Coneixement posthumà. Rosi Braidotti

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ i una diferenciació internes. El reconeixement de les posicions encarnades i integrades, relacionals i afectives dels humans és una forma de coneixement situat que augmenta la capacitat singular i col·lectiva tant per a la responsabilitat ètica com per a maneres alternatives de produir coneixement (Braidotti, 2018). El posthumà, amb els seus reptes i daltabaixos, dona l’oportunitat d’activar aquestes visions alternatives del subjecte enfront del punt de vista dominant. Això és el que està en joc en la convergència posthumana.

      El posthumà també té una doble dimensió empírica i figurativa; té un fonament empíric, perquè està integrat i encarnat, però també és una figuració (Braidotti, 1991) o el que Deleuze i Guattari (1991) anomenen un «personatge conceptual». Com a tal, és una eina cartogràfica moguda per la teoria que aspira a assolir una comprensió adequada dels processos en moviment per afrontar l’humà en la nostra època de canvis ràpids. En aquest aspecte, el posthumà ens permet seguir la pista, per uns quants camps interdisciplinaris, de l’aparició de discursos sobre el posthumà generats per la intersecció de crítiques a l’humanisme i a l’antropocentrisme.

      L’itinerari és tan directe com impressionant: a la idea de naturalesa humana la substitueix un continu de naturocultures (Haraway, 1997, 2003). La idea de naturocultures posa fi a la distinció categòrica de la vida com a bios, la prerrogativa dels humans, diferenciada de la zoe, que es refereix a la vida dels animals i els no-humans, com també als humans deshumanitzats (Braidotti, 2006, 2018). El que apareix en primer terme, en canvi, són noves fractures a l’interior de l’humà, noves connexions humà/no-humà, noves zoontologies (De Fontenay, 1998; Gray, 2002; Wolfe, 2003), i també interfícies tecnològiques i mediàtiques complexes (Bono, Dean i Ziarek, 2008). La qüestió del posthumà, a més, apareix en el marc de la mercantilització oportunista de tot allò que és viu que, com exposo més endavant, és l’economia política del capitalisme avançat.

      SOBRE LA IMPORTÀNCIA D’ESTAR ESGOTAT

      Admeto sense reserves al principi del meu llibre que la convergència posthumana provoca canvis d’humor, que alternen entre la il·lusió i l’angoixa. Els moments o períodes d’eufòria pels sorprenents avenços tecnològics que «nosaltres» hem aconseguit s’alternen amb moments o períodes d’angoixa davant del preu extraordinàriament alt que tant humans com no-humans estem pagant per aquestes transformacions. Estem atrapats entre estrebades i giragonses contradictòries que demanen negociacions constants sobre temps, límits i graus de participació en –i de desconnexió de– el mateix aparat tecnològic que fa de marc de les nostres relacions socials.

      Evidentment, res d’això no passa en el buit. Si els debats públics dels anys 1990, al final de la Guerra Freda, van estar dominats per l’afirmació dubtosa –i amb càrrega ideològica– del «final de la història», ara que s’acosta la dècada de 2020 sembla que ens dirigim a un enorme esclat de sobrefatiga per pràcticament qualsevol altra cosa. Podem sentir-nos esgotats per tot un seguit de temes, de la democràcia a la política liberal, la política de cada dia, l’emancipació clàssica, el coneixement dels experts, l’estat nació, la Unió Europea, l’educació reglada, i molts altres. La teoria crítica reflecteix aquesta tendència negativa i cau en el seu propi tipus de laments i autocompassió. ¿Què ha passat per empènyer-nos a tenir aquestes sensacions mil·lenaristes de fi del món? D’on ve tot aquest cansament?

Les mutacions induïdes per la convergència posthumana són inquietants i sovint donen ensurts. Per tornar a l’exemple del principi de la introducció, els ciutadans-usuaris de les noves tecnologies, lleugerament esgotats, es troben que cada dia se’ls demana que demostrin la seva humanitat per tal de poder accedir a webs especialitzats i altres serveis digitals. Després de veure la indicació que «Necessitem verificar que ets humà» i fer clic al requadre de «No soc un robot», és molt possible trobar-se frases com «¿Quin mitjà de pagament vols utilitzar? ¿Transferència per mòbil? ¿Paypal? ¿Bitcoin? No acceptem efectiu…». Com va assenyalar Matthew Fuller, el clic al requadre del formulari de reCAPTCHA només és un pretext.¹ El que realment busca el programari són certs temps de resposta i moviments característics del ratolí (tradicional o tàctil) o de la pantalla tàctil que demostren que l’acció no la duu a terme un altre programa sinó un humà. No és impossible, però, que un robot físic imiti aquestes accions o que un fragment de codi en repliqui l’efecte.

