Problemes de gènere. Judith Butler

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ entre elles). El text es pregunta, en canvi: com qüestionen les pràctiques sexuals no normatives l’estabilitat del gènere com a categoria d’anàlisi? Com determinen algunes pràctiques sexuals la pregunta: què és una dona, què és un home? Si ja no s’ha d’entendre que el gènere es consolida a través de la sexualitat normativa, hi ha una crisi del gènere específica als contextos queer?

      La idea que la pràctica sexual té el poder de desestabilitzar el gènere va sorgir de la meva lectura de «The Traffic in Women», de Gayle Rubin, i vaig intentar establir que la sexualitat normativa reforça el gènere normatiu. En resum, una és dona, segons aquest marc, en la mesura en què funciona com a dona dins del marc heterosexual dominant, i posar en qüestió el marc potser és perdre una part del sentit del lloc que s’ocupa dins el gènere. Suposo que aquesta és la primera formulació de «problemes de gènere» en aquest text. Volia intentar entendre part del terror i l’ansietat que algunes persones pateixen en «fer-se gais», la por de perdre el teu lloc dins el gènere o de no saber qui seràs si t’enllites amb algú que sembla del mateix gènere. Això constitueix una certa crisi ontològica experimentada tant en l’àmbit de la sexualitat com del llenguatge. Aquesta qüestió s’ha aguditzat si tenim en compte diverses formes noves de gènere que han sorgit arran del transgenerisme i la transsexualitat, la criança per part de lesbianes i gais, i les noves identitats butch i femme. Quan i per què, per exemple, algunes lesbianes butch que tenen criatures es converteixen en «pares» i d’altres en «mares»?

      Què passa amb la idea, suggerida per Kate Bornstein, que una persona transsexual no pot ser descrita amb el substantiu dona o home, sinó que s’ha d’abordar a través de verbs actius que acreditin la transformació constant que és la nova identitat o, de fet, el fet intermedi que posa en dubte ser d’una identitat de gènere? Tot i que algunes lesbianes argumenten que les butch no tenen res a veure amb ser home, d’altres insisteixen que la seva expressió butch és o era només un camí cap a l’estatus desitjat d’home. Aquestes paradoxes sens dubte han proliferat en els darrers anys, i han ofert proves d’una mena de problemes de gènere que el text mateix no preveia.²

      Però quin vincle he volgut subratllar entre gènere i sexualitat? Certament, no vull afirmar que determinades formes de pràctica sexual produeixin determinats gèneres, sinó només que, en condicions d’heterosexualitat normativa, de vegades controlar el gènere s’utilitza com una manera d’assegurar l’heterosexualitat. Catharine MacKinnon ofereix una formulació d’aquest problema que ressona amb la meva, alhora que hi ha, crec, diferències crucials i importants entre nosaltres. Escriu:

      Aturada com a atribut d’una persona, la desigualtat sexual pren la forma de gènere; en moviment com a relació entre persones, pren la forma de sexualitat. El gènere emergeix com a forma congelada de la sexualització de les desigualtats entre homes i dones.³

      Segons aquesta visió, la jerarquia sexual produeix i consolida el gènere. No és la normativitat heterosexual la que produeix i consolida el gènere, sinó la jerarquia de gènere el que es diu que sustenta les relacions heterosexuals. Si la jerarquia de gènere produeix i consolida el gènere, i si la jerarquia de gènere pressuposa una idea operativa del gènere, llavors el gènere és el que causa el gènere, i la formulació culmina en tautologia. Potser MacKinnon només vol resumir el mecanisme d’autoproducció de la jerarquia de gènere, però no és el que diu.

      N’hi ha prou amb la «jerarquia de gènere» per explicar les condicions per a la producció del gènere? Fins a quin punt la jerarquia de gènere serveix una heterosexualitat més o menys obligatòria, i amb quina freqüència es controlen les normes de gènere precisament al servei d’apuntalar l’hegemonia heterosexual?

