Flush. Virginia Woolf

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ha de difondre intel·ligència i gentilesa. L’spaniel que mostra aquestes característiques és encoratjat i criat com a tal; l’spaniel que s’entesta a mostrar tupès i nassos clarets resta bandejat dels privilegis i emoluments dels de la seva mena. Així ho han pontificat els jutges i, tot pontificant-ho, imposen els càstigs i les recompenses que asseguren l’acatament de la llei.

      Si ara, però, ens tombem cap a la societat humana, si en trobem, de caos i confusió, davant dels ulls! No hi ha cap club que tingui una jurisdicció semblant sobre la criança de l’home. El Herald’s College és la cosa més propera que tenim a l’Spaniel Club. Si més no, fa el que pot per servar la puresa del llinatge humà. Però quan preguntem en què consisteix la noblesa d’origen —si cal que els nostres ulls siguin clars o foscos, si hem de tenir les orelles cargolades o rectes, si els tupès al cabell són fatals o no—, els jutges ens adrecen merament al nostre escut d’armes. I potser no en tenim cap. Aleshores, no som ningú. Tanmateix, si demostrem que posseïm setze quarters, si provem el nostre dret a una corona nobiliària, llavors ens diran que no solament hem nascut, sinó que hem nascut en el si d’una família noble. Això fa que qualsevol pastisser de Mayfair posseeixi el seu lleó jacent o la seva sirena rampant. Fins i tot els nostres llencers es fan gravar les armes reials a la porta de la botiga, com si això provés que els seus llençols són perfectes per dormir-hi. Pertot arreu es reclama el rang i se’n reivindiquen les virtuts. Tot i que quan contemplem les cases reials dels Borbons, els Habsburg i els Hohenzollern, decorades amb una colla de corones nobiliàries i quarters, una munió de lleons i lleopards jacents i rampants, i les trobem ara a l’exili, desposseïdes d’autoritat i jutjades indignes de respecte, ens veiem forçats a fer anar el cap d’un cantó a l’altre i admetre que els jutges de l’Spaniel Club jutjaven força més bé. Aquesta és la lliçó que se’n desprèn; ara, però, deixem aquestes matèries tan elevades i considerem la primera època de la vida d’en Flush, en el si de la família dels Mitford.

      Cap al final del segle xviii, una família de la famosa casta spaniel vivia prop de Reading, a casa d’un tal doctor Midford o Mitford. Aquell cavaller, de conformitat amb els cànons del Herald’s College, havia triat la pronúncia del seu cognom amb t, i proclamava que descendia de la família —originària de Northumberland— dels Mitford de Bertram Castle. S’havia casat amb una tal Miss Russell, que provenia remotament, bé que amb tota seguretat, de la casa ducal de Bedford. Els avantpassats del doctor Mitford, però, havien desatès d’una manera tan absurda la política d’enllaços familiars, que cap tribunal seleccionador no els hauria reconegut pas el dret a perpetuar la seva mena. L’home tenia els ulls clars, les orelles cargolades i, al cap, hi exhibia un fatal tupè. Dit altrament, era terriblement egoista, temeràriament extravagant, mundà, fals i addicte al joc. Va dilapidar la seva fortuna, la de la seva muller i els ingressos de la seva filla. Les va deixar plantades quan l’abillava i les va escurar quan li van venir mal dades. En canvi, tenia dos punts al seu favor: una gran bellesa física —era com un Apol·lo fins que la golafreria i la immoderació van transformar l’Apol·lo en un Bacus— i una genuïna devoció pels gossos. Tanmateix, no hi ha dubte que, si hagués existit una institució humana equiparable a l’Spaniel Club, el fet de pronunciar el seu cognom amb t en comptes de d, o anomenar cosins els Mitford de Bertram Castle, no l’hauria pas protegit de la contumèlia i el menyspreu de tothom, de les condemnes al bandejament i l’ostracisme, ni de veure’s marcat com a bastard, incapaç de continuar la seva espècie. Però ell era un ésser humà. Res, per tant, no el va privar de casar-se amb una dama d’il·lustre llinatge, de viure més de vuitanta anys, de posseir diverses generacions de llebrers i spaniels i d’engendrar una filla.

