Barça, més que un club?. Xavier Torres

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Les Corts fins a requerir la construcció del Camp Nou. No és ben bé així: durant la postguerra, convertit en l’últim refugi de la resistència catalana, el vell coliseu blaugrana vessava d’assistència i no podia ja allotjar una massa social que no deixava de créixer malgrat les dificultats de tota mena; per tant, Agustí Montal i Galobart va comprar els primers terrenys quan el mite hongarès encara no havia fet acte de formidable presència entre nosaltres.

      La història ha passat de pares a fills amb una tradició gairebé oral, exagerada, plena de llegendes i amb una certa flaire de conte de fades, i, per tant, es fa imprescindible regirar de dalt a baix tota la trajectòria del millor ambaixador que ha tingut aquest país sense estat. Anirem desgranant el recorregut en petites píndoles del tot representatives, rescatarem de l’oblit un munt de situacions desades en els prestatges de la desmemòria, convençuts que cal conèixer d’on venim per marcar un ferm camí de futur. Diuen, i és també una frase feta, que la història es repeteix, que cal conèixer-la si volem evitar errades ja comeses. Passa a la vida i passa al futbol, encara amb accent més marcat en cas de referir-nos al Barça, un equip que va trigar anys i panys a trobar el model d’èxit i que no necessita noves fórmules perquè ja les té escrites d’abans. Només cal evolucionar, d’acord amb el signe del temps.

      I què en pensen d’això els líders cívics i polítics catalans del moment?

       Els partits polítics i el Barça

      Des de la secretaria tècnica de l’editorial hem construït el nostre equip, com no pot ser d’una altra manera, amb onze jugadors que al llarg de la seva trajectòria han exhibit un esperit guanyador. Onze valents que, desafiant la crítica visceral que es provoca en l’ésser humà durant la conversa futbolística, han decidit parlar del FC Barcelona sense prejudicis. Ells no són expresidents ni exdirectius del club i mai no han tingut cap relació amb l’entitat, ni directiva ni executiva, però evidentment, d’una manera o d’una altra, l’han viscut ben de prop. Ells són onze de les persones més influents del nostre país.

      Aquesta és la nostra alineació (per ordre alfabètic del cognom):

      Jéssica Albiach, presidenta del grup parlamentari Catalunya en Comú-Podem.

      Carlos Carrizosa, president del grup parlamentari de Ciutadans i cap de l’oposició del Parlament de Catalunya.

      Jordi Cuixart, president de la Federació Llull i d’Òmnium Cultural. En presó des del 16 d’octubre del 2017.

      David Fernàndez, exdiputat i referent de la Candidatura d’Unitat Popular.

      Xavier García Albiol, exdiputat, exsenador i actual alcalde de Badalona sota el paraigua del Partit Popular.

      Salvador Illa, exministre de Sanitat del govern espanyol i secretari d’organització del Partit dels Socialistes de Catalunya.

      Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana de Catalunya i vicepresident del govern de la Generalitat fins a l’aplicació de l’article 155, el 27 d’octubre del 2017. En presó des del 2 de novembre del 2017.

      Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat, exiliat a Bèlgica des del 30 d’octubre del 2017. President de Junts per Catalunya i europarlamentari.

      Raül Romeva, conseller del Govern de la Generalitat sota les sigles d’ERC fins a l’aplicació de l’article 155, el 27 d’octubre del 2017. En presó des del 2 de novembre del 2017.

      Jordi Sànchez, president de la Crida Nacional per la República i secretari general de Junts per Catalunya. Expresident de l’ANC. En presó des del 16 d’octubre del 2017.

      Quim Torra, 131è president de la Generalitat, inhabilitat per la justícia des del 20 de setembre del 2020. Exdiputat de Junts per Catalunya.

