Soc llegenda. Ричард Матесон

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ treure el jeep, va donar la volta i va pitjar fort l’accelerador, cap al bulevard Compton. No sabia on anava.

      Va agafar el revolt a seixanta i abans d’arribar a la cantonada següent ja anava a vuitanta. El vehicle botava endavant amb l’impuls que li donava l’accelerador, que anava prement i prement, amb la cama mig encarcarada. Les mans, al voltant, eren com un pa de glaç i tenia la cara impertorbable d’una estàtua. Va baixar el bulevard buit, mort, a cent quaranta, el motor roncant tot sol en aquell gran silenci.

      L’herba del cementiri havia crescut tant que es doblegava sota el pes del seu calçat. No se sentia res més que els seus passos i el cant eixelebrat dels ocells. En una altra època, en Robert Neville havia pensat que cantaven l’harmonia del món. Ara veia clar que anava errat, que cantaven perquè no tenien cervell.

      Havia fet més de deu quilòmetres prement a fons l’accelerador abans d’adonar-se d’on anava. Era curiós, però ni el cap ni el cos no n’havien estat conscients. De l’únic que s’havia adonat era que es trobava malament, deprimit i que li calia allunyar-se de casa seva. No sabia que se n’anava a veure la Virgínia.

      Però hi havia anat directament i a tota velocitat. Havia aparcat, havia travessat el portal rovellat i estava caminant enmig d’aquell herbei tan espès.

      Quant de temps feia que no s’hi havia acostat? Un mes, com a mínim. Podia haver portat flors, però no fou conscient del que feia fins que va arribar al portal.

      Aquella tristesa que venia de temps li va fer cloure els llavis. Per què no hi podia tenir la Kathy, allí, també? Per què havia obeït cegament aquells estúpids que havien promulgat aquelles ordenances tan poca-soltes durant l’epidèmia? Si tan sols pogués ser al costat de la seva mare!

      «No comencem», es va dir.

      Quan va acostar-se a la cripta, es va estremir en veure que la porta de ferro era ajustada. «Oh, no!», va pensar, i va arrencar a córrer per l’herba humida. «Si han vingut, si l’han tocada, juro davant de Déu que cremaré aquesta ciutat fins als mateixos fonaments!».

      Va obrir bé la porta i el ferro va topar contra el marbre fent un soroll buit, com un retruny. Tot seguit, va mirar la llosa sobre la qual reposava el taüt segellat.

      La tensió es va esvair. Va respirar. Encara estava intacte.

      Llavors va veure un home ajagut en un racó de la cripta amb el cos recargolat sobre el terra fred.

      Maleint-lo, en Neville se li va tirar al damunt, el va engrapar per la roba, el va arrossegar fins a la porta i el va llençar a fora, a l’herba. El cos va rodolar fins a quedar de panxa enlaire, amb el rostre blanc com la cera girat cap al cel.

      Se’n va tornar a la cripta, respirant feixugament. Va tancar els ulls i va col·locar totes dues mans sobre la llosa.

      «Soc aquí», va dir fluixet. «He tornat. Recorda-te’n».

      Va llençar les flors que hi havia portat l’últim dia i va recollir les fulles que el vent hi havia escampat.

      Després es va asseure al costat del taüt i va recolzar el front en el metall glaçat.

      El silenci el va acollir amb les seves mans fredes i amoroses.

      «Si pogués morir ara mateix», va pensar; «tranquil·lament, plàcidament, sense un tremolor, sense un crit. Si pogués anar amb ella. Si pogués creure que aniria amb ella».

      Els dits se li van anar crispant, va recolzar el cap sobre el pit. «Virgínia, porta’m allà on ets».

      Una llàgrima cristal·lina va rodolar sobre la seva mà immòbil...

      No tenia ni idea de quanta estona s’havia passat allí. Al final, va pensar, el temps fa que fins i tot el dolor més terrible s’apaivagui. La maledicció del penitent és la d’acostumar-se al fuet.

      Es va aixecar. «Sí, encara soc viu. El cor em batega malgrat tot, la sang em circula perquè sí, els ossos, els músculs i els teixits funcionen sense cap objectiu».

      Es va quedar dret un moment mirant el taüt i finalment va sortir, va tancar la porta al seu darrere, a poc a poc, com si li fes por destorbar el son d’ella.

      Ja no es recordava de l’home. De poc que no hi ensopega. Es va apartar, mig murmurant un renec, i es va allunyar del cadàver.

      Després, tot d’una, es va girar.

      Què havia passat? Aquell home era mort i ben mort. Com podia ser? El canvi havia estat tan ràpid que per l’aspecte i per l’olor hauria dit que feia dies que era mort.

      El cap li va començar a treballar, dominat per una gran excitació. Alguna cosa havia hagut de matar el vampir: alguna cosa extraordinàriament efectiva. El cor no estava tocat, ni rastre d’alls i, en canvi...

      De cop, se’n va adonar. «És clar... la llum del dia!».

      Neville va emprenyar-se per no haver-hi pensat abans. Feia cinc mesos que sabia amb quina cura es tancaven durant el dia i mai no havia associat una cosa amb l’altra! Va tancar els ulls, sorprès de la seva estupidesa.

      Els raigs del sol; els infrarojos i els ultraviolats. Havia de ser allò. Però, per què? Maleït sia, i per què ell no sabia res dels efectes de la llum solar sobre l’organisme humà?

      I una altra cosa: aquell home havia estat un dels vertaders vampirs, un mort vivent. El sol, tindria el mateix efecte sobre els altres, els que encara eren vius?

      Mentre tancava el portal de l’entrada, es va preguntar si no s’havia d’haver endut aquell cadàver. Podia ser que atragués els altres i envaïssin la cripta! És clar que no s’acostarien al taüt, que era segellat amb alls. D’altra banda, la sang de l’home era morta, ara...

      Li va passar pel cap una altra idea. Els rajos del sol actuaven d’alguna manera sobre la sang!

      Així que era possible que tot estigués relacionat amb la sang? Els alls, la creu, el mirall, l’estaca, la llum del dia, la terra on dormien alguns d’ells? No veia com, però...

      Havia de llegir molt, havia de fer moltes investigacions. Feia molt de temps que hi pensava, però últimament semblava que ho havia deixat un xic de banda. Aquella idea el tornava a esperonar.

      Va engegar el vehicle, va agafar carrer amunt i, quan va arribar a la zona d’habitatges, va aparcar davant del primer edifici.

      Es va acostar a la porta d’entrada, però estava tancada. Amb un renec impacient, se n’anà cap a la següent. La porta era oberta, va creuar la sala i va pujar de dos en dos els esglaons coberts amb una estora.

      Va trobar la dona a l’habitació. Sense dubtar un sol instant, va estirar els llençols i la va agafar pels canells. Quan el cos va tocar a terra, va deixar anar un lleu gemec, i mentre l’anava arrossegant per l’escala feia una mena de sons guturals.

      Un cop a la sala, la dona es va bellugar.

      Va cloure les mans sobre els punys d’en Neville i el cos es va retorçar sobre la catifa. Tenia els ulls tancats, però bleixava amb dificultats i murmurava en un esforç per alliberar-se d’ell. Aquelles ungles negres se li van clavar a la carn. Mig rondinant, li va deixar anar els canells i la va continuar arrossegant agafant-la СКАЧАТЬ