Com ser antiracista. Ibram X. Kendi

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ coreà que aquell mateix any va matar Latasha Harlins, una adolescent de quinze anys, després d’haver-la acusat falsament d’haver robat suc de taronja. Així i tot, el veredicte d’O. J. no va impedir que es cometessin errors judicials respecte dels cossos negres, tota classe de cossos negres. Els novaiorquesos ho van poder comprovar dos anys més tard quan, en una comissaria de Brooklyn, uns agents del Departament de Policia de Nova York (NYPD) van introduir un pal al recte d’un immigrant haitià de trenta anys que es deia Abner Louima, després d’haver-lo apallissat de mala manera durant el trajecte fins a la comissaria. I dos anys més tard, el sistema de justícia va absoldre una altra colla d’agents del NYPD que havien disparat quaranta-una bales al cos d’Amadou Diallo, un immigrant desarmat de vint-i-tres anys originari de Guinea. Tant era que les persones negres fossin nascudes als Estats Units o a l’estranger. Al final, la violència racista no feia diferències.

      Però tornant a la meva classe de vuitè, els meus companys afroamericans sí que feien diferències. En Kwame probablement va ser el que va patir més bromes pesades. Era popular, divertit, guapo, atlètic i tranquil, però la seva etnicitat ghanesa ho espatllava tot. Nosaltres, implacables, ens rèiem d’en Kwame com si fos l’Akeem, del regne de Zamunda, i nosaltres fóssim en Darryl, el xicot detestable de la Lisa, de la comèdia romàntica del 1988 Coming to America. Al capdavall, vivíem a Queens, el lloc on, a la pel·lícula, l’Akeem va anar a buscar una esposa i es va enamorar de la Lisa.

      A Coming to America, en Darryl, la Lisa, l’Akeem i la Patrice (germana de la Lisa) miren un partit de bàsquet asseguts a les grades. «Això d’anar vestit deu ser una experiència nova per a tu», diu, burleta, en Darryl, mirant de reüll l’Akeem. La Lisa, que seu entre tots dos, s’enfada i canvia de tema. En Darryl hi torna. «A quina mena de jocs jugueu a l’Àfrica? A empaitar el mico?», diu amb un somriure sorneguer. Se suposava que els espectadors afroamericans havien de riure els acudits d’en Darryl i burlar-se de l’Akeem. A les nostres classes, reproduíem les bromes d’en Darryl sobre els africans bàrbars i animalístics en els Kwames del nostre entorn.

      Eren uns acudits racistes, l’origen dels quals, el tràfic d’esclaus, no era pas cosa de riure. Però quan les persones negres fan bromes que deshumanitzen altres branques de la diàspora africana, fem que aquella història terrorífica torni a viure en les nostres rialles. El racisme ètnic és el guió ressuscitat del traficant d’esclaus.

      L’origen del racisme ètnic el trobem en el mercat de l’oferta i la demanda de productes humans del tràfic d’esclaus. Cada traficant d’esclaus preferia uns grups ètnics africans concrets perquè creia que eren millors esclaus. I com més bons esclaus es pensava que eren, més bons africans eren. Hi havia hisendats francesos que creien que els congolesos eren uns «negres magnífics» perquè havien «nascut per servir». D’altres, com els hisendats espanyols, consideraven que els captius de la regió de Senegàmbia eren «els millors esclaus». Però la majoria d’hisendats del continent americà consideraven que els grups ètnics de la Costa d’Or, l’actual Ghana, eren «els nostres millors esclaus i els més fidels», segons Christopher Codrington, un dels hisendats i governadors més rics d’Antigua.

      Per als hisendats i els traficants d’esclaus, els que tenien menys valor eren els angolesos, perquè eren considerats com els pitjors, el graó més baix de l’escala del racisme ètnic, just per sobre dels animals. A la dècada de 1740, els captius de la Costa d’Or es venien per gairebé el doble que els captius d’Angola. Potser els angolesos eren poc valorats perquè n’hi havia en excés. El tràfic d’esclaus va ser més intens amb els angolesos que amb cap altre grup ètnic africà. Els vint captius, aproximadament, que es van portar a Jamestown, Virgínia, a l’agost del 1619, i que van marcar l’inici de la història afroamericana, eren angolesos.

      Els hisendats no tenien cap problema a inventar explicacions per justificar el seu racisme ètnic. «Els negres de la Costa d’Or, Popo i Ouidah», va escriure un francès, «han nascut en una part de l’Àfrica que és molt àrida». De resultes d’això, «es veuen obligats a conrear la terra per sobreviure» i «estan acostumats a les feines dures des de petits», va afegir. «D’altra banda, […] els negres d’Angola provenen de les parts de l’Àfrica […] on tot creix gairebé de forma espontània.» I per això, «els homes no treballen mai, fan una vida indolent i en general són de tarannà gandul i de constitució fluixa».

      Els meus amics i jo potser seguíem un guió antic pel que fa al racisme ètnic, però les nostres motivacions no eren les mateixes que les dels hisendats. Quan ens rèiem d’en Kwame i de l’Akeem probablement amagàvem una certa ràbia contra els africans del continent. «Els caps africans es feien la guerra entre ells i capturaven la seva pròpia gent per vendre-la», va dir el president d’Uganda, Yoweri Museveni, el 1998, davant d’una multitud en què hi havia el president Bill Clinton, recordant una pàgina de la memòria afroamericana del tràfic d’esclaus. Encara recordo una discussió que vaig tenir amb alguns amics a la universitat anys després; ells em deien que no els emprenyés amb la meva «merda africana». Aquells «fills de puta africans ens van vendre», deien. Van vendre la seva «pròpia gent».

      La idea que els «caps africans» van vendre la seva «pròpia gent» és un record anacrònic que superposa les nostres idees actuals respecte de la raça damunt d’un passat ètnic. Quan els intel·lectuals europeus van inventar el concepte de raça entre el segle xv i el xviii ajuntant diversos grups ètnics per crear races monolítiques, no van canviar necessàriament la manera com les persones es veien a si mateixes. Al segle xvii i el xviii, els habitants de l’Àfrica no miraven els grups ètnics del voltant i de sobte els veien com un sol poble, com la mateixa raça, com a africans o negres. Els africans que van participar en el tràfic d’esclaus no consideraven que venguessin la seva pròpia gent, sinó que venien persones tan diferents a ells com ho eren els europeus que s’esperaven a la costa. Durant tot el temps que va durar el tràfic d’esclaus, la gent corrent de l’Àfrica occidental, com la gent corrent de l’Europa occidental, s’identificaven a si mateixos en termes ètnics. Va passar molt de temps, potser fins al segle xx, abans que la idea de «raça» s’estengués pel món sencer.

      Al llarg de la dècada dels noranta, el nombre d’immigrants de color als Estats Units va anar augmentant de resultes de la Llei d’Immigració i Nacionalitat del 1965, de la Llei del Refugiat del 1980 i de la Llei d’Immigració del 1990. Totes juntes, aquestes lleis van fomentar la reunificació familiar, la immigració des de zones de conflicte i un programa de visat de diversitat que concedia la residència permanent i que va esperonar la immigració des de països no europeus. Entre el 1980 i el 2000, la població immigrant llatinoamericana va pujar de 4,2 milions a 14,1 milions. El 2015, els immigrants negres representaven el 8,7 % de la població negra del país, gairebé el triple que el 1980. Ja a començament dels vuitanta, quan encara era una criatura, vaig poder observar aquest augment d’immigrants de color de primera mà.

      Si bé alguns afroamericans miraven amb recel aquesta arribada d’immigrants procedents del món negre, els meus pares no. Davant per davant de casa nostra hi vivia una parella haitiana amb tres fills, i jo em vaig fer amic d’en Gil, el fill petit, i d’en Cliff, el seu cosí. Passava molts dies a casa seva, menjant arròs amb pèsols, bananes fregides i plats de pollastre que tenien uns noms que era incapaç de pronunciar. Vaig aprendre una mica de crioll haitià. El pare d’en Gil era el pastor d’una església haitiana de Flatbush, Brooklyn, al cor de la comunitat antillana de Nova York. Sovint anava amb ells al servei religiós i rebia grans dosis de cultura americana haitiana, a més del sermó d’aquell dia.

      Amb en Gil i en Cliff hi tenia una relació estreta, però amb els pares d’en Gil no. Eren amables i hospitalaris, però sempre hi va haver una distància entre nosaltres. No em vaig sentir mai part de la família, tot i el munt de vegades que vaig sopar a la seva taula. Potser no se m’acostaven perquè jo era afroamericà, en una època en què els immigrants haitians patien la fiblada de la intolerància dels afroamericans, o potser no i veig coses que no són. Però aquella mateixa sensació СКАЧАТЬ