      No ha estat fàcil arribar fins aquí. La Covid-19 fa travetes i juga brut. Tampoc hi ajuda la presó i l’exili que ofega cinc dels nostres jugadors. En tot cas, serveixin aquestes línies com a agraïment sincer a totes les persones que han remat a favor del projecte i, molt especialment, als onze fitxatges que han trobat el temps per posar-se a disposició. I les ganes. Malgrat tot, intuïm que tots han passat una bona estona fora dels límits de la seva quotidianitat.

      Hem de deixar constància, també, de la recança que produeix als autors del llibre no parlar del Barça amb el president de la Generalitat, sorgit del dictat de les urnes als comicis del 2021. Quan aquest volum entrava a impremta quedaven encara unes quantes setmanes per conèixer la identitat de la nova màxima autoritat del país. Deixem doncs obert el darrer capítol de la nostra feina: com veu i sent el Barça del segle XXI la persona que sigui nova presidenta de la Generalitat de Catalunya?

       Arrels culers

      Oriol Junqueras no és soci del Barça, però n’és un declarat seguidor: “Soc del Barça, m’encanta el futbol i alguna vegada fins i tot m’han fet alguna entrevista a mitjans esportius per parlar-ne.” Ha anat al camp des de petit, “perquè m’hi va portar el pare, i recordo l’impacte de veure tanta gent patint i gaudint junta. Els darrers anys hi he anat poquet per feina i, ara, és clar, gens. Però quan tenia més temps acostumava a anar a la tercera graderia, amb els amics vicentins”.

      El darrer president de la Generalitat, Quim Torra, també és seguidor del Barcelona per tradició familiar. Tampoc no és soci, però “sí que exerceixo d’aficionat social i defensor dels seus interessos a tot arreu”. Com tants i tants aficionats, “vaig anar al camp de molt jove, amb el meu pare, i em va impressionar aquella gentada, els crits de suport, l’ambient que s’hi respirava…”. I, també, com tantes i tantes generacions de barcelonistes, “a casa seguíem tota la família les retransmissions d’en Joaquim Maria Puyal. Ho vivíem amb passió, per dissort dels veïns que havien d’escoltar els nostres crits a cada gol o a cada pifiada!”.

      Jordi Sànchez va ser soci del Barça durant més de 30 anys, però ara en fa quinze que ho va deixar de ser. “Em vaig cansar de pagar i no anar mai al camp.” Les coses que els passen als homes ocupats… Curiosament, però, “durant els dos o tres anys abans d’entrar a la presó hi havia tornat a anar sovint”. Els seus pares encara són socis i entre els seus fills n’hi ha de futbolers.

      Dos són els seus primers records en blaugrana: el primer, un clàssic: “Aquella olor de cigar que tot ho envaïa els diumenges a la tarda a l’estadi.” I el segon, ben curiós si tenim en compte tot el que ha vingut després: “Recordo especialment l’acte de celebració del 75è aniversari [novembre del 1974]. Jo tenia 10 anys. Em va impressionar el que en aquell moment encara no entenia, la relació emocional entre el Barça i el catalanisme. Va ser probablement el meu primer gran acte catalanista. El meu i el de molta gent. Franco encara era viu.” Pel que fa als records esportius, en fi, vitrines buides: “Recordo com de grisos van ser els inicis dels anys setanta, en què guanyàvem ben poca cosa… però l’afició no defallia.”

      Raül Romeva ha abraçat l’esport tota la seva vida, sobretot els que tenen a veure amb la piscina… “i tots els minoritaris perquè considero que són els meus”. El Barcelona el segueix per dues raons: “la primera, perquè és impossible no fer-ho. En gran manera, i per sort o per desgràcia, la societat es mou al voltant del Barça. Si les coses van bé al país, hi ha un sentiment col·lectiu d’orgull i, si van malament, apareix això tan català que és el derrotisme exagerat”. I la segona perquè “soc seguidor per tradició familiar. El meu avi matern era un gran seguidor del futbol. Era soci del Barça, de l’Espanyol i de l’Europa СКАЧАТЬ