      Totes les temptatives de fixar amb un mínim de certesa l’any exacte del naixement d’en Flush han fracassat, per no parlar del mes i el dia; però hi ha probabilitats que fos a la primeria del 1842. Tambe és versemblant que descendís directament del Tray (c. 1816), les característiques del qual, que malauradament només ens han arribat a través del poc fiable mitjà de la poesia, proven que va ser un cocker spaniel pèl-roig i força distingit. Tot fa pensar que en Flush era el fill d’aquell «autèntic i genuí cocker spaniel» pel qual el doctor Mitford va refusar vint guinees «a causa de la seva excel·lència cinegètica a camp ras». També ens hem de refiar, ai las!, de la poesia per obtenir una descripció detallada del mateix Flush quan era un cadell. Era d’aquella peculiar tonalitat de marró fosc que, quan li tocava el sol, «llampeguejava cap al daurat». Tenia uns «ulls esverats d’un suau color avellana». Les orelles «li acabaven en borla»; les seves «potetes esveltes» eren «cobricelades per serrells» i la seva cua era ampla. Malgrat les exigències de la rima i les inexactituds de la dicció poètica, no hi trobem res que no pogués ser aprovat per l’Spaniel Club. No hi ha dubte que en Flush era un autèntic cocker de la varietat roja, marcat amb tots els atributs propis dels de la seva mena.

      Els primers mesos de la seva vida va passar-los a Three Mile Cross, una masia prop de Reading. Des que els Mitford havien anat de baixa —la Kerenhappock era la seva única criada—, la mateixa Miss Mitford havia hagut de fer les fundes de les cadires, i fent-hi servir el gènere més barat. La peça més important del mobiliari semblava ser una gran taula, i la cambra més rellevant un espaiós hivernacle. És del tot improbable que en Flush es veiés envoltat de cap d’aquells luxes —caneres on aixoplugar-se, camins cimentats, una minyona o un lacai que en tingués cura— que tant s’adirien ara amb un gos del seu rang. Tot i això, se’n sortia; gaudia amb tota la vivor del seu temperament dels plaers i les disbauxes connaturals a la seva joventut i sexe. Miss Mitford, certament, s’estava gairebé sempre a la masia. Havia de llegir en veu alta per al seu pare durant hores i hores; després jugaven a cartes, al cribbage, i, quan finalment l’home s’adormia, Miss Mitford escrivia i escrivia sense parar a la taula de l’hivernacle per tal de pagar factures i saldar deutes. Per fi, però, el moment tan esperat arribava. Deixava a banda els papers, es posava un barret al cap, agafava l’ombrel·la i se n’anava a passejar pels camps amb els seus gossos. Els spaniels són comprensius de mena; i en Flush, com demostra la seva biografia, copsava fins i tot en excés les emocions humanes. La visió de la seva benvolguda mestressa respirant finalment aquell aire fresc, deixant que li despentinés el cabell i enrojolés la frescor natural del seu rostre, mentre se li assuavien les línies que tenia damunt de les enormes celles, el feia excitar i botre amb una frenesia que era, en gran part, solidaritat envers la joia de la dama. Tal com la seva mestressa avançava per l’herba alta, ell saltironejava d’ací i d’allà, obrint solcs a la verda catifa. Les fredes gotes de rosada o pluja li queien al nas en ruixats iridescents; la terra, aquí dura, allí tova, adés tèbia i freda, picava, esgarrapava i pessigollejava els tendres coixins de les seves potes. Aleshores, una varietat de flaires barrejades li excitava els narius en subtil combinació: la fortor de la terra, la fragància de les flors, les olors innominades de fulles i esbarzers, agrors quan travessaven la carretera, i picantors quan entraven als mongetars. Tot d’una, però, el vent duia una flaire més punyent, més intensa, més feridora que cap altra, una olor que li esgarrinxava el cervell removent-li milers d’instints, alliberant-li milions de records: l’olor de llebre, l’olor de guineu. Aleshores llampurnava com un peix que es llança en escomesa a través de les aigües. Oblidava la seva mestressa; oblidava la humanitat sencera. Sentia com uns homes de pell morena cridaven «Span! Span!» Sentia espetegar les tralles. I corria, es llançava a l’atac. Al final, atordit, s’aturava; l’encanteri s’havia esvanit. A poc a poc, fent anar la cua avergonyit, se’n tornava a través dels camps cap al lloc on Miss Mitford cridava «Flush! Flush! Flush!», tot agitant l’ombrel·la. Hi va haver un cop, si més no, que la crida fou encara més imperiosa; el corn de caça li va revifar instints més pregons, li va convocar emocions més salvatges i fortes que li transcendien la memòria i li esborraven, en un crit foll d’èxtasi, les impressions produïdes per l’herba, els arbres, les llebres, els conills i les guineus. L’Amor va inflamar la torxa davant dels seus ulls; va sentir el corn de caça de Venus. Encara no havia deixat de ser un cadell, i en Flush ja va ser pare.

      Una conducta d’aquesta mena, en un home de l’any 1842, hauria requerit alguna excusa per part del seu biògraf; en una dona, cap excusa no hauria estat possible i el seu nom, СКАЧАТЬ