Carrer del Perdó. Mahi Binebine

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ tenia la seva importància. Envoltada dels seus músics i ballarines com si es tractés d’una guàrdia personal, el pas lent, els ronyons arquejats, la mirada dirigida a les estrelles, finalment apareixia davant un públic devot, impacient, enfervorit. Tan bon punt alçava la veu per cantar, provocava un esclat d’histèria col·lectiva. Aquella veu ronca, trencada sens dubte per antigues penes, repercutia, inundava la pista i, pels altaveus encarats cap al cel, també tot el barri. Dreta, imposant, els braços oberts, lascius com branques d’un cedre que invités els pardals a fer-hi una parada amorosa, entonava cants on el voluptuós i el sagrat es barrejaven, i deixava les regnes en mans dels seus dimonis per llençar-se gairebé inconscient a la bullanga del públic. Aleshores l’èxtasi s’emparava de la seva carn, recorria la sendera dels calfreds, li arribava al baix ventre, que es redreçava, s’empassava el melic i el deixava anar lentament, tal com es moren les onades. I les ondulacions anaven i tornaven, es feien contagioses, atenyien els presents i els arrossegaven en un balanceig febrós. Els marits, lliurats a la festa, cobrien les dones de bitllets, i com més diners plovien, més s’embalava el ritme, més s’acordava amb els batecs dels cors i feia bullir la sang. Les esposes deixaven de ser esposes. Cantaven i es petaven de riure. Vibraven com nosaltres, les professionals, que elles imitaven tot fent-se les sensuals; però que maldestres eren, gairebé vulgars. No era a aquesta vulgaritat impostada al que nosaltres jugàvem com volíem, sinó a la de debò, inspiradora i crua, a aquella que escridassa la frustració sexual. Aleshores nosaltres jugàvem, més i més i encara, fent descloure del tot en elles l’irreprimible desig d’assemblar-se a nosaltres..., d’acceptar per la porta gran els nostres costums lleugers i dissoluts...

      Un vespre, retirada entre bastidors després d’una de les seves aparicions, en el moment de pausa dels músics, la Marona em va fer la reflexió següent mentre observava l’excitament de la sala:

      —Mira, filla meva, mira aquelles dones que ballen, són tan felices... Jo no veig ni mares, ni tietes, ni germanes, ni cosines... Són totes amants... Les veus?, tinc el poder de fer-les sortir uns moments de les seves petites vides i de convertir-les en princeses enlluernadores... encara que a la meva esquena, aquestes garses em tractin de puta!

      3

      Per consolar-me del comportament intempestiu de la meva mare, la tieta Rosalie un dia em va explicar que la meva aparença gitana projectava una ombra problemàtica sobre el passat de la seva germana. La meva cabellera rossa collportava una sospita de pecat que la perseguia des del meu naixement i li enverinava l’existència. Jo era doncs, ben a contracor meu, l’encarnació viva d’una hipotètica relliscada. Per bé que, segons la tieta Rosalie, que no tenia per costum mossegar-se la llengua, la Mare als seus vint anys era lluny de ser una santa. Fos el que fos, les veïnes que ens creuàvem pel carrer tenien totes una opinió pròpia sobre el tema. Com els agradava furgar amb el dit a la ferida quan em veien: «Però de quin planeta ens ha vingut aquesta joia, reina meva?», s’exclamava una. «De la vall on floreixen els toisons d’or, oi, bufona?», assestava burleta una segona. La sang de ma mare bullia de ràbia: «Aneu a fer un volt per l’Atles mitjà! —les esbroncava—, i hi trobareu poblets sencers plens de xiquetes com la meva!». «Sí, i tant que sí —es burlava amb un aire triomfant la més maliciosa—, els natzarens ens han deixat uns souvenirs meravellosos!» Ma mare renunciava a aquest combat desigual contra aquella colla de cocodrils i feia via tot remugant.

      Però, al cap i a la fi, era jo qui en pagava el preu. El divendres, al hammam, em tocava la meva dosi setmanal d’henna per als cabells. L’olor acre d’aquesta planta se m’enganxava a la pell. Jo feia tuf de peuterrosa, de minyona acabada d’arribar de pagès. Aquest calvari, el vaig haver de suportar molt de temps. Massa temps. Ser l’única pèl-roja del barri em convertia en la diana fàcil de tots. Els meus companys de joc desfogaven en mi la seva crueltat i m’atribuïen tots els noms d’animals que el Cel havia dotat d’una pelussera roja. Mentre es tractava de ser una vaca, una cabra, una guineu o un esquirol, passava, però m’empipava de veres quan imitaven l’orangutan tot fent esgarips estranys; rodolaven per terra i s’alçaven fent saltirons, es grataven el cap i les aixelles. No, ningú no va estalviar-me res.

