Com una mica d'aigua al palmell de la mà. Mireia Sallarès Casas

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ sols per això?

      Potser també perquè era obvi que una conversa sobre l’amor a Sèrbia acabaria parlant de la guerra… i els serbis ja no volen parlar més de guerres. A més, estan convençuts que un europeu occidental mai no els entendrà perquè hi ha aspectes importants d’aquests conflictes que, o no saben explicar, o estan farts de justificar.

      Quins aspectes?

      Els de les últimes guerres dels anys noranta. Els serbis encara ara se senten víctimes de la culpabilització, farts d’haver estat demonitzats i ser els únics dolents de la història. Les opinions i vivències de la guerra són molt diverses: per a uns, es tractava de defensar el comunisme, i senten frustració i indignació perquè van ser enganyats; per a altres, va ser una cosa aliena, un assumpte de camperols i pobres que recolzaven Milošević fins que els bombardejos van arribar a la seva ciutat; per a molts no hi ha una explicació digerible que no els faci sentir-se tristos i impotents; uns altres estan enrabiats per no haver tingut diners per fugir com havien fet els que tenien el poder adquisitiu per fer-ho; i l’orgull dels activistes antibel·licistes és també relatiu. La llista és tan llarga i caòtica com la mateixa guerra…

      Està bé, deixem-ho així. Però digui’m, la guerra no és el contrari de l’amor?

      No. Tal com un noi em va dir, el contrari de l’amor és la indiferència. Algú de qui no recordo el nom em va dir que només es pot odiar realment algú que s’ha estimat abans i que sents que t’ha traït. A més, la majoria de les guerres es fan precisament «en nom de l’amor». Per això, moltes de les converses sobre l’amor parlaven de guerra. A vegades miràvem d’evitar-ho, però aquesta última guerra és encara un conflicte obert, amb greus conseqüències que no s’han analitzat del tot ni s’han resolt. Ni de la guerra ni de l’amor no en podem escapar. Ho travessen tot i durant molt de temps.

      I no creu que hi havia una altra raó per la qual no acceptaven ser entrevistades?

      Hi ha qui creia que jo era una espia.

      És vostè una espia?

      No, però no sé si es pot ser espia sense saber-ho ni voler-ho.

      Sí, sí que es pot…

      Aleshores pot ser que ho sigui.

      Bé, el senyor Ratibor Trivunac sí que pensa que vostè és una espia, no és així?

      Sí, però crec que ho va dir de broma.

      Segons ell, com la majoria d’ONG, vostè ha vingut a Sèrbia pagada amb diners estrangers amb l’objectiu de recollir informació sobre el país, sense un motiu clar i sense cap control real del resultat… Què n’ha de dir?

      Em sembla una ironia seva, perquè res del que jo he fet no és clandestí ni perillós. Però també em fa pensar.

      En què?

      Que podria ser una bona definició d’artista –almenys dels artistes que treballem problemàtiques socials i polítiques fent llargues estades i treballant sobre el terreny. Observar-nos com a espies ens ajudaria, potser, a pensar en la responsabilitat d’allò que fem.

      Què en sap, del senyor Trivunac?

      Que treballa en una llibreria de llibres antics especialitzada en anarquisme i art surrealista.

      Res més?

      Bé, sí…, que va passar mig any en una presó d’alta seguretat acusat injustament de terrorisme internacional.

      Quan va veure el senyor Trivunac per primera vegada?

      El dia de la vaga general del juliol del 2014, quan un diari serbi –crec que era l’Informer– va publicar en portada la seva cara entre flames, acusant-lo de voler incendiar el país.

      Va parlar d’amor amb el senyor Trivunac?

      Sí.

      Què recorda de l’entrevista?

      Quan em va dir que l’única ideologia realment vinculada a l’amor és l’anarquisme.

      Una mica incoherents els anarquistes que reivindiquen l’amor posant bombes. No li sembla? Què més li va dir?

      A mi no em sembla una incoherència sinó una contradicció. També em va explicar que quan Hannah Arendt deia que mai no havia estimat cap poble, ni el jueu, ni tan sols la classe obrera, era arran del trauma que li va causar haver-se enamorat d’un nazi com Martin Heidegger. També em va parlar del «llibrecidi».

      Llibrecidi?

      El genocidi de llibres. Deia que a les biblioteques de Kosovo s’estava fent un genocidi de llibres serbis.

      Quina és l’última vegada que va veure el senyor Trivunac?

      El dia que vam fer la fotografia que vostès m’han mostrat, el juliol del 2017.

      I un cop feta la fotografia, de què més van parlar?

      Vam dir que faríem un debat sobre el concepte d’amor lliure. Que utilitzaríem dos textos d’Emma Goldman i d’Errico Malatesta, recopilats en un llibre editat a Barcelona per l’editorial i cooperativa llibertària Aldarull Edicions, i que mai no havien estat traduïts al serbi.

      I on es va fer aquest debat?

      Encara no s’ha fet.

      Doncs nosaltres tenim constància que es va fer. El centre cultural REX va anunciar l’acte.

      Sí, però es va anul·lar.

      Per què?

      Per un malentès. Els anarquistes volien parlar a porta tancada, només amb mi. En aquell moment, no sabien si eren grups feixistes o qui, però els estaven seguint i patien per si es presentaven i ens impedien debatre tranquil·lament.

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

      Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.

/9j/4AAQSkZJRgABAQABLAEsAAD/4QD4RXhpZgAATU0AKgAAAAg СКАЧАТЬ