Tan a prop de la vida. Santiago López Petit

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ en cooperativa, digués que no volia continuar treballant-hi més. Amb un somriure sorneguer, em va preguntar si es podria abaixar la temperatura dels forns ara que la fàbrica pertanyia als treballadors. El vaig abraçar i no l’he tornat a veure mai més.

      No he oblidat mai tot el que vaig arribar a aprendre d’ell. Ara em trobo davant d’A i no puc deixar de recordar l’estranya amistat que vaig travar amb el seu germà.

      —Jo no soc com ell —s’afanya a dir-me—. El meu germà va viure al límit. Jo he après que aquest camí només condueix a la mort, i no vull morir. M’he empassat molts anys de presó. Saps què és estar tancat durant tants anys a la presó? M’han lligat a un llit amb corretges i m’han colpejat fins que no podien més. En grup i fent relleus. M’han tingut pixant sang a causa de les pallisses. Els mires als ulls i et dius: no us oblidaré mai. I l’odi es converteix en el teu únic motor. El meu odi respira per les moltes ferides i mutilacions que m’he causat. Soc una boca immensa que només pot vomitar sobre el món. Però a la presó aprens a no precipitar-te, a mantenir el cap fred. T’ho muntes per sobreviure, et busques la vida amb xantatges o manipulant. Fas tot el que convingui, i ho fas per no enfonsar-te. No es pot viure net i pur en una claveguera com si fossis un colom de la pau. Ningú no ha vençut mai cap guerra mantenint-se sempre en una posició defensiva. Qui es limita a defensar-se està destinat a ser derrotat. Jo estic fotut, oi? Doncs que es fotin ells també. I decideixes negar-te a pujar a la cel·la. Tan sols dius: «No pujaré», i els carcellers comencen a suar i a cedir terreny. El motí està a punt d’esclatar i jo brandejo la meva venjança. Sisplau, escolta, tu mateix t’estàs perjudicant i bla, bla, bla. Jo he vist caure a terra carcellers per un atac de nervis. Fins i tot els he vist plorar de por. Llavors notes una sensació de triomf a la boca de l’estómac perquè aquests cagats de merda ja han perdut tota autoritat.

      »Entens el que et dic? Què has d’entendre, tu? Quan estàs convençut que no pots esperar ajuda de ningú, comences a comprendre de què va aquesta pel·lícula. Ningú podrà encadenar la meva voluntat i jo sempre seré lliure de rebel·lar-me. El secret està en aguantar el tipus, mantenir-se en peus, no abaixar mai la mirada. Jo em rebel·lo contra tot i no m’agrada que em manin. Però no crido. Per què ho he de fer si ningú em sentirà? Ni la comissió de drets humans ni la Verge dels Desemparats vindran aquí. A la presó et converteixes en una bèstia. L’alternativa és o bé ser una bèstia, una bèstia que no respecta res, o bé una ombra congelada que la solitud ensangona.

      »Saps què et dic? La crueltat té quelcom de deliciós. És un bon entreteniment, així el temps de l’espera sembla escurçar-se. Maneges les situacions i les persones com tu vols. Els metges, els psicòlegs, els carcellers…, són tan fàcils d’enganyar! Per fer-los creure que ja estàs recuperat per a la societat, només cal que et dirigeixis a ells amb respecte i posis cara d’escolanet durant quatre dies. Els segueixes el rotllo, però en el teu interior només penses que el dia que agafis un d’ells…

      »A la presó pots crear fins i tot la teva zona de confort. La droga entra de mil maneres, pel vis a vis o llançada al pati per sobre del mur. En cas que allarguin el mur amb una reixa, llavors es llança des d’un pis més alt d’un edifici del davant. Si cobreixen els patis amb una xarxa, la droga arriba en bossetes dins de glaçons. Tan sols cal esperar que es fonguin. Malgrat tot, la presó continua sent una presó i cada dia veus com la mort hi arriba puntual. Encara que intentis resguardar-te’n, t’arriba com un aire fred que travessa els cossos. Ho pots entendre, això? La presó et roba vida! A dins, viure és sobreviure, resistir a la mort.

