Mort sota zero. Ludmilla Lacueva Canut

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ a fora on un vent gèlid li va glaçar de nou la cara. Allà, en mig del gran aparcament, el van col·locar dins de l’helicòpter que es va enlairar ràpidament en direcció a Escaldes-Engordany.

      Estava espantat. No havia estat una caiguda fortuïta i aquella gent no se’l creia.

      En Jordi havia reclinat el cap al marc de la porta de sortida de la terrassa amb la mirada perduda. L’hospital l’havia deixat anar sota la seva responsabilitat. Eren prop de les nou del vespre i la llum, dels focus de la façana, quedava esmorteïda pels flocs de neu, espessos, que anaven caient amb una cadència lenta. Més enllà no hi havia visibilitat.

      El telenotícies vespre d’Andorra Televisió anunciava que continuarien les precipitacions de neu i aconsellava als automobilistes que no sortissin si no era necessari. A partir d’Escaldes-Engordany eren necessàries les cadenes. S’havia engegat l’alerta groga.

      Va seure a la butaca i va agafar el comandament per fer un vol ràpid per tots els canals. Va sospirar i la va tancar de seguida. Estava neguitós. Sabia perfectament que no era una badada i que la boira no l’havia desorientat. Va agafar una revista de cotxes pensant que li canviaria les idees. Ningú sabia res de l’accident, però el director de l’hotel se n’havia assabentat i insistia a convidar-lo a sopar, invitació que en Jordi amablement va declinar amb l’excusa de fer repòs. No tenia ganes de veure ningú.

      Un lleuger soroll el va fer posar alerta i els ulls van clavar-se en un paper que traspassava per sota la porta. Va aixecar-se lentament, arrossegant els peus, per agafar el full lila, blegat en dos. Els dits li van començar a tremolar. Va notar la duresa de la mandíbula i va prémer tant les dents que a la templa esquerra va sentir una punxada punyent. Va llegir l’escrit en veu alta.

      —Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències.

      L’orella li va trametre un senyal d’alarma. Estaven gratant la porta? O era algú que volia obrir-la?

      Se li va posar el cos rígid i una suor freda el va paralitzar mentre els seus braços desprenien punxades intermitents com si volguessin traspassar la derma. El cor se li va accelerar i un núvol li va travessar la ment. Estava un pèl marejat. Allà, palplantat, era incapaç de moure’s.

      Maleïda porta. No hi havia espiell! Com podia ser que un hotel d’aquesta categoria no en tingués? Podia sentir la presència d’algú i se li va posar la pell de gallina.

      Va respirar profundament. Havia de ser forçosament una broma però no podia deixar de pensar que l’accident d’esquí potser no havia estat casual. Tenia el convenciment que no era una empenta fruit d’una topada i que la mala sort havia propiciat la caiguda al precipici. Sort del casc sinó ara ja no podria explicar-ho.

      Un toc-toc contundent a la porta de fusta li va provocar una batzegada al cor i la tensió li va recórrer tot el braç fins a la punta dels dits, culminant amb un espurneig. Un segon cop va anar acompanyat d’un:

      —Servei de nit!

      La porta es va obrir.

      Va dormir tota la nit inquiet. Donant voltes i més voltes en aquell llit immens. La seva ment no parava de repetir: «Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències».

      Va forçar el despertar, necessitava aquietar els seus pensaments. Estava a Andorra per fugir dels seus problemes, del buit que percebia. Quantes vegades no havia sentit a parlar d’aquest país com a «terra de llibertat». Era això el que volia: alliberar-se del seu malestar, però semblava que algú estava disposat a fer-li la vida més difícil. I si fos la seva ex que el volia turmentar? Ho va descartar de seguida.

      El rellotge marcava les set del matí. Va obrir les cortines i no es veia res. Seguia nevant amb intensitat. Tenia les espatlles encarcarades, com un bloc de ciment, les cervicals li feien unes lleugeres punxades i les lumbars estaven adolorides. Massa nervis i tensió no eren bons per al cos. La millor opció seria anar a l’spa i posar l’esquena sota aquella font que brollava amb diversos dolls d’aigua que el deixarien com nou. Va enfilar-se el vestit de bany de manera maldestra i el barnús, que li anava força gran.