      Moltes vegades tornava plorant a casa sense que la mare manifestés cap signe de compassió. Ella era de marbre. Jo intentava en va fer-li pena amb la meva sort. Si per desgràcia dramatitzava una mica més del compte, una cleca traïdora em tornava a la realitat. Tot seguit es justificava dient qualsevol ximpleria: «Una filla amb classe té moltes més possibilitats de trobar marit que una de bastarda!», i aleshores passava a comparar els meus rínxols descolorits amb els rulls del Pipo, el caniche de Madame Lamon, la propietària de l’Hotel Palace on treballava l’Avi.

      Parlar de l’Avi sense vessar una llàgrima se’m fa difícil. De fet, tampoc no penso reprimir-la, aquesta llàgrima, perquè tant la joia com la nostàlgia que s’hi barregen em calmen i em reconforten. Tendre, considerat, generós, l’Avi era el millor dels homes. De petita, el veia espigat com un minaret. En realitat, però, no era tan alt. Sec com un clau, de talla mitjana, de rostre afable amb trets regulars: uns ulls riallers que traspuaven malícia, un nas aguilenc i, barrada amb un bigoti hirsut, una boca de llavis fins, que no s’obria sinó per dir coses boniques. La Marona, que al vespre es posava filòsofa després d’uns gots de Mahia, el seu aiguardent preferit, deia de l’Avi: «És d’aquells éssers, amor meu, en què tot és de mel, joia i quietud. Tenim familiars que han anat passant pels camins de la perfecció durant generacions abans d’accedir a la llum dels escollits. A la superfície del seu ésser aflora una ànima d’una puresa tan atractiva que submergir-s’hi és una meravella... El teu Avi és dels d’aquesta raça. De la mateixa manera, hi ha altres persones que són tot ortigues, espines i foscor, una estofa que viu als abismes de la nostra bestialitat, on la seva figura mostra sinistrament la nafra de les seves ànimes...».

      Quan bevia, la Marona es posava a parlar com la Zahia, la seva gran amiga, tiradora de cartes, sovint acusada de bruixa al carrer del Perdó. Tot i això, d’una manera o d’una altra, les dones del barri acabaven totes per trucar discretament a la seva porta per consultar-la. La Zahia i la Marona se’n reien. Tant l’una com l’altra, i per raons ben diferents, eren a la vegada menyspreades i valorades. Però, en veritat, elles eren sobretot temudes. La Marona, per la seva llengua viperina, capaç de collportar les pitjors xafarderies d’una festa a una altra, i la Zahia perquè era de domini públic que els seus amulets malèfics causaven uns estralls terribles.

      De fet, l’Avi, parlant en propietat, no era pas el meu avantpassat. En una vida anterior, per molt que ara costi de creure, havia estat el marit legítim de la Marona. Sí, tal com ho sentiu! El Sr. Omar, el porter del Palace, i la jove ballarina Serghinia van ser marit i muller i visqueren sota un mateix sostre al carrer del Perdó. No van tenir fills. Les bessones van arribar més tard, d’un segon matrimoni que va tenir mal acaball. En fi, tot això és una vella història.

      Molta aigua ha passat sota els ponts des d’aquella separació a causa de la incompatibilitat de les seves vides: l’Avi treballava de dia; la Marona, de nit. Ell passava els dies tranquil·lament davant una porta estàtica que no s’obria sinó per deixar entrar alguns turistes indolents, mentre que ella vivia nits endimoniades de bellesa, desig i fúria sota els focus. Dos mons que es donaven l’esquena però que, segons com es miri, també podien ser complementaris. L’aventura, però, no es perllongà més de tres anys, sens dubte els més bells, els més intensos, els més espectaculars de la vida del meu Avi. Tanmateix, a diferència de moltes parelles divorciades, ells dos no van enemistar-se, ni van destrossar-se l’un a l’altre ni van deixar que l’odi els enverinés el cor. Ben al contrari, el seu lligam es feu més fort al cap dels anys. Era cada dia que el Sr. Omar passava per casa de la Serghinia a saludar-la i per demanar-li si li calia res: alguna cosa per comprar al mercat, alguna bombeta per canviar, desembussar un lavabo... ell era el rei del bricolatge.

      Realment, l’única aspiració de l’Avi era continuar existint a l’ombra de la seva diva. Jo el veia com se la mirava beatament, СКАЧАТЬ