      »La gent es creu que els presos disposem de tot el temps del món, però el nostre temps s’esgota. Veloç i sense pietat, el temps marxa per la tassa del vàter. Quan dono cops de cap a la paret, ja no ho faig amb tanta força. Estic cansat de lluitar. No pertanyo a ningú. Només soc meu, però no vull acabar com el meu germà, fugint constantment per acabar morint d’una sobredosi. Ser un fugitiu és haver d’aixecar cada dia el vel d’espant que cobreix la ciutat i buscar un lloc en el qual reposar. Encara que sigui tan sols un instant. Ser un fugitiu és témer sempre el retorn a la presó. La solitud mira per la finestra a través dels barrots. M’he de salvar a mi mateix perquè ningú ho pot fer per mi. Ningú no salva ningú.

      Mentre l’escolto no puc deixar de pensar en el seu germà i en el poc que s’assemblaven. A és més alt i fort. No li agrada passar desapercebut i es fa notar. En canvi el seu germà, més intel·ligent, preferia estar a l’aguait i esperar el moment oportú. El que realment els fa tan diferents és l’efecte que el pas per la presó ha produït sobre cadascun d’ells. L’individualisme d’A es barreja amb un gran ressentiment. Això no succeïa amb el seu germà. És com si en el seu cas, la vida s’hagués abstret i lluités acarnissadament contra ella mateixa. Amb el seu germà vaig poder parlar del moviment obrer i, encara que no es prengués els meus sermons seriosament —així es referia ell als meus intents de convèncer-lo—, he de reconèixer que sempre es va mantenir fidel a l’assemblea de la fàbrica. Estic gairebé segur que aquesta mena de conversa serà impossible amb A. Per ell, l’única cosa que compta és el seu propi jo. Tota la resta són farses. El seu voler viure no s’obre a la relació amb l’altre. El voler viure s’ha reduït a un pur instint de conservació.

      —Jo vull viure. He promès rehabilitar-me i l’Escola em vol donar una oportunitat. M’han dit que els interessa el meu cas. Per fi seré lliure.

      No he volgut mostrar-li la meva estranyesa i he optat per callar. L’he felicitat, però m’he quedat pensatiu. Ambdós germans encarnen una manera de rebutjar la presó. A signa un pacte amb la vida que li assegura la supervivència. Quan el voler viure és tan sols un instint, quanta humiliació som capaços de suportar? El seu germà, per contra, va fugir fins que va decidir suïcidar-se. Quanta por a la vida hi ha en aquesta fugida embogida? Com si hagués intuït el que estava pensant, A m’ha mirat fixament i m’ha dit que no em cregués tan important.

      —Però, qui et penses que ets? Quina innocència creus que pot néixer enmig de la lluita de tots contra tots? El pa que tu menges està pastat amb sang. L’ordre de la societat s’aguanta sobre condemnes com la meva. Quan tot és igual i un ho sap molt bé, la vida s’enfonsa entre traïcions i renúncies. Però ara som a l’Escola de la Vida, on cada dia aixequem horitzons entre tots.

      Infiltrat

      Treballar en una fàbrica quan la promesa d’emancipació ha quedat ajornada per sempre més és insuportable. Fins i tot si es tracta d’una cooperativa. El germà d’A tenia raó. L’autoexplotació concedeix algunes alegries, és innegable. Així i tot, la convivència en un nosaltres limitat acaba sent problemàtica. Sense oblidar, és clar, la dificultat de mantenir-se viu en un món competitiu i pretendre que no t’engoleixi. No ens enganyem. Construir una cosa diferent en el cor del mateix és esgotador, si no impossible. Sé que aquesta frase sembla molt filosòfica. Ara recordo que no he explicat el meu pas per la facultat de filosofia.

      Quan vaig decidir donar suport al moviment obrer, la meva intenció era subvertir un món que considerava injust i miserable. Anar més enllà dels límits respirables per descobrir si entre tots podíem alimentar-nos amb foc i inventar una altra vida. Obrir un futur que no estigués embolicat en una bossa de plàstic reciclable. No va poder ser. L’abisme que calia travessar era massa profund i fosc. La mort, vigilant, ens esperava. Vam acotar el cap per no sentir el seu hàlit fred en el clatell. La renúncia ens va permetre salvar-nos, però el preu que vam pagar va ser l’oblit del demà. Hi ha traïdors i tenen noms. Amb tot, vam ser nosaltres els que, davant el buit que s’obria, ens vam fer enrere. Vam tenir por. En realitat no vam gosar desacatar l’ordre i de seguida vam començar a preparar un camí de retorn. La cooperativa, en aquest sentit, suposava un bon pacte amb la vida. D’una banda, podíem conservar els llocs de treball; de l’altra, a mi em permetia creure, amb una mica de cinisme, que continuava lluitant. Fins que em vaig cansar de romandre en aquell món СКАЧАТЬ