      Katherine Franke, una teòrica del dret contemporània, fa un ús innovador de les perspectives feminista i queer per assenyalar que, assumint la primacia de la jerarquia de gènere en la producció del gènere, MacKinnon també accepta un model presumptament heterosexual per pensar sobre sexualitat. Franke ofereix un model de discriminació de gènere diferent del de MacKinnon, i argumenta efectivament que l’assetjament sexual és l’al·legoria paradigmàtica de la producció del gènere. No tota discriminació es pot entendre com a assetjament. L’acte d’assetjament pot ser aquell en què «s’obliga una persona a ser» d’un gènere determinat. Però també hi ha altres maneres d’imposar el gènere. Així, per a Franke és important fer una distinció provisional entre discriminació de gènere i discriminació sexual. Les persones gais, per exemple, poden ser discriminades a la feina perquè no «semblen complir» les normes de gènere acceptades. I és possible que l’assetjament sexual de persones gais no serveixi per reforçar la jerarquia de gènere, sinó per promoure la normativitat de gènere.

      Tot i que MacKinnon ofereix una crítica potent de l’assetjament sexual, instaura una regulació d’una altra mena: tenir gènere significa haver entrat ja en una relació heterosexual de subordinació. Des d’un punt de vista analític, fa una equació que ressona amb algunes formes dominants d’argumentació homòfoba. Aquesta visió prescriu i aprova l’ordenació sexual del gènere, i manté que els homes que siguin homes seran heterosexuals, i les dones que siguin dones seran heterosexuals. Hi ha un altre seguit de punts de vista, que inclou el de Franke, que ofereix una crítica precisament a aquesta forma de regulació del gènere. Hi ha, doncs, una diferència entre les opinions masclistes i feministes sobre la relació entre gènere i sexualitat: la visió masclista afirma que una dona només exhibeix la seva condició de dona en l’acte del coit heterosexual en què la seva subordinació n’esdevé el plaer (de la subordinació sexualitzada de les dones emana i es confirma una essència); una visió feminista defensa que el gènere hauria de ser derrocat, eliminat o convertit en fatalment ambigu precisament perquè sempre és un signe de subordinació de les dones. Aquesta última visió accepta el poder de la descripció ortodoxa de la primera, accepta que la descripció de la primera ja funciona com a ideologia poderosa, però intenta oposar-s’hi.

      Ataco aquest punt perquè alguns teòrics queer han establert una distinció analítica entre gènere i sexualitat i rebutgen que tinguin un vincle causal o estructural. Això té sentit des d’una perspectiva: si el que vol dir aquesta distinció és que la normativitat heterosexual no hauria d’ordenar el gènere, i que cal oposar-se a aquesta ordenació, hi estic fermament a favor.⁴ Si, tanmateix, el que vol dir és que (descriptivament parlant) no hi ha una regulació sexual del gènere, crec que precisament els que més ganes tenen de combatre l’homofòbia no reconeixen una dimensió important, però no exclusiva, de com funciona. Tanmateix, per a mi és important acceptar que performar una subversió del gènere pot no indicar res sobre la sexualitat o la pràctica sexual de qui la performa. El gènere es pot fer ambigu sense alterar ni reorientar en absolut la sexualitat normativa. De vegades, l’ambigüitat de gènere pot funcionar amb precisió per contenir o desviar la pràctica sexual no normativa i, per tant, treballar per mantenir intacta la sexualitat normativa.⁵ Per tant, no es pot establir cap correlació, per exemple, entre el fet drag o transgènere i la pràctica sexual, ni es poden preassignar les tendències hetero-, bi- ni homo- pels viatges que flexibilitzen o canvien el gènere.

      He dedicat gran part de la feina dels darrers anys a aclarir i revisar la teoria de la performativitat que es descriu a Problemes de gènere.⁶ És difícil dir què és exactament la performativitat, no només perquè les meves pròpies opinions sobre què podria significar performativitat han canviat amb el pas del temps, sovint com a resposta a crítiques excel·lents,⁷ sinó perquè tants altres l’han assumit i hi han donat les seves pròpies formulacions. Originalment vaig agafar la pista de com llegir la performativitat del gènere a partir de la lectura que Jacques Derrida fa de Kafka a «Before the Law». Allà, qui espera la llei s’asseu davant la porta de la llei, atribueix una certa força a la llei que espera. L’anticipació d’una revelació autoritzada del significat és el mitjà pel qual s’atribueix i s’instaura aquesta autoritat: l’anticipació n’evoca l’objecte. Em СКАЧАТЬ