Compartir la vida educa. Agnès Brossa

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de res. I si li demanen alguna responsabilitat, se sap amb la seguretat de poder-s’hi negar, de poder protestar, de fer-se el sord, o de fer veure que no és cosa seva. Potser al final hi haurà algun enuig o, fins i tot, alguna repercussió o càstig, però fàcilment l’hi retiraran i allà no haurà passat res. Podrà seguir fent la seva perquè ja hi haurà algú que farà que tot funcioni. Sovint, sap perfectament que, després de posar-li un càstig o de renyar-lo, li faran un sermonet en què els pares li mostraran la seva gran inseguretat i gairebé li demanaran perdó per haver-li exigit alguna cosa (perquè, en el fons, no saben gaire què poden i què no poden demanar-li; quina llàstima que no hagin nascut amb un llibre d’instruccions sota el braç).

      Però vet aquí que arriba el confinament. I les coses canvien. Alguns pares teletreballen i d’altres treballen fora de casa. Alguns treballen a l’àmbit sanitari. Aquests viuen en primera persona un drama que a tots ens ha agafat per sorpresa. I aguantar les emocions quan no hi ha ningú amb qui compartir-les, ni trobades amb amics, ni esport, ni un cafè en una terrasseta, és difícil. Les emocions acaben sortint dins el nucli familiar. El plor s’escapa, després d’una jornada de dotze hores vetllant per salvar vides, quan una vida ha marxat després de quaranta dies cuidant-la. I els fills veuen plorar els pares. I pregunten. «Què et passa, mama?» «Mira, filla, avui s’ha mort un senyor que feia dies que estava malalt, i finalment no ha pogut aguantar.» «I estàs trista?» «Sí, filla, estic trista i cansada.» «No et preocupis, mama, jo t’ajudo. Jo recullo les joguines amb la Bruna, i t’ajudo a fer el sopar.» I la Paula va cap a la seva germana de dos anys i, amb tota la paciència del món, li fa de mare: «Vinga, Bruna, que hem de recollir les joguines, que la mare està cansada i ara és hora de banyar-nos i sopar».

      La Paula ha crescut molt en els darrers dos mesos de confinament. Ja no protesta mai per fer les coses sola, intenta ajudar la seva mare tant com pot. Juga amb la seva germana en lloc de barallar-s’hi, i la protegeix. Ha après a jugar amb ella i a tenir-hi complicitats en jocs i bromes. La Paula ha crescut molt. Ha après molt.

      I la mare se sorprèn de com, amb només quatre anys, és capaç de parlar de la mort amb total serenitat. Pregunta a la seva àvia quan es morirà, amb un afrontament tranquil i pausat, de forma natural, i és capaç d’entendre la mort com una part de la vida. Ha assimilat aquest concepte a través de l’exemple d’afrontament emocional que n’ha fet la seva mare. I això és positiu per a ella, perquè creixerà sense por i podent-ne parlar, no fent-ne un tema tabú.

      Reflexionem-hi:

      subestimem els nostres fills i filles?

      Hiperpapes. Aquesta expressió sovinteja en la societat actual quan parlem d’educació. També passa amb la paraula sobreprotecció. I és que, amb les mencionades teories del vincle segur que hem esmentat en l’anterior capítol, tots ens fem un embolic. Perquè, si és tan important el vincle segur i que el nen o nena se senti protegit i confortat, sento que li haig de donar tot, no deixar que es frustri, com si el vincle segur es creés havent-lo de protegir de qualsevol mal, com si fóssim un Déu Totpoderós. Però no és així, no és això.

      Sentir-se segur vol dir tenir la confiança que els cuidadors no ens faran cap mal, que no ens maltractaran i no ens quedarà descoberta cap necessitat física ni emocional. En aquest punt, l’emocional, vetllar per les necessitats dels infants no significa enganyar-los i fer-los creure que la vida és un conte de fades en el qual no passa mai res de negatiu, sinó ensenyar-los que, malgrat que les emocions negatives existeixen, i les situacions que poden no agradar-nos també, som forts per fer-hi front i superar-les. Aquesta és la clau perquè creixin sans i segurs. El pare i la mare i els cuidadors sabran acompanyar-los en els moments més difícils i els educaran en la gestió de les emocions. Així, els nens, que són certament forts, entendran el seu entorn i aprendran com fer-hi front tant quan les coses van bé com quan hi ha dificultats, angoixes o dols. Perquè si els amaguem les emocions negatives per, suposadament, protegir-los o no fer-los mal, els estarem enganyant, no els donarem un model de superació i, en el fons, caurem en una sobreprotecció i en una victimització secundària que els pot fer molt febles, ja que quan tard o d’hora s’hagin d’enfrontar amb les dificultats que els puguin sorgir, els poden semblar tan gruixudes i difícils de superar que poden caure en la desesperació, l’evitació, la negació… i, fins i tot, caure en una depressió.

