L'Ulisses de James Joyce: l'oxímoron perfecte. Víctor Aldea

Чтение книги онлайн.

      Ja de molt petit Joyce havia estat un gran admirador de la figura mitològica del protagonista de l’Odissea d’Homer. A dotze anys, mentre estudiava amb els jesuïtes al Belvedere College de Dublín, Joyce havia llegit la versió de 1808 adaptada per Charles Lamb, Adventures of Ulysses, i considerava Ulisses el gran heroi de la literatura universal, el personatge més humà i més gran del món de la ficció. El 1906, un any després d’enllestir la primera versió de Dublinesos, se li va acudir d’afegir-hi un nou relat Ulisses a Dublín, però aviat va espolsar-se la idea del cap. El personatge d’Ulisses mereixia una novel·la sencera, no pas un relat. Anys més tard, un cop enllestida la redacció de Retrat de l’artista adolescent, quan ja s’havia establert a Zuric, va posar fil a l’agulla i va començar a escriure el veritable Ulisses a Dublín, tasca que consumiria set anys de la seva vida. Un llibre relligat amb el fil del simbolisme més evocatiu i del realisme menys condescendent, sense concessions.

      L’Ulisses és un llibre dividit en tres parts i divuit capítols, que recull al voltant d’unes divuit hores (entre les vuit del matí del dijous 16 de juny i les dues de la matinada del divendres 17) en la vida de dos personatges principals, Leopold Bloom i Stephen Dedalus, protagonista de la novel·la anterior de Joyce, i un tercer, Marion «Molly» Bloom, la dona infidel de Leopold Bloom, una cantant d’òpera més o menys decent que manté una relació extramatrimonial amb el seu agent, Hugh «Blazes» Boylan, un Don Joan de pa sucat amb oli.

      La idea de Joyce era oferir al lector l’experiència d’una Odissea modernitzada en què els tres personatges principals representessin els tres personatges principals de l’obra d’Homer: Stephen seria Telèmac (el fill), Leopold Bloom seria Ulisses (el pare) i Molly Bloom, Penèlope, (la mare).

      L’autor va partir de l’estructura de l’obra homèrica i va començar a bastir la seva interpretació particular del periple d’Ulisses per arribar a Ítaca, destí definitiu de la travessia maleïda per Posidó.

      Cal tenir en compte que l’Ulisses de Joyce en cap cas no segueix el poema èpic fil per randa i que l’autor va aprofitar el que més li va convenir de l’obra grega original. Mai no va tenir manies a l’hora d’adaptar, manipular, afegir i ometre tots els elements de l’Odissea per engiponar-los en el seu Ulisses particular.

      En realitat, a mesura que van passar els anys i que l’irlandès exiliat va anar descabdellant-ne el text, l’Ulisses va anar guanyant en profunditat i dificultat fins al punt que Joyce va estructurar la novel·la en tot un joc semiòtic, semàntic i simbòlic en què cadascun dels divuit capítols representava diferents elements fins a crear un sistema interior manta vegades difícil de detectar per un lector mitjà i, fins i tot, experimentat.

      Tampoc no cal patir més del compte perquè el mèrit de l’Ulisses, si més no, és que és una obra que s’aprèn a llegir-la mentre es llegeix. És com un joc d’escacs, en què s’aprèn a jugar a mesura que s’hi juga. Joyce sembra el camí del seu particular Ulisses de petites pistes que, per insignificants i poc rellevants o difícils d’escatir que semblin, acaben lligant en capítols successius, fet que exigeix del lector un exercici d’atenció intel·lectual (molt) atent, però gratificant en arribar al final del llibre i conquerir el destí de l’(anti)heroi.

      A continuació trobareu la taula de correspondències que l’any 1921 Joyce va oferir a Stuart Gilbert, amic, company de traducció en la versió francesa de 1929 i un dels primers crítics de l’Ulisses. Gilbert va afegir-la al seu llibre James Joyce's Ulysses: A Study (1930). Sembla ser, però, que Joyce se’n va penedir més tard i va prohibir de manera expressa que la taula s’inclogués en les edicions de la novel·la que es fessin a partir de l’any de publicació del llibre de Gilbert. L’irlandès exiliat va adonar-se que la taula de correspondències donava massa pistes sobre l’Ulisses i podia facilitar massa les coses als seus crítics i lectors, tant més en defensar la idea que «I've put in so many enigmas and puzzles that it will keep the professors busy for centuries arguing over what I meant, and that's the only way of ensuring one's immortality.» («Hi he posat tants enigmes i tans interrogants, que tindré els catedràtics ocupats durant segles mentre discuteixen què hi havia volgut dir. Aquesta és l’única manera d’assegurar-se la immortalitat.» Existeix una altra taula, l’anomenada «Taula de Linati», que Joyce va procurar un any abans al seu amic italià Carlo Linati.