      En tot cas, haver de demostrar la pròpia humanitat per tal d’accedir a béns i serveis sembla que és l’imperatiu d’una «nova» economia, centrada en la cultura algorítmica de les xarxes informàtiques, no en l’home/homo/anthropos de tota la vida, en l’humà. En la nostra era de la informació els límits entre els humans antropomòrfics i els substituts tecnològics quasi-humans han estat radicalment desplaçats. Només cal pensar en fins a quin punt avui la medicina i la cura de la salut utilitzen una interacció altament sofisticada d’humans i robots, bancs de dades centralitzats i automedicació amb el suport d’internet.

      És una perspectiva tan emocionant com depriment. El sentiment de despossessió és molt marcat, ara que tanta informació, coneixement i capacitat de pensament es produeixen i se situen fora del contenidor tradicional, que solia ser la ment humana, encarnada en un marc antropomòrfic. ¿Què passa quan el pensament, el raonament, la valoració de riscos i oportunitats no els duu a terme la ment, sinó unes xarxes informàtiques guiades per algoritmes? ¿I quan una part tan important de la vida, els processos vius de formació i divisió de cèl·lules són objecte d’operacions sintètiques a través de la recerca en cèl·lules mare? ¿Nadons proveta? ¿Carn artificial? Quan la indústria de la intel·ligència artificial i la robòtica està clonant el sistema neural i sensorial d’altres espècies (l’olfacte dels gossos, el sonar dels dofins, el radar dels ratpenats, etc.), el cos humà ens comença a semblar una màquina antropomorfa tirant a antiquada, no gaire adient per contenir la intel·ligència en ràpid moviment de les nostres tecnologies. Aquest no és un problema «nou» en si mateix, però està guanyant velocitat i impuls.

      Evidentment, la imatge del contenidor neural humà no és adequada i cal posar-la al dia i substituir-la per fluxos i processos distribuïts. Però només amb un canvi cap a ontologies de processos fluids no n’hi ha prou, com ha demostrat clarament l’era postmoderna. El posthumà amaga reptes conceptuals més profunds que tenen a veure amb salvar les divisions cos-ment i natura-cultura. Així, ni l’organicisme holístic de les filosofies de la vida del començament del segle XX, sovint contaminades pel feixisme europeu, ni el rebuig absolut de la subjectivitat, en favor de protocols de raonament in-humà, no poden respondre al repte. El que proposo és un canvi cap a les posicions dels subjectes posthumans, per tal de poder influir en aquestes transformacions i modelar-les en la direcció d’alternatives èticament afirmatives i políticament sostenibles.

      Certament, «nosaltres», els hereus humans de la postmodernitat occidental, estem cada vegada més esgotats i fatigats, mentre que «ells» (els artefactes tecnològics que hem creat) són més llestos i estan més vius que mai (Haraway, 1985, 1990). Arreu es formulen preguntes sobre la vida, el viure, la vitalitat, la intel·ligència, el fet de ser viu i continuar vivint (i possiblement fer-se més intel·ligent). Aquestes preguntes formen els nusos de contradiccions, dolorosos i inevitables, en les ecologies de múltiples capes que estructuren la convergència posthumana. Ser posthumanista és una manera de reconèixer sense nostàlgia el dolor d’aquesta transició, d’extreure’n coneixement i de reelaborar-la de manera afirmativa.

      Ara bé, l’estrès constant generat pel pèndol d’expectatives i desànim, eufòria i angoixa, pena i glòria, ens deixa, simplement, esgotats. En l’àmbit de la sociologia quotidiana, aquest estat d’esgotament s’ha documentat amb estadístiques alarmants sobre la síndrome d’esgotament, la depressió i els trastorns d’ansietat. Les xifres són especialment altes entre els joves, amb uns índexs de suïcidi que també creixen a un ritme alarmant. La sensació d’estar buidat emocionalment СКАЧАТЬ