Coneixement posthumà. Rosi Braidotti

Чтение книги онлайн.

      La necessitat de demostrar la pròpia humanitat adopta com a punt de referència central la cultura algorítmica de les xarxes informàtiques, i no l’humà. Aquest exemple quotidià demostra que en la societat contemporània l’humà s’ha convertit en un interrogant. ¿Qui o què compta com a humà, avui?

      No és una pregunta senzilla, i la millor manera de contestar-la és en el context dels nostres temps posthumans. Què o qui és l’humà avui només es pot entendre si s’hi incorporen les dimensions posthumana i no-humana. Quan dic posthumana em refereixo tant a un marcador històric de la nostra condició com a una figuració teòrica. El posthumà no és tant una visió distòpica del futur com una característica que defineix el nostre context històric. He definit la condició posthumana com la convergència del posthumanisme, d’una banda, i del postantropocentrisme, de l’altra, dins d’una economia de capitalisme avançat (Braidotti, 2013, 2017). El primer se centra en la crítica de l’ideal humanista de l’«home» com a presumpta mesura universal de totes les coses, mentre que el segon critica la jerarquia de les espècies i l’excepcionalisme antropocèntric. Tot i que se superposen i tendeixen a utilitzar-se de manera intercanviable en debats de caràcter general, són esdeveniments força diferents i separats, tant pel que fa a la genealogia intel·lectual com a les manifestacions socials.

      Com a figuració teòrica, el posthumà és un instrument de navegació que ens permet examinar les manifestacions materials i discursives engendrades pel desenvolupament tecnològic avançat (¿soc un robot?), el canvi climàtic (¿sobreviuré?) i el capitalisme (¿això ho puc pagar?). El posthumà és un projecte en marxa. És una hipòtesi de treball sobre la mena de subjectes que nosaltres estem esdevenint. Qui som aquest «nosaltres» i com aquesta col·lectivitat pot continuar sent oberta, múltiple i no-jeràrquica, seran preocupacions constants d’aquest llibre.

      Tot i que amb prou feines puc dissimular la meva fascinació pel posthumà, l’habito amb una distància crítica. La condició posthumana implica que «nosaltres» (els habitants humans i no-humans d’aquest planeta en concret) en aquest moment ens trobem entre la quarta revolució industrial i la sisena extinció. Sí, estem junts en això: entre l’espasa algorítmica i la paret d’un oceà acidificat. La quarta revolució industrial implica la convergència de tecnologies avançades com ara la robòtica, la intelligència artificial, la nanotecnologia, la biotecnologia i la internet de les coses. Això vol dir que els límits digitals, físics i biològics es desdibuixen (Schwab, 2015). La sisena extinció fa referència a la desaparició d’espècies durant l’era geològica actual de resultes de l’activitat humana (Kolbert, 2014). Més concretament, aquesta conjunció ens situa entre dues formes d’acceleració paral·leles i en certa manera especulars: les acceleracions sistèmiques del capitalisme avançat i la gran acceleració del canvi climàtic. La necessitat de trobar un equilibri entre aquestes forces en conflicte, per tal de no perdre de vista la imatge general, constitueix el repte posthumà actual.

      Al centre del nostre problema –si bé no n’és l’única causa– hi ha el grau d’intervenció tecnològica sense precedents que hem assolit i la intimitat amb els ginys tecnològics que hem desenvolupat. I tanmateix, la condició posthumana no es pot reduir a un simple cas agut de mediació tecnològica. Aquesta convergència, amb la seva característica combinació de transformacions ràpides i desigualtats persistents, és planetària i multiescalar (Banerji i Paranjape, 2016). Afecta tant les ecologies socials i ambientals com la psique individual i els paisatges emocionals compartits. No és un esdeveniment lineal.

      El meu argument és que hem d’aprendre a abordar aquestes contradiccions no tan sols des de la perspectiva intel·lectual, sinó també afectiva, i que ho hem de fer d’una manera afirmativa. Aquesta convicció recolza en la norma ètica següent: és important ser dignes dels nostres temps per tal d’actuar-hi millor, de manera crítica i creativa alhora. Per tant, ens hauríem d’acostar a les nostres contradiccions històriques no com si fossin una càrrega que ens molesta, sinó com si fossin les peces amb les quals construir un present sostenible i un futur afirmatiu i esperançat, encara que aquesta aproximació requereixi alguns canvis dràstics en les mentalitats que ens resulten familiars i en el conjunt dels valors establerts.

La descripció de la situació posthumana com una convergència de diverses i contradictòries velocitats de transformació no és, ni de bon tros, una aproximació a les tensions i paradoxes que això genera, ni al dolor i l’angoixa que motiva. En aquest context, ni les idees universalistes de l’«home» ni les afirmacions d’excepcionalitat de l’anthropos són suficients per explicar com se suposa que hem d’assumir aquest repte. Aquestes posicions antiquades no ens ajuden a comprendre com s’està produint i distribuint el coneixement en una era de gran mediació tecnològica i desastre ecològic, també anomenada antropocè.¹ Deixant de banda l’hybris humanista, si no s’està còmode amb la complexitat multidimensional, és impossible sentir-se a gust al segle XXI.

A primera vista, al lector li pot semblar que la condició posthumana tendeix a la catàstrofe, però en aquest llibre espero equilibrar aquesta valoració negativa amb una explicació més complexa i aclaridora de la situació. El llibre subratlla el potencial positiu de la convergència posthumana i ofereix eines per afrontar-la de manera afirmativa. La desesperació no és un projecte; l’afirmació, sí. Aquest llibre tracta de les maneres d’entendre’ns a nosaltres mateixos i de les noves formes de coneixement que estan sorgint de la convergència dels enfocaments posthumanista i postantropocèntric. Si bé mantinc la distinció analítica i genealògica entre aquests dos components, defenso que en l’actualitat la seva convergència està provocant un salt quantitatiu cap a noves direccions: la producció del coneixement posthumà. No es tracta d’una sola evolució, sinó d’un conjunt de camins que s’entrecreuen fent ziga-zagues, entre els quals hi ha un ventall de posicions posthumanistes i també una revisió de diverses afirmacions neohumanistes.² Una visió general completa de les indagacions contemporànies sobre què constitueix la unitat bàsica de referència de l’humà queda fora de l’abast d’aquest estudi; he explorat aquest tema en altres publicacions (Braidotti i Hlavajova, 2018).

      En aquest llibre em vull centrar en un doble objectiu: en primer lloc, esbossar les característiques dels subjectes posthumans emergents i, en segon lloc, explorar els nous coneixements especialitzats que s’estan produint en els diferents camps de les (post)humanitats. Presentaré cartografies que detecten diversos principis operatius i metapatrons discursius, i intentaré proporcionar un marc crític per analitzar-los i valorar-los. La convicció subjacent a aquest llibre és que la convergència posthumana no és ni de bon tros una crisi –ni molt menys un indicador d’extinció–, sinó que marca una transició històrica rica i complexa. Tot i estar plena de riscs, també ofereix immenses oportunitats perquè els agents tant humans com no-humans, i també les humanitats, es reinventin a si mateixos. Com totes les transicions, СКАЧАТЬ