Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.) - Gaspar Feliu i Monfort страница 27

СКАЧАТЬ ser revolucionari va ser la quantitat extreta, atesa l’alta demanda generada pels alts forns, les màquines de vapor i més tard el ferrocarril, a més del seu ja important ús anterior, tant industrial com domèstic, de tal manera que el 1800 la Gran Bretanya produïa i consumia cinc vegades més carbó que el conjunt de l’Europa continental. Tot i la pressió per trobar innovacions que permetessin explotacions a més profunditat i més segures, només hi va haver una innovació important: la llàntia de seguretat de H. Davy (1815), que mesurava la concentració de grisú i permetia evitar-ne les explosions.

      En la indústria química, el segle XVIII va ser un moment de grans transformacions a tot Europa: de fet, en aquest sector la Revolució Industrial britànica es va beneficiar de l’aplicació d’innovacions que la majoria de les vegades procedien d’altres països. Les transformacions en la indústria química van ser importants sobretot pels avantatges que oferien i pels colls d’ampolla que estalviaven, però no van donar origen a grans fàbriques ni concentracions industrials.

      Els canvis principals van ser:

      1 En el pas de l’obtenció dels productes al laboratori, en petites quantitats, a la fabricació industrial; l’exemple més clar en aquest camp és la substitució de l’obtenció de l’àcid sulfúric en campanes de vidre a l’obtenció en cambres de plom (innovació de John Roebuck, cap a 1760): el nou procediment permetia multiplicar per 100 la producció i reduir el preu a menys d’una sisena part.

      2 El descobriment de nous procediments per a obtenir els mateixos productes, a partir de matèries primeres més abundants i més barates, en gran part com a conseqüència de la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques.

      3 L’aprofitament dels subproductes com a base de nous processos químics.

      4 El descobriment de productes químics nous.

      Per posar-ne només un exemple: abans de tenyir-los, els teixits de cotó s’havien de blanquejar. Tradicionalment això es feia mullant-los amb sèrum de llet o, a la segona meitat del segle XVIII, amb àcid sulfúric diluït, i exposant-los llargament al sol en els anomenats prats d’indianes. Amb aquest procediment, cap a 1830, blanquejar la producció britànica de teixits de cotó hauria exigit que tot Anglaterra es convertís en un immens prat d’indianes! Per sort, el 1785 el francès Claude Berthollet havia obtingut un producte químic a base de clor que era un blanquejador eficaç i que va ser millorat per un altre francès, Charles Tennant, que treballava a Anglaterra: la indústria cotonera va poder continuar creixent. Una altra innovació química important va ser el procediment Leblanc (un altre francès) per a obtenir sosa càustica (1789). En canvi, l’altre gran producte bàsic de la química, la potassa, no va poder ser sintetitzat i continuà sent durant tota l’etapa un producte orgànic, obtingut de la calcinació de la fusta: cap a 1830, només al Canadà, es destruïen cada any quatre milions de tones de fusta per a produir potassa, amb un rendiment mínim: només 35.000 tones de potassa, menys d’un 1%.

      De totes les innovacions químiques, la que tingué una repercussió més ràpida i general va ser sens dubte el gas, resultat d’una llarga sèrie de millores. Els primers llums de gas eren obra del francès Lebon, i funcionaven amb gas obtingut de la destil·lació de carbó vegetal; a la Gran Bretanya, Murdock (1798) obtingué un gas millor a partir de carbó mineral: el 1807 les fàbriques de Manchester ja eren il·luminades per gas, com també alguns carrers de Londres. Les innovacions següents foren la distribució de gas mitjançant canonades i l’invent del comptador, que permetia conèixer la quantitat gastada per cadascun dels abonats. El 1823 tres companyies de distribució de gas es feien la competència a Londres.

      Des del punt de vista de l’organització del treball, la Revolució Industrial va consagrar el triomf definitiu de la fàbrica com a forma d’organització de la producció adaptada al maquinisme. Si bé la fàbrica era preexistent, pels avantatges explicats en el capítol anterior, amb la Revolució Industrial les màquines mogudes per energia externa (hidràulica o de vapor) la van fer indispensable: l’energia s’obtenia d’un motor únic, i es transmetia per mitjà d’un conjunt molt complex de rodes i politges que movien totes i cadascuna de les màquines.

      El treball en fàbrica té un aspecte criticable, la proletarització de la mà d’obra, sotmesa a llargues jornades de feina no especialitzada, monòtona i mal pagada. Té, però, també un aspecte positiu: la fàbrica és el millor lloc perquè es produeixin els microinvents, les modificacions provinents del learning by using, de l’aprenentatge pel treball, que permeten introduir millores senzilles, però que poden resultar molt importants des del punt de vista econòmic.

      S’ha de recordar que la Revolució Industrial no és més que el moment d’arrancada del creixement autosostingut; no és sorprenent, per tant, que el creixement de la renda per capita durant els anys de la Revolució Industrial no fos gaire espectacular. Això és degut al fet que només uns pocs sectors estaven mecanitzats, amb un repartiment molt desigual sobre el territori i un impacte escàs sobre el conjunt de l’economia: l’any 1800 el cotó només representava el 7% de la producció nacional i el ferro l’1%, de manera que, partint de 1760, va caldre més d’un segle per a doblar el producte per capita del treballador britànic. Per tant, quan les tècniques economètriques van permetre fer estimacions sobre les taxes de creixement a la Gran Bretanya, els resultats van ser, a primera vista, sorprenents per la seva moderació: entre 1760 i 1801, el creixement del producte nacional brut era de l’1,4% anual, però per capita es reduïa al 0,2%. En canvi, si ens centrem en el sector industrial, els càlculs donen una taxa de creixement de 1760 a 1801 que dobla la de 1700 a 1760; i en l’etapa següent la producció industrial es va multiplicar per més de sis (O’Brien, 1993), però encara el 1861 només una tercera part de la població treballava en el sector industrial modern: més o menys la mateixa proporció ocupada en el servei domèstic (McCloskey, 1985).

      QUADRE 3.2

       Taxa anual de creixement de la renda a la Gran Bretanya (%)

images

      Font: Crafts (1997).

      Com ja hem dit, aquesta moderació del creixement ha portat alguns autors a negar validesa al concepte de Revolució Industrial o a endarrerir aquesta fins ben entrat el segle XIX, en el moment en què el creixement global és més clar. Tanmateix, no es pot negar que des de les primeres innovacions la Revolució Industrial representa una discontinuïtat, una ruptura respecte a l’etapa anterior: com recorda O’Brien (1993), a pesar de la seva lentitud, la taxa de creixement anglesa entre 1750 i 1850 no té precedents històrics.

      A més, el creixement va ser molt superior en els sectors afectats per la industrialització: el cotó va passar de representar un 2,6% del producte industrial el 1770 a representar-ne el 22,4% el 1831. Una cosa semblant, en to menor (de l’1,5 al 7,6%), es pot dir del ferro (quadre 3.3).

       Valor afegit de la indústria britànica

images

      Font: Guia pràctica..., pp. 34-35, a partir de Crafts (1987).

      La producció es va anar mecanitzant progressivament, procés a procés i sector a sector. El sector industrial tradicional i el revolucionari van conviure llargament, cosa que ha fet parlar d’una economia i fins i tot d’una indústria duals, amb un СКАЧАТЬ