      Els nens i nenes són més forts del que ens pensem; entenen moltes coses, es poden fer càrrec de moltes circumstàncies i poden créixer moltíssim davant les adversitats, sempre que els ho permetem.

      Ells poden aprendre de les vivències dels adults, si els acompanyem bé i no fem un drama de qualsevol cosa, sinó una lliçó per aprendre.

      3

      LES NOSTRES FILLES

      ES VAN POSAR EL DAVANTAL

      Totes tres van deixar de discutir, van tancar la porta de la cuina i van preparar-nos el sopar.

      ÈLIA i MANEL, pares de la Martina,

      l’Elisa i la Sara, 13, 9 i 5 anys

      De les baralles entre germans com a font

      d’aprenentatge en la resolució de conflictes

      Ser pares és una feina intensa, constant i laboriosa, si es fa bé. I si això es multiplica per tres, encara ho és més. És habitual que els pares sentin que no arriben a tot arreu quan hi ha diferents criatures amb diferents necessitats, i més quan l’adolescència comença a aparèixer per casa. Això és el que els va passar a l’Èlia i a en Manel un dia de confinament, en què tots dos teletreballaven. Intentaven fer torns de feina perquè un dels dos pogués ocupar-se de les nenes però, com bé dèiem, la teoria és molt fàcil però la pràctica és una altra història. Aquell dia l’Èlia estava treballant tancada al despatxet que s’havien muntat i en Manel suava ajudant la Sara (de 5 anys) a fer unes manualitats que li havia proposat el mestre: la nena deia plorant que ja no volia treballar més, que el que ella volia era jugar amb el papa. Enmig d’aquesta crisi la Martina i l’Elisa van entrar corrents al menjador escridassant-se: «Torna’m la tauleta ara mateix!», deia una. «Doncs no em dona la gana perquè la tauleta no és teva, imbècil!» I en Manel va explotar, perquè tenia una reunió en línia al cap de deu minuts, i es va posar a cridar com feia temps que no ho havia fet: «Ja no puc més, no ajudeu en res, tinc una reunió important i no puc concentrar-me perquè em feu posar nerviós. I, a sobre, encara s’ha de fer el sopar i a vosaltres només us importa la tauleta i sortir-vos amb la vostra. Doncs avui no sopem, i a prendre pel sac!» Va fer un cop de porta i es va tancar dins el seu despatx. Les nenes es van quedar mudes i la petita es va posar a plorar espantada pels crits del pare. La Martina, que de gran vol ser mestra de nens petits i sempre aconsegueix que la seva germana s’acabi el menjar, la va agafar a coll i li va dir que estigués tranquil·la, que no passava res, que el papa havia cridat perquè estava molt nerviós però que les estimava molt. A poc a poc, i amb el cap ficat entre els cabells llargs de la Martina, la Sara es va anar calmant. I quan ja no se sentien els plors de la petita, l’Elisa, que se les mirava asseguda al sofà, es va aixecar i va dir a la seva germana gran: «I si fem el sopar nosaltres? La Sara, que encara era als braços de la seva germana gran, va aixecar el cap i va dir: «Sí, com fan en aquell concurs de la tele!»Dit i fet, la Martina va autoproclamar-se capitana d’equip i a les altres dues els va semblar bé. Van mirar què hi havia a la nevera i als armaris de la cuina i, ràpidament, van decidir el menú: amanida, lasanya i gelat de postres. El que no va ser tan fàcil va ser organitzar-se a la cuina, perquè la gran manava a crits i això posava molt nerviosa l’Elisa. I quan van decidir perfeccionar les postres i СКАЧАТЬ