Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

      INTRODUCCIÓ

El present diccionari té com a finalitat reunir un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX. Per tant, té una projecció diafàsica, diacrònica i diatòpica.¹

      En efecte, la nostra intenció ha estat recollir els mots, locucions i accepcions col·loquials, és a dir, allò que s’anomena també argot comú. Aquest lèxic no constitueix una estratificació vertical, una varietat diastràtica, ja que no depén de les característiques de l’usuari, de la seua edat, professió o grup sociocultural, sinó que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. És el registre propi de les situacions quotidianes, de l’espontaneïtat, de l’expressivitat i del to informal. És un registre universal, que tenen totes les llengües i que tots els parlants nadius d’un idioma coneixen i són capaços d’activar, independentment dels seus trets socioculturals.

      Amb tot, som conscients que alguns d’aquests mots es poden trobar també en altres àmbits d’ús no pròpiament col·loquials, en funció del coneixement que el parlant tinga d’altres registres i, per tant, de sinònims més formals, del fet que hagen ampliat el seu ús de preferències dialectals, d’un ús popular més ampli, o de qualsevol altra raó. Cal tenir en compte també que moltes de les veus que continuen tenint vitalitat podrien ser vehiculades en un diccionari normatiu, el qual, de fet, ha d’estar obert als elements col·loquials i populars.

      En tot cas, convé diferenciar el registre col·loquial de la varietat lingüística popular, és a dir, la varietat utilitzada pels estrats socioculturals populars. Amb tot, cal parar esment en les coincidències que sovint es produeixen entre el registre col·loquial i la llengua dels estrats socials baixos i populars, ja que aquests, i més en l’època que ara ens ocupa, s’expressen bàsicament en aquest registre, sense interferències d’altres registres més elevats, que generalment desconeixen. En les fonts documentals consultades hom representa en la gran majoria de casos una varietat lingüística corresponent a les classes populars i, per tant, sense interferència d’altres registres més elevats.

      Formen part també del recull alguns mots argòtics inicialment d’àmbit social restringit, sobretot propis de grups marginals (delinqüència, baixos fons). Aquests mots, minoritaris en el conjunt de les nostres fonts, tenen també un caràcter col·loquial, ja que s’utilitzen en contextos informals, i a més alguns han passat a la llengua col·loquial d’àmbit general.

Si bé el registre col·loquial es manifesta prototípicament a través del canal oral, no s’hi limita. També pot estar reflectit o ser imitat en els textos escrits. I és precisament a través dels testimonis documentals que podem aproximar-nos al lèxic col·loquial del passat. En el nostre cas són ben interessants les dades que a aquest respecte proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX,² entre la qual destaquem el teatre, els col·loquis, la premsa satírica i els llibrets de falla, sense oblidar, però, la poesia i la prosa popular i festiva.

      Entre aquestes fonts abunden els textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característic de la modalitat col·loquial. No incloem en el corpus els diccionaris dels segles XVIII i XIX, els quals contenen també abundants dades col·loquials, i fins i tot alguns, com el d’Escrig-Llombart (1887) i el de Martí Gadea (1891), assenyalen explícitament els mots «familiars». Pensem que l’inventari i l’anàlisi d’aquest material mereix un estudi monogràfic, que deixem per a una altra ocasió, ja que augmentaria excessivament el present recull. A més, en el cas dels diccionaris el lector interessat disposa ja del material lexicogràfic inventariat i ordenat alfabèticament, la qual cosa en fa molt més accessible la consulta. En tot cas, fem abundants referències a aquestes obres sempre que ho considerem pertinent per a l’estudi dels mots recollits.

      Al segle XVII, a diferència d’altres literatures com la castellana, on es conserva una rica producció picaresca i germanesca, en català, i més concretament en terres valencianes, no abunden tant aquestes fonts, si bé cal comptar amb les aportacions ben destacables del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, d’alguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies.

      Com el lector podrà comprovar, darrere del lèxic recollit hi ha diversos mecanismes de creació, tant de caràcter semàntic com formal, tendents a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquem la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos СКАЧАТЬ