Els nois de la Nickel. Colson Whitehead

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Personatge teatral i estereotip ètnic que va donar nom al sistema de discriminació racista que es va estendre als Estats Units arran de les lleis de segregació racial. (N. de la t.)

      CAPÍTOL TRES

      El primer dia de curs, els alumnes de l’institut Lincoln rebien els nous llibres de text de segona mà de l’institut per a blancs del davant. Com que sabien on anaven els llibres, els estudiants blancs hi deixaven escrits per als nous propietaris: «Escanya’t, negre!», «Fots pudor», «Menja merda». El mes de setembre servia per posar-se al dia dels epítets més recents dels joves blancs de Tallahassee, que, com els pentinats i la llargada de faldilles i pantalons, variaven d’un any per l’altre. Era humiliant obrir un llibre de biologia, anar a la pàgina sobre el sistema digestiu i trobar-te un «Així et moris, NEGRE», però a mesura que avançava el curs, els alumnes del Lincoln deixaven de fixar-se en paraulotes i suggeriments grollers. Com arribaves al final del dia si cada ofensa et deixava fet una coca? Aprenies a concentrar-te.

      El senyor Hill va començar a treballar a l’institut quan l’Elwood feia tercer. Va saludar l’Elwood i la resta de la classe d’història i va escriure el seu nom a la pissarra. Llavors va repartir retoladors negres i va dir als seus alumnes que el primer que havien de fer era guixar totes les paraulotes dels llibres de text.

      —Sempre m’enervava, veure tot això—va dir—. Vosaltres esteu intentant tenir una educació; no us cal saber el que diuen aquests idiotes.

      Com la resta de la classe, l’Elwood va reaccionar a poc a poc. Es miraven els llibres i després el mestre. Fins que van atacar amb els retoladors. L’Elwood estava emocionat. El cor se li accelerava: quina jugada. Com era que ningú no els havia dit mai que ho fessin?

      —Sobretot no us deixeu res —va avisar el senyor Hill—. Ja sabeu que aquests nanos blancs són molt enginyosos.

      Mentre els alumnes guixaven renecs i insults, els va parlar d’ell. Acabava d’arribar a Tallahassee, poc després d’haver-se graduat en magisteri a Montgomery. Havia estat a Florida per primera vegada l’estiu anterior, quan va baixar a Tallahassee d’un autobús provinent de Washington com a viatger per la llibertat. S’havia manifestat. S’havia assegut a les cafeteries prohibides i havia esperat que el servissin.

      —Vaig fer molta feina, allà assegut esperant el cafè —va comentar.

      Els xèrifs el van tancar a la presó per desordre públic. Semblava gairebé avorrit, d’explicar aquelles històries, com si el que havia fet fos el més normal del món. L’Elwood rumiava si l’havia vist a les pàgines de Life o del Defender, de bracet dels grans líders del moviment, o al fons, entre els anònims, amb el cap ben alt.

      El senyor Hill tenia una gran quantitat de corbatins: de pics, vermell llampant, groc plàtan. Tenia un rostre ample i amable que resultava encara més amable amb la cicatriu en forma de mitja lluna que li travessava l’ull dret, de quan un blanc li havia pegat amb una palanca. «Nashville», va dir quan algú l’hi va preguntar una tarda, i va clavar queixalada a la pera. La classe se centrava en la història dels Estats Units des de la guerra de Secessió, però així que en tenia l’oportunitat, el senyor Hill els menava cap al present tot relacionant el que havia passat cent anys enrere amb la vida actual. Al principi de la classe emprenien un camí que sempre els duia a la porta de casa.

      El senyor Hill es va adonar que a l’Elwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de l’institut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de l’encant salvatge d’en Percy, ni de la malenconia inquietant de l’Evelyn. Agraït li estava el mestre que l’Elwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe s’ensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d’«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de l’Enciclopèdia Universal Fisher i bé que l’utilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, se’n rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres d’aventures. Com a narració, l’enciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. L’Elwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.

      A finals de primer, ell havia estat la tria més òbvia quan va caldre un nou protagonista per a la representació anual del Dia de l’Emancipació. Interpretar Thomas Jackson, l’home que informa els esclaus de Tallahassee que són lliures, era entrenar-se per a la versió d’ell mateix que seria en el futur. L’Elwood atorgava al personatge la mateixa honestedat que posava en totes les seves responsabilitats. A l’obra, Thomas Jackson era un tallador d’una plantació de canya de sucre que al principi de la guerra fugia per allistar-se a l’exèrcit de la Unió i que tornava a casa fet un estadista. Cada any l’Elwood preparava entonacions i gestos nous, els discursos perdien rigidesa a mesura que les seves pròpies conviccions animaven el retrat.

      —Tinc l’immens plaer d’informar-vos, senyores i senyors, que ha arribat l’hora d’alliberar-nos del jou de l’esclavitud i ocupar els nostres llocs com a nord-americans de debò. Per fi!

      L’autora de l’obra, una mestra de biologia, havia procurat evocar la màgia del viatge a Broadway que havia fet anys enrere.

      En els tres anys que l’Elwood va interpretar aquell paper, