Venècia Responsable. Jordi Bastart Cassè

Чтение книги онлайн.

      Canal Grande.

      Venècia en la literatura

      Venècia, per les seves característiques arquitectòniques, el clima i l’amalgama de personatges i cultures que s’hi han establert, ha servit de font d’inspiració a nombrosos escriptors. Primer, quan era rica i pròspera i, després, quan derrotada va caure en un ambient ple de malenconia. Les seves múltiples cares han seduït molts autors de tots els temps i, si els palaus són símbol de grandesa, els esvorancs i les humitats reflecteixen la deterioració arquitectònica i humana.

      Als segles XIII, XIV i XV, Dante Alighieri, Petrarca i Erasme de Rotterdam ja havien inclòs alguns aspectes de Venècia en els seus relats literaris. A la fi del segle XVI, William Shakespeare retrata a El mercader de Venècia la societat de l’època i, al final, acaba imposant la raó per sobre de l’orgull i el mercadeig. Otel·lo s’inspira en un personatge que havia viscut al Campo de Santa Margherita.

      Els segles XVIII i XIX són prolífics en obres dedicades a Venècia. A Història de la meva vida, de Giacomo Casanova, les comèdies de Carlo Goldoni i les obres teatrals de Carlo Gozzi es retrata una ciutat diferent, de costums liberals i situacions anecdòtiques. Wolfgang Goethe, en el seu Viatge a Itàlia (1786-1788), comentava que aquesta ciutat no podia comparar-se a cap altra. Lord Byron va viure un parell d’anys en un palauet del Canal Grande; després escriuria Childe Harold’s Pilgrimage (1812-1818) i The two Foscari (1821). Francisco Martínez de la Rosa, en La conjuración de Venecia (1830), recreava la ciutat del segle XIV. Charles Dickens escrivia Imatges d’Itàlia (1846) i s’entusiasmava amb Venècia dient que aquesta ciutat «superava la capacitat imaginativa del més fantàstic somiador». Henry James, en Italian Hours (1872-1909), la considerava com una atracció turística molt explotada; en canvi en Les pedres de Venècia (1849), de John Ruskin, aquest escriptor anglès en ressaltava la bellesa arquitectònica.

      Durant el segle XX diversos escriptors segueixen trobant a Venècia un teló de fons per a les seves obres. Thomas Mann, en la seva Mort a Venècia (1912), converteix el jove Tadzio en una bellesa inassolible de la qual queda enamorat l’escriptor Aschenbach. Jan Morris, escriptora britànica que va néixer home, va dedicar a Venècia un dels seus llibres de viatges. Michael Dibdin en Dead Lagoon (1994), Juan Manuel Prada en La tempestad (1997) i Donna Leon en Mort a La Fenice (1992) i Acqua Alta (1996), situen les seves històries novel·lesques a la ciutat dels canals.

      Venècia en el cinema

      Venècia és una ciutat que està molt lligada al setè art, ja sigui perquè serveix de decorat per a moltes pel·lícules o per la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, que se celebra des de 1932 i en el qual es lliura el cobejat Lleó d’Or.

      El 1935 Mark Sandrich hi roda la seva famosa comèdia musical Top Hat (El barret de copa), amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Els anys cinquanta van ser testimonis del naixement de pel·lícules com A night in Venice, de Georg Wildhagen, i Ombra sul Canal Grande (Ombres sobre el Gran Canal), de Glauco Pellegrini. Però l’esplendor cinematogràfica de la dècada es produeix el 1954. És l’any de la primera de les dues obres mestres de Luchino Visconti, Senso, adaptació al cinema de la novel·la de Camillo Boto, mentre que Renato Castellani roda la història de Romeu i Julieta, en la qual els palaus de Venècia substitueixen els de Verona (aquesta pel·lícula li va valer un Lleó d’Or). En aquest mateix any, l’anglès David Lean uneix les estrelles Rossano Brazzi i Katharine Hepburn en Bogeries d’estiu i el 1959 Alberto Sordi interpreta un gondoler en una comèdia de Dino Risi titulada Venezia, la luna e tu, la cançó de la qual, del mateix títol, es va fer famosa a tot Itàlia.