      Una vegada al passadís, amb el cap enterbolit, va notar moviment cap al final, cosa que li va fer pensar que era increïble que encara hi hagués gent que tingués ganes de gresca, a aquesta hora. Tot i així, la curiositat el va fer apropar-se. Un grup de cinc o sis persones, treballadors de l’hotel, xiuxiuejaven i van girar-se, tensos i amb cares llargues, en veure en Jordi. Una mica incòmode, va preguntar què passava. Van baixar la mirada però cap paraula va sortir de les seves boques. Finalment, la governanta, plorosa i ullerosa, va sospirar i va senyalar l’office que hi havia a la cantonada a tocar de l’escala de sortida de socors. Una cinta policial blanca amb lletres blaves acordonava tota la zona. A la vora, dues noietes ploraven mentre un policia intentava consolar-les.

      En Jordi va aproximar-se i va veure la cambrera del servei de nit en posició sedent, recolzada a la prestatgeria i amb senyals d’haver estat assassinada. Eren evidents les marques blavoses al coll i la seva cara pàl·lida, amb un principi de rigor mortis. En Jordi no podia moure’s i va tenir un calfred, ja que la morta tenia encara els ulls oberts. Tres homes, vestits amb granotes de treball blanques amb barret inclòs, ulleres protectores de filtre amb suport de goma, màscara, guants blancs i peücs de plàstic blaus, es movien per l’office. Un d’ells examinava la noia mentre un altre extreia les empremtes del prestatge amb una mena de pols. L’altre no parava de fer fotografies i en aquell moment les estava fent de les mans. En una lleixa superior es podia veure sang. No s’havien adonat que en Jordi els guaitava fins que un d’ells va sortir.

      —Som agents de l’IJ —va dir mentre en Jordi el mirava interrogant—. D’Identitat Judicial —va afegir.

      —Si us plau, no entorpeixi la inspecció ocular! — li van cridar els altres, mentre li feien gestos amb la mà perquè reculés. El van mirar de cap a peus i en Jordi va sentir-se ridícul amb les mans a la butxaca del barnús, dues talles més gran del que caldria, i les sabatilles de rus amb el logotip de l’hotel.

      L’home que havia sortit estava col·locant en un racó unes bosses transparents que contenien objectes que havia extret de l’office. En Jordi va apropar-s’hi discretament. Una mica més enllà havien col·locat una motxilla i una maleta metàl·lica d’on sobresortien peücs, guants, bastonets, uns pots blancs en els quals va poder llegir «reactiu mecànic» i un altre magnètic, marcadors i tantes altres coses. A la motxilla oberta hi va veure un flaix, un objectiu i dos espais buits que va pensar que serien de la càmera i d’un objectiu.

      Un altre membre de la Identitat Judicial va sortir de l’office.

      —Toni, on has establert la zona bruta?

      –Aquí, Pep, al costat de la maleta fins a la paret —va assenyalar, mentre en Toni llençava uns guants tacats i una mascareta—. La zona neta va de la motxilla a la cinta, acordonant la zona.

      En Jordi va sentir com algú el picava a l’espatlla i, en girar-se, un policia li va demanar de reunir-se amb el grup de treballadors. Qualsevol protesta hauria estat debades, ja que la cara de l’agent no li’n va deixar la possibilitat.

      Va atansar-se al grup de persones quan un home, amb pas decidit i amb un puro a la boca, es dirigia cap a l’office. Passant pel seu costat li va fer una mirada burleta. Un altre que el trobava ridícul! Els agents de policia el van saludar respectuosament. Devia tenir uns vuitanta anys, de mida normal i de constitució forta. Les celles blanques, poblades i esvalotades igual que els seus cabells, feien joc amb l’anorac que també era d’aquest color. Va girar cap a la dreta СКАЧАТЬ