Arbre exemplifical. Ramon Llull

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ va posar tres de feixuguesa, i l’aire hi va posar dues unces de lleugeresa i l’aigua una de feixuguesa. I quan el pebre estava començat i fet, sis unces varen voler pujar i quatre varen voler estar a baix a la terra. El pebre va consentir al desig de les quatre unces i no va voler consentir al desig de les sis, i per això les sis unces varen dir al pebre que ell actuava contra la seva natura perquè estava més en el lloc de baix que en el de dalt, per raó que ell és major pels desigs majors que pels menors. I llavors el pebre va respondre i va dir aquestes paraules:

      —Conten que el vent va pujar un gra de raïm a una alta muntanya que era molt freda. Aquell gra va multiplicar tronc i branques, rams, fulles i flors, però no podia fer fruit pel gran fred que feia en aquella muntanya. I com que ell havia pres principi, natura i ésser al peu de la muntanya, desitjava més estar en els llocs baixos que en els alts, per tal que pogués fer fruit i multiplicar la seva espècie.

      14. L’aire es va posar enmig del foc i de l’aigua perquè en fes concordança i que tots tres anessin contra la terra. Quan l’aire va haver fet concordança entre el foc i l’aigua contra la terra, la terra no va voler donar la seva sequedat al foc ni prendre la fredor de l’aigua com solia fer, i per això el foc i l’aigua varen anar contra l’aire amb la terra, la qual posaren enmig de tots dos. I llavors l’aire no va voler rebre la calor del foc ni donar la seva humitat a l’aigua fins que l’aigua i el foc tornessin a tenir concordança amb ell contra la terra, la qual no volgué donar la sequedat al foc ni rebre la fredor de l’aigua. I així passaven treballs el foc i l’aigua totes les vegades que volien tenir concordança, i per això es meravellaven molt de com no podien tenir concordança ni per la terra ni per l’aire. I llavors varen demanar a Saturn si ell sabia la raó i l’arrel per la qual no podien tenir concordança, i Saturn va dir aquestes paraules:

      —Conten que un ermità, que era un home de vida molt santa, va dir a l’àngel que el guardava que molt es meravellava de com podia ser que quan ell contemplava Déu no tenia cap temptació de fer cap pecat, i tan bon punt deixava de pregar i contemplar Déu, immediatament i a pesar de la seva voluntat queia en temptacions i pensava en vanitats. L’àngel li va dir que no era cap meravella si l’home està temptat i pensa en vanitats, ja que entre ell i Déu no hi ha mitjà que els faci estar en concordança, i que ell simplement estava allunyat de tota natura de pecat i de vanitat i de contrarietat de Déu i d’home. Això —va dir Saturn— no ho té l’aire quan vosaltres voleu tenir concordança amb ell contra la terra, perquè no sou lluny de la contrarietat en què esteu, encara que vulgueu tenir concordança amb l’aire.

      I doncs el foc i l’aigua varen conèixer, pel que ell havia dit del sant ermità i per la contrària natura en què estaven, la manera segons la qual els sants homes tenen temptacions i pensen en vanitats.

      15. El foc i la terra varen fer una filla en el pebre, que tenia per nom majoritat, i l’aire i l’aigua varen fer en aquell mateix pebre una filla, que tenia per nom minoritat, i totes dues filles varen ser mullers del pebre i de totes dues en sortí un fill que va matar el seu pare. I per això el sastre va maleir les tisores i l’agulla.

      I llavors el monjo va dir a Ramon que li exposés aquell exemple:

      —Senyor monjo —va dir Ramon—, conten que a un sastre l’agulla va engendrar una filla que tenia per nom riquesa, i les tisores varen engendrar una filla que tenia per nom honrament. El sastre va prendre aquelles dues filles per mullers, de les quals el sastre va tenir un fill que a la seva mort no va voler donar un poc de roba perquè el cobrissin, i el varen posar tot nu sota la terra contra honrament i riquesa. I per això el sastre va maleir l’agulla i les tisores amb qui havia reunit riquesa i donat honrament al seu fill. Però les tisores i l’agulla es varen excusar d’aquella maledicció dient que no en tenien la culpa, perquè ell s’havia posat a ell mateix en minoritat de riquesa i honrament, i el seu fill en majoritat, i per això convenia que en la mort ell i el seu fill fossin contraris.

      —Ramon —va dir el monjo—, i quin nom tenia el seu fill?

      Ramon va respondre i va dir que el fill del sastre tenia per nom privació del fi d’honrament i riquesa.

      16. En el pebre el foc està en majoritat i l’aigua en minoritat, i per això l’aigua va pregar a l’aire i a la terra que l’ajudessin contra el foc, perquè la seva minoritat no podia suportar la majoritat del foc. I llavors l’aire i la terra varen respondre a l’aigua que ella no sabia el que una bona dona havia respost al seu mal marit.

      —I com va ser, això? —va dir l’aigua.

      —Conten —varen dir l’aire i la terra— que un home que era molt ric tenia muller, a qui va dir aquestes paraules: «Jo vull que vós sigueu la meva dona i que de mi i de la riquesa feu la vostra voluntat, i això ho dic perquè sigueu bona i la vostra bondat sigui més gran que la meva.» I la dona va respondre i va dir aquestes paraules: «És impossible que amb natures contràries es pugui guanyar una bondat més gran.»

      17. El foc va convidar l’aire i la terra en el pebre perquè l’ajudessin contra l’aigua, que igualment li era contrària per fredor i per feixuguesa en general, igualtat que ell desitjava destruir destruint la mateixa proporció que tenen en el pebre. Perquè un cop destruïda la igualtat de totes dues qualitats en el pebre, volia destruir l’aigua, així com l’enveja, que, tot destruint la igualtat especial d’amativitat i amabilitat, volia destruir la caritat de dos germans.

      —I com va ser, això? —varen dir l’aire i la terra.

      —Conten —va dir el foc— que un mercader era molt ric i tenia dos fills, als quals, en la seva vida, va donar muller a tots dos i, en la seva mort, va ordenar en el seu testament que tots dos posseïssin els béns amb igualtat, en tant que mentre fossin vius no poguessin repartir-los fins a la mort del que morís primer. I això va fer el mercader perquè tinguessin igual caritat. I llavors l’enveja va pensar com podria destruir aquella caritat, i per això va dir al fill més gran que no era convenient que ell fos igual al seu germà en riquesa i en honrament, perquè Déu l’havia fet néixer primer. I per això havia de tractar amb la cort que ell hagués de repartir amb el seu germà i obtenir la part més gran de la riquesa. I llavors aquell va respondre a l’enveja i va dir que ella no sabia la intenció per la qual el seu pare havia fet aquell testament. «I quina intenció va tenir el teu pare —digué l’enveja— quan va fer el testament?» «Enveja —va dir el primogènit—, el nostre pare va matar un home d’aquesta ciutat que va tenir un fill que té tanta riquesa com la que tenim nosaltres, i va voler que nosaltres no repartíssim la riquesa perquè tinguéssim gran caritat l’un amb l’altre. I si ell m’hagués deixat a mi la major part i al meu germà la menor, no hi hauria caritat en igualtat, i el nostre enemic podria matar primer el meu germà, que tindria minoritat de poder, i després a mi. I mai més, enveja, em parleu amb tals paraules.»

      18. Conten que el foc anà en romeria i l’aigua també, i ambdós es trobaren pel camí, i el foc digué a l’aigua aquestes paraules: «En aquesta terra hi ha molts cavallers que són els meus amics i que farien qualsevol cosa que jo volgués, perquè jo els he fet favors moltes vegades.» Mentre el foc parlava així, l’aigua conegué, segons les paraules que deia, que el foc tenia por d’ella; i per això conegué que ell tenia menor virtut i menor poder que ella, perquè si ella tingués menor poder i menor virtut que el foc en aquella terra on es trobaren, hauria tingut por abans que el foc, por que començà a tenir quan el foc hagué dit aquelles paraules. I com que considerà que el foc havia començat a tenir por abans que ella, sentí virtut i força contra el foc, i llavors combaté i vencé el foc, que deia que en aquella terra tenia cavallers amics seus perquè l’aigua tingués por, la qual digué al foc que no tenia por del que no veia per això que oïa.

      Hem dit de les arrels i hem donat exemple segons el qual tothom les sàpiga aplicar a les moralitats, tal com nosaltres les hem aplicat. СКАЧАТЬ