Cuba, la soledat que no s'acaba. Per Nyholm

Чтение книги онлайн.

      Fins al llindar

      de l’abisme

      L’Havana

      La ruta a Cuba passa per Islàndia i Grenlàndia, segueix per la costa oriental americana, primer Gander i Goose Bay al Canadà, i una mica més tard Boston i Nova York. L’Atlàntic queda allà a l’esquerra, resplendent com nacre sota el sol borrós de la tarda, platges blanques, llacunes, clapes de bosc, petites viles i cursos d’aigua. Aquesta ruta una mica peculiar es deu als sistemes climàtics globals, que en l’edat mitjana van ser tan importants per al creixement de la riquesa d’Europa i per a la seva posició posterior com a melic de la Terra: pólvora i bales a l’Àfrica, esclaus a Amèrica, metalls nobles, sucre i rom, cap aquí, cap a casa. Sense la ruta anomenada triangular no hauríem tingut les nostres grans ciutats, tal com les coneixem, des de Lisboa i Sevilla, passant per Anvers i Amsterdam, fins a Copenhaguen i Londres.

      Encara sobrevolant Florida, l’avió neerlandès es prepara per a l’aterratge. Passem de llarg per Miami, la capital dels cubans a l’exili, el dit corbat de Key West allà a la dreta, i llavors seguim per sobre del Tròpic de Càncer. Ara som als tròpics. L’Atlàntic canvia de color, el blanc i el daurat es converteixen en blau rogenc, un vaixell de càrrega solitari de rumb cap al seu port, cap a Mèxic, probablement Veracruz, potser Galveston o Nova Orleans. A continuació Cuba, una línia costanera infinita a la llum feixuga del dia que s’acaba, verd damunt verd, palmerars i bardisses més que camps conreats. Carreteres buides van cap a l’horitzó, encara no es veu ningú, una primera impressió inquietant d’abandonament. Llavors l’aterratge brusc. L’aeroport José Martí, batejat amb el nom del poeta nacional de Cuba, no pertany al grup dels més còmodes de l’aviació, ni per als aparells ni per a les persones. La pista sembla desigual. Una vintena d’avions aparcats, un edifici descurat, com tantes altres coses a Cuba, res més que un monument que es va esmicolant. La rebuda és sorprenentment ràpida i sense complicacions. El passaport amb l’imprès d’entrada desapareix a la ranura d’una bústia col·locada en una paradeta pintada de blanc. Poc després, tots dos documents tornen a aparèixer, proveïts del segell. Una senyora vestida de caqui em llança una ullada crítica, i amb un moviment del cap m’insinua que continuï avançant. Cap paraula, cap somriure. Em recorda l’Alemanya de l’Est d’abans de la desaparició del comunisme. L’àrea de recollida d’equipatges no fa per a mi. Porto una bossa de viatge, res més. Valga’m Déu, si només he de passar un mes aquí!

      Em fico en un taxi, muntat a Rússia en un temps ja remot i que es mou amb tot de dringadissa. Anem per carreteres prou bones cap al centre de la ciutat, passant per l’esfereïdora Plaza de la Revolución deserta però amb els grans ministeris i el monument —un altre més— a Martí, monopolitzat pels anomenats revolucionaris com una mena de Pare de la Pàtria. Hauria ell apreciat aquest honor? De Pare de la Pàtria potser sí, però en nom del comunisme? Ho dubto. Al xofer li pago els vint pesos acordats, dels convertibles, és clar, que corresponen a uns vint euros, és a dir un sou mensual, siguis metge en cap o escombriaire. Unes escasses dotze hores després d’haver rebut la targeta d’embarcament en un Amsterdam hivernal, truco a la porta de la dispesa de la María Luisa i l’Alfredo, una anomenada casa particular. Són la cordialitat en persona; l’habitació, senzilla, neta i agradable. Uns pocs minuts més tard baixo al Malecón, el passeig atrotinat i melangiós de l’Havana, que s’obre a l’estret de Florida, el mar estret ple de taurons entre Cuba i la Florida parcialment cubana. Vull trobar-me un lloc on sopar, i em surt bé. El barri em fa pensar en els baixos fons de Nàpols dels anys cinquanta, aleshores el repel·lent pati del darrere d’Europa.

      Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap d’Any del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de l’Amèrica Llatina, els cubans d’avui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara se’ls oprimeix, però d’una altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre d’afers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena d’esperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per l’anomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.

      L’Havana s’ofereix; és potser la capital més commovedora de l’hemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle xx laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és l’Havana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. L’Havana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i l’Alfredo, és possible que signifiqui el darrer d’aquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de l’abisme, allà on l’oceà es precipita a l’infinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la СКАЧАТЬ