Coneixement posthumà. Rosi Braidotti

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ nostres avenços tecnològics i al mateix temps ferits per les fractures socials i les injustícies del nostre sistema. Però fins i tot abans de poder posar-nos d’acord sobre què volem construir plegats com a alternativa, hem d’afrontar aquesta pregunta: ¿fins a quin punt «nosaltres» podem dir que «nosaltres» estem junts precisament en això?

      Dit d’una altra manera, per tal d’activar la solidaritat i la resistència, és millor evitar recomposicions a correcuita d’una «humanitat» lligada per la por i la vulnerabilitat. Prefereixo treballar de manera afirmativa i defensar localitzacions fonamentades, la complexitat i una visió diferencial, orientada a la pràctica, d’allò que ens uneix. És important, per exemple, en l’era de l’antropocè, veure els estrets vincles entre la política econòmica neoliberal i un sistema de privació de drets i exclusió de capes senceres de la població humana i dels agents no-humans del nostre planeta. Hem de reflexionar bé tant sobre la quarta revolució industrial com sobre la sisena extinció.

      No és estrany, doncs, que l’estat d’ànim predominant en la nostra existència social oscil·li constantment entre l’esgotament i una angoixa que s’esmuny arreu. És com si els nostres paisatges psíquics estiguessin emmarcats per una economia emocional maniacodepressiva que ens deixa a tots allà penjats, no se sap ben bé on. Molta gent té la sensació d’estar als marges de la tan anunciada «nova» economia, i en temen els efectes socials immediats. En l’aspecte geopolític, la sensació de seguretat ja havia abandonat del tot les nostres vides durant el Projecte Manhattan dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, però la transformació contemporània va més enllà i fereix més profundament. Després de la Guerra Freda, l’escalfament global.

      I també les alertes globals: algunes d’ecològiques, altres de geopolítiques. Ara que Occident ja no té només un gran enemic soviètic, sinó únicament un objectiu vague anomenat «guerra contra el terrorisme», estem patint una sèrie de transgressions dels nostres sistemes d’immunitat col·lectiva, per mitjà d’un mode de governança que treballa amb la por i la desconfiança. I no és estrany que també experimentem una regressió dels nostres lligams cívics i llaços polítics, un trencament de la confiança que abans ens unia. La democràcia del segle XXI no té gaire bones perspectives (Rorty, 1998). Sembla que li surten enemics pertot: nois criats a casa nostra esdevenen terroristes contra les seves pròpies societats, els veïns es converteixen en oponents disposats a matar. Hi ha perills arreu, i continuen sent perills sense especificar, de tal manera que vivim esperant una catàstrofe: un virus, bé de tipus orgànic o bé tecnològic, o simplement la propera fallada dels ordinadors. El cas és que l’accident és alhora imminent i immanent en les nostres vides: passarà, només és qüestió de temps (Massumi, 1992).

      Amb un ànim semblant, Jean Luc Nancy (2012) es preocupa amb raó per fins a quin punt la interdependència de sistemes contemporanis (ecològics, socials o tecnològics, però també pel que fa a sistemes de guerra i de seguretat) es tradueix en infraestructures conjuntes i ús compartit dels recursos. El que realment uneix aquests sistemes és la dependència compartida de la connexió amb el capital, definit com l’acumulació i l’intercanvi de beneficis. Per a Nancy, aquest alt grau d’interdependència en un capitalisme que ho impregna tot és l’autèntica catàstrofe. Per a ell, és un desplegament constant de riscos planetaris als quals tots nosaltres estem exposats, tot i que no es qüestiona la universalitat d’aquest «nosaltres».

Mentre que Massumi i Nancy subratllen la immanència i la imminència de la catàstrofe, jo prefereixo quedar-me amb diferents elements de la noció d’immanència, com ara la seva capacitat virtual d’engendrar resistència. D’acord amb el meu projecte afirmatiu de subjectivitat posthumana, soc partidària d’un altre tipus de política de la immanència. En lloc de fugir cap a una panhumanitat vulnerable, defenso una refonamentació immanent –i alhora fluida– de nosaltres mateixos en les contradiccions caòtiques del present. La meva expressió per descriure aquesta posició és «immanència materialista». A més, la condició posthumana no es fixa en el rebuig, l’extinció o l’empobriment del que és humà, sinó que és una manera de reconstituir l’humà.⁵ Però aquesta regeneració de l’humà no és unilateral ni universal, sinó situada, perspectivista, i per tant fracturada internament i potencialment antagònica. Per a alguns esdevé una forma de millora transhumana, per a d’altres una reducció de l’arrogància humana envers Gaia. Per a la majoria, requereix reconèixer d’alguna manera la solidaritat amb altres humans i també abraçar els no-humans. Aquest ventall d’opcions indica que hi ha moltes dinàmiques de redefinició de la formació del subjecte humà i posthumà que es manifesten en aquesta convergència.

      El que hi ha en joc en aquest frenesí de redefinicions potencials de l’humà després de l’humanisme i l’antropocentrisme és la qüestió de com es constitueix el poder contemporani, quin efecte té en el que sabem i en les maneres en què podem tenir o no tenir la sensació que «nosaltres» estem junts en això. Hem de començar construint un pla de trobada per a múltiples posicions diferencials, que reconeguin les seves perspectives situades i, per tant, parcials. El projecte depèn de l’acord preliminar que ens cal per renegociar –més enllà de l’humanisme i l’antropocentrisme– els termes en què l’humà es compon, es conceptualitza i s’experimenta avui en dia. Hem de negociar qui som «nosaltres».

      El repte que tenim al davant és múltiple: els temps posthumans demanen (i se sustenten per) subjectes de coneixement posthumans constituïts al seu interior salvant diverses contradiccions i paradoxes esgotadores. I, no obstant això, ja estan produint nous imaginaris socials i relacions socials, el millor exemple dels quals són els camps dinàmics del coneixement posthumà interdisciplinari, el que jo anomeno les posthumanitats crítiques. Em donen esperança per al futur.

      1.Comunicació personal amb l’autor.

      2.La manifestació més recent d’aquesta tendència és el debat políticament de dretes sobre la presumpta responsabilitat de la postmodernitat en la creació de les actuals afirmacions de postveritats per part de polítics populistes. Moltes de les tàctiques d’assetjament, assenyalament i avergonyiment que s’empren en aquestes campanyes provenen de think tanks conservadors dels Estats Units com la Heritage Foundation, entre altres.

      3.Paraula composta obtinguda de la unió de precari amb proletariat. Designa la classe social més baixa del capitalisme avançat, que té nivells baixos de capital econòmic, cultural i social (Wikipedia, consulta: 15 de juny de 2018).

      4.Els països del Grup de Visegrad són: la República Txeca, Hongria, Polònia i Eslovàquia. La seva aliança, que en teoria aspira a reforçar els llaços econòmics i culturals de la regió, ha forjat un grup neonacionalista i autoritari amb forts lligams amb Rússia. Són contraris a la Unió Europea i a les normatives d’asil polític.

      5.La literatura de l’extinció també prolifera actualment. Vegeu, per exemple, obres sobre deixar de ser humans (Bruns, 2010); l’extinció de la vida a la terra (Lovelock, 2009) i l’extinció de la humanitat en general (Colebrook, 2014a, 2014b).

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив СКАЧАТЬ