Obvietats (o quasi). Tobies Grimaltos Mascarós

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ nit o pagar la multa que t’acaben de posar per aparcar malament. D’altra banda, què és un fet i què no ho és ve determinat pels conceptes que emprem i els conceptes són relatius a cultures, llengües, àmbits de discurs... Com hem dit, fa temps que la idea que el llenguatge o el pensament «copien» la realitat externa ha estat abandonada. Depenent dels conceptes que emprem, unes coses o altres seran considerades fets, o diferents esdeveniments es tindran per fets de la mateixa classe o de classes diferents. Considerem, per il·lustrar el que volem dir, aquest exemple. En la nostra cultura, «verd» i «blau» designen colors diferents. Són colors diferents que admeten tonalitats ben diverses. Tonalitats distintes de blau, com el blau obscur i un blau clar verdós, difereixen més entre elles que aquest blau clar verdós i certes tonalitats de verd com puga ser un verd clar blavós. A pesar que, en casos fronterers com els que acabem de dir, pot ser difícil distingir el verd del blau (o fins i tot pot ser que no tinga sentit distingir-los), verd i blau són per a nosaltres colors diferents. Imaginem, però, que hi ha una cultura que empra un únic mot, blerd, per a designar tant el que nosaltres anomenem verd com el que anomenem blau. Si nosaltres diguérem que el cel i la gespa són del mateix color, diríem una cosa falsa, però si els membres d’aquella cultura diuen que són del mateix color –a saber, blerd– tot i que de tonalitats diferents, no estaran dient una veritat? La veritat es predica de les descripcions i les descripcions depenen dels conceptes. Segons els conceptes que emprem així seran les nostres descripcions i les coses que resulten vertaderes. Això no vol dir que tot puga ser veritat. Si un membre de la cultura del blerd diu que el cel i la gespa són de colors diferents, el que diu és fals segons l’esquema conceptual d’aquella cultura. Si ho diem nosaltres, el que diem és vertader. Òbviament el que uns i altres diem, les proposicions que expressen les nostres asseveracions són distintes i, per tant, no contradictòries; però això no vol dir que només una de les dues maneres de descriure la realitat siga la correcta. Una cultura i l’altra han parcel·lat o dividit el món de maneres diferents, i els fets són distints per a una i l’altra. I, el que és més important, no hi ha «un fet (neutre) del món» que determine que una cultura està encertada i l’altra no. No volem dir amb això que el nostre llenguatge o el nostre esquema conceptual siga completament lliure i que totes les descripcions siguen correctes o igual de correctes. El món, allò que hi ha fora, imposa els seus límits, la seua resistència. El que intentem afirmar –seguint el que diu el filòsof americà Hilary Putnam– és que poden haver-hi diferents descripcions vertaderes o correctes del món.

      Fixeu-vos, doncs, que no estem postulant una única descripció vàlida del món, que no necessitem parlar d’una realitat objectiva en si mateixa i completament independent de nosaltres a la qual adequar les nostres paraules i els nostres pensaments per tal de poder fer ús del concepte veritat. Què és un fet depén dels conceptes que emprem i aquests poden ser relatius a interessos, finalitats o el que siga. Però una vegada s’han fixat els conceptes, la veritat ja no pot ser relativa. Que la gespa i el cel siguen del mateix color o no depén de si som membres de la cultura de blau i verd o som membres de la cultura del blerd. Però, si som membres d’una cultura o de l’altra, ja no és opcional dir que són del mateix color o no. Si algú de la cultura del blerd diguera que són de diferent color diria una cosa falsa, per molt que això siga vertader en la cultura del blau i del verd.

      Una altra cosa a tenir en compte és la qüestió de què és un fet, quin tipus d’entitat són els fets. També si quan parlem de fets, estem parlant sempre i necessàriament d’algun tipus de cosa que té lloc en l’espai i el temps. Hi ha fets ètics? N’hi ha d’estètics? Hi ha fets relatius a l’humor? Les veritats matemàtiques són, a més, necessàries; és a dir, no pot ser el cas que, per exemple, dos més dos no siguen quatre, però què fa vertader l’enuciat «2 + 2 = 4»? Hi ha fets matemàtics? Si n’hi ha, no podem dir que els fets són sempre quelcom espaciotemporal. Si parlem d’enunciats sobre ètica o sobre estètica, hem de postular fets ètics i estètics com els correlats que els farien vertaders? Sembla que és una veritat inqüestionable que és cruel pegar a un xiquet per pura diversió, però, què ho fa vertader? No podem negar que el quadre Las Meninas de Velázquez és una obra d’art i una obra bella, que, per tant, és veritat que és una obra d’art bella, però, què ho fa vertader? Una pregunta interessant és si es pot parlar de veritat en tots els àmbits del discurs (com els que hem esmentat), i una altra si «veritat» vol dir el mateix en tots aquests àmbits.

      D’això ens ocuparem més endavant a propòsit d’alguna altra obvietat, però vull ara remarcar algunes coses de les que s’han dit: no cal postular un coneixement exhaustiu i perfecte d’una realitat independent per tal de poder parlar de veritat. La veritat es predica del llenguatge, no del món. Els fets són o no, ells no són vertaders o falsos, sinó en tot cas són els que fan vertaderes o falses les assercions. Perquè alguna cosa (una asseveració) siga vertadera, no ha de ser un reflex especular perfecte d’una realitat total i absolutament independent de nosaltres. Ah!, i això encara no ho havíem dit, els mots no han de reproduir l’essència real de les coses per tal de ser vertaders. De fet les paraules no són vertaderes o falses, només els enunciats (emesos en unes circumstàncies) ho poden ser. «Gat» no pot ser vertader o fals, «Allò és un gat» (dit en determinades circumstàncies), sí.

      I ara avançarem una mica més en coses que, si hi pensem, poden resultar òbvies, però que, de primeres i ateses certes confusions ben esteses, poden sobtar. Ací en va una. Només si es creu en l’existència de la veritat es pot ser escèptic. L’escèptic és qui dubta. Què vol dir dubtar? Si no hi ha diferència entre el sí i el no, entre la veritat i la falsedat, té sentit dubtar? Què vol dir dubtar sinó no acabar de creure, d’estar convençut? I què vol dir creure sinó considerar veritat? Si no pensem que hi ha veritat, que unes coses són vertaderes i altres són falses, té sentit dubtar? De què dubtaríem sinó? Si he d’agafar el tren i tinc dubtes sobre l’hora d’eixida, hauré de fer comprovacions, consultar els horaris, preguntar. I per què? Per si la meua creença és errada, perquè si no és vertadera em quedaré a terra. Saber quin és el cas, quina és la veritat és crucial per a l’èxit de les nostres accions. Si no conec la veritat, només de casualitat podré aconseguir els meus propòsits, de xamba. Conéixer la veritat no assegura l’èxit (puc perdre el tren a pesar de saber l’hora d’eixida perquè m’entretinc més del compte o arribe tard per culpa del trànsit) però el fa molt més probable.

      Per què em faig el test de la PCR? Si no hi ha veritat, vol dir que no pot ser veritat que tinc el virus de la covid-19? Quina sort, no?, i quin estalvi de recursos. Ah!, però atenció, si no hi ha veritat, tampoc pot ser veritat que no el tinc. Caram!, i ara què? I per què si no encerte el diagnòstic (la veritat) les conseqüències poden ser tan greus? Per què tantes investigacions i tantes proves abans d’atrevir-se a posar a l’abast de la gent la vacuna contra aquesta malaltia? Per què fan tants càlculs els enginyers per a fer els ponts i volen que siguen correctes? Per què volem que el metge encerte el diagnòstic i ens done el medicament adequat? Per què tants diners en recerca, si la imaginació és molt més barata? Si no hi ha veritat, què hi fa A que B o no-A? La teoria imaginada pot ser més atractiva que la real, per què aleshores tants esforços, diners, mitjans de tota mena i temps? D’altra banda, per què una teoria? Sobre què? Si no hi ha veritat, per què no fer una narració purament literària?

      Algú pot dir que en realitat no sabem res o gairebé res, que el coneixement no existeix o és molt i molt limitat. De fet, molts dels qui neguen l’existència de la veritat en realitat el que volen negar és el coneixement o, fins i tot, la possibilitat de coneixement de la veritat: que alguna vegada tinguem o puguem tenir la veritat pel que fa a alguna cosa. Però això són figues d’un altre paner. I alhora és una refutació de la seua tesi. El coneixement pressuposa l’existència de la veritat. Només si existeix la veritat té sentit parlar de poder saber o no. I ells no neguen que tal concepte tinga sentit, sinó que neguen o dubten que siga abastable per les facultats humanes. El concepte «coneixement», té com a condició de possibilitat el concepte de veritat. Si la veritat no existeix, no té sentit preguntar-se si podem arribar a conéixer o no.

      Potser СКАЧАТЬ