Com vaig arribar a ser rei. Jaume I

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ cinquanta-tres i vint-i-cinc anys aspiraven a prendre-li la corona: el besoncle Sanç o Sanxo, comte de Rosselló, i l’oncle Ferran o Ferrando. Aviat els seguidors de cadascun d’ells es van enfrontar amb les armes.

      Així va començar a veure el món aquell nen que pujava dins el castell templer de Montsó: empresonaments, lluites entre bàndols, el neguit de voler manar sense tenir la capacitat de fer-ho, la sensació que la seva legitimitat indiscutible no tenia cap valor si no se la sabia guanyar. Amb una precocitat forçada pels fets, al cap de pocs anys va imposar-se als seus contrincants dins les terres de la Corona; amb el nord barrat després de la derrota de Muret, es va fer a la mar per conquerir Mallorca, Menorca i les Pitiüses, va avançar cap al sud per apoderar-se del Regne de València, va sufocar revoltes dels nobles aragonesos i catalans i dels sarraïns sotmesos, va intentar una expedició a Terra Santa. Als seixanta-vuit anys, malalt, va abdicar i va decidir fer-se monjo de l’orde del Cister; des del Regne de València va voler dirigir-se al Monestir de Poblet, però va morir a Alzira o pel camí, el 27 de juliol del 1276.

      Amb aquesta trajectòria n’hi havia prou perquè el rei Jaume adquirís una aura mítica. Les fronteres de les terres que va conquerir delimiten, a grans trets, l’àrea geogràfica de la llengua catalana. Remota i transfigurada, la violència de les seves campanyes és la cosa més semblant que hi hagi hagut a una violència fundacional dels Països Catalans. Però aquest fet, que només es pot interpretar així a posteriori, tan sols és un aspecte de la seva mitificació. Perquè aquell monarca tot inclinat a l’acció va deixar un llibre impressionant en què ell mateix es mitificava, el Llibre dels fets.

      L’obra és excepcional per diverses raons. La primera és històrica: a l’Europa occidental del segle XIII cap altre sobirà no va deixar unes memòries comparables, escrites en primera persona. Si ampliem una mica el focus, fins al segle XIV, sí que trobaríem una autobiografia que s’hi acosta: la Crònica de Pere el Cerimoniós. Però les diferències entre l’una i l’altra són tan fondes que ens ajuden a entendre millor l’obra del rei Jaume. El llibre del Cerimoniós té un estil cancelleresc, de vegades enumeratiu, de vegades alambinat, inclou còpies de documents oficials que fan olor de despatx mal ventilat de notari, deixa intuir la maquinària dominadora de la monarquia amb l’escriptura com una extensió seva; de punta a punta fa sensació de professionalitat. El Llibre dels fets és tot un altre món.

      És just aquí la segona raó del seu caràcter excepcional. Probablement, Jaume I gairebé no sabia llegir ni escriure. Sembla que va dictar el llibre cap al final dels seus dies, o que almenys en va revisar les parts ja dictades per fer-ne un tot unitari. L’obra té un aire de memòria viva, d’històries explicades en veu alta, de vegades confuses però sempre aferrades als fets. Des de la cultura totalment alfabetitzada d’avui, amb la nostra ment modelada pel llenguatge normativitzat i estandarditzat, al Llibre dels fets hi veiem una tensió entre paraula oral i escriptura que li dona una aparença venerable de text primigeni.

      El llibre és ple de rastres d’oralitat: repeticions, anacoluts, paràgrafs desmanegats, frases simples que de vegades costen d’entendre de tan simples que són. Tot plegat té interès per als historiadors de la llengua, però encara més per al lector, perquè aquests trets contribueixen poderosament a crear una imatge literària de l’autor reial. Un home vell, indocte i segur de si mateix, que quan mira enrere veu les amargors i les ferides però sobretot les seves victòries innegables, la Corona que ell ha estès mar i terres enllà, un home que ja té el cim de la vida al darrere i es retira per lliurar-se al Déu que creu que l’ha acompanyat sempre; aquest home dicta amb els ulls humits i un got de vi a la mà, explica com li ha costat tot a la vida i diu l’alegria de tot allò que ha aconseguit. Aquesta és la figura que s’alça de l’obra i del seu estil únic.

      El rei no s’entreté a explicar sentiments i defuig els raonaments llargs: relata fets, recorda els noms dels amics i els enemics (o diu, de vegades, que no se’n recorda) i deixa constància dels seus projectes i de les disputes en què ha participat. Però, en aquesta prosa tota coses, res no hi té un aire burocràtic, de registre formal: hi ressona una veu profundament implicada en el que diu, la veu de qui s’hi ha jugat la vida, el poder, el sentit de tot. A mesura que explica les traïcions que va sofrir de petit, el rei va consignant l’edat que tenia en cada moment. Em van fer això, i tenia sis anys. Em van fer allò altre, i tenia nou anys. Em vaig trobar enmig d’una guerra i encara no podia decidir res. Justament entre tantes dades concretes, aquests recordatoris omplen l’obra de dramatisme. Tenen aquella suggestió dels moments prenyats d’un sentit que no cal desplegar. Com quan el rei es troba davant un moribund i diu que l’home no li va parlar, «només ens mirava a la cara». És d’aquelles coses que no s’obliden quan es viuen i que impressionen quan s’expliquen amb aquesta sobrietat.

      El que trobareu en el volum que teniu a les mans és tota la part inicial del Llibre dels fets, els anys de maduració i aprenentatge (paràgrafs 1-33), essencial per comprendre la imatge que el monarca volia donar de si mateix.

      El pròleg presenta tot el que es relatarà com un seguit d’obres acomplertes amb l’ajuda de Déu i com un exemple del que pot aconseguir qui hi té fe. De tot el llibre, aquesta part és la que sembla que ha d’haver comptat amb una intervenció més profunda dels escrivans del rei, per les frases sagrades en llatí i l’elaboració dels raonaments; però no hi falten els trets personals que situen el lector cap a la fi de la vida del monarca. El vell sobirà, agraint a Déu tots els anys que li ha donat, proclama que vol abandonar la pròpia voluntat per lliurar-se a la del Senyor, i així ens fa pensar en la seva decisió de fer-se monjo cistercenc. Veiem un autor que ja se’n va del món i tot seguit recula fins al començament, fins a allò que justifica la posició de qualsevol monarca medieval: la seva genealogia.

      El rei Jaume la descriu amb unes giragonses aparentment guiades per una mà més alta. En el rerefons de la història hi ha una princesa bizantina real, Eudòcia Comnena, neboda de l’emperador de Constantinoble Manuel I Comnè, que s’havia de casar amb Ramon Berenguer IV de Provença, el germà del monarca catalanoaragonès Alfons el Cast, però que al final van maridar amb Guillem de Montpeller. La versió del Llibre dels fets és més lineal: una filla innominada de l’emperador Manuel s’havia de casar amb Alfons el Cast mateix, l’avi de Jaume I, però a l’últim moment el rei es va decantar per prendre per muller Sança de Castella. Aleshores els nobles que acompanyaven la dama van acceptar de casar-la amb Guillem de Montpeller a condició que el fruit d’aquell matrimoni, tant si era fill com si era filla, heretés la senyoria de Montpeller. De la dama i el senyor occità en va néixer Maria de Montpeller, que es va unir amb Pere el Catòlic, amb qui va tenir el futur rei Jaume. Així, tal com ho descriu el Llibre dels fets, l’incompliment de l’avi Alfons va ser reparat pel seu successor del Casal de Barcelona, i d’aquesta manera el rei Jaume va quedar directament emparentat amb l’emperador de Constantinoble, «el millor dels cristians», com si Déu volgués envoltar aquell infant d’una aura gairebé miraculosa. A més, quan va néixer, tot de senyals meravellosos van anunciar que aquell «besnet de l’emperador» estava destinat a acomplir grans fetes: en el precís moment en què feien entrar el nadó a l’església de Santa Maria, sonava un tedèum, himne cristià d’acció de gràcies; en el precís moment en què passava la porta de l’església de Sant Fermí, entonaven el Benedictus dominus Deus Israel, el càntic que celebra el naixement de Joan Baptista: unes paraules que li diuen que serà profeta de l’Altíssim, vindrà a portar el coneixement de la salvació, il·luminarà aquells que viuen en les tenebres de la mort i els durà pel camí de la pau. A aquests dos atzars significatius se n’hi afegeix un de buscat: per decidir com es dirà l’hereu, Maria de Montpeller posa els noms dels apòstols a dotze espelmes idèntiques i les encén; la que dura més és la que porta el nom de Jaume. És una escena d’atmosfera artúrica, que deixa les decisions que afecten el futur rei a les mans de la voluntat divina.

      En tot això també es manifesta la preeminència de la mare i l’àvia bizantina en la presentació que fa el rei de si mateix. Al seu СКАЧАТЬ