les asiàtiques d’arrel confuciana o les musulmanes?

       Una qüestió ben polèmica: la globalització és un procés o un projecte? Hi ha algú darrere o és inevitable, com la caiguda de la poma d’un arbre? Per als partidaris d’entendre la globalització com un procés, l’intent de posar «portes al camp» és negar el futur. Posar frens a la globalització és intentar imitar exemples històrics considerats fallits, com els dels països autàrquics o semiautàrquics d’arrel socialista (Corea del Nord, Cuba o, amb matisos, l’extinta URSS). Per als qui entenen la globalització com un projecte, no és possible concebre-la sense guanyadors ni perdedors, sense la presència d’interessos poderosos i la necessitat que algú faci alguna cosa perquè s’evidenciï aquesta inexorabilitat de la globalització (econòmica, financera...).

       I una altra: la globalització representa la fi dels estats nació... o tot el contrari? Es parla de la incapacitat dels estats per afrontar el conjunt dels reptes del món contemporani. Tanmateix, lluny d’observar un declivi del nombre d’estats, veiem el contrari: el nombre s’incrementa (Unió Europea, 2013). Una ràpida mirada a l’assemblea de les Nacions Unides o al mapa europeu d’avui, comparat amb el de fa vint anys, ens permet copsar aquest increment. Però també observem els esforços per crear ens supraestatals com la Unió Europea; la creixent cessió de sobirania, a vegades voluntària, a vegades forçada, cap a organismes internacionals. No és tot plegat també fruit de la globalització? En quin paper queden, doncs, els estats? Més nombrosos i més dèbils? O més nombrosos, però més diferents en termes de poder efectiu entre uns i altres, segons la dimensió demogràfica, la capacitat econòmica, els recursos naturals, etc.? Dit això: quin és el futur dels estats nació en un món globalitzat?

       Comerç internacional, que augmenta a un ritme més ràpid que el creixement de l’economia mundial.

       Flux internacional de capitals, que augmenta, inclosa la inversió estrangera directa, a un ritme superior al del comerç mundial.

       Importància creixent de les corporacions multinacionals en l’economia mundial.

       Cessió de sobirania a organitzacions internacionals i en virtut d’acords internacionals.

       Increment del flux transfronterer de dades, mitjançant tecnologies com Internet, la comunicació per satèl·lit, etc.

       Migració creixent, amb un nombre de viatges i un turisme internacional igualment a l’alça.

       Creixement del terrorisme internacional arreu del món.

       Difusió de la multiculturalitat i més exposició individual a la diversitat cultural.(2)

       Creixent intercanvi cultural internacional a través de grans corporacions globals que arriben via Hollywood, Bollywood o l’onada coreana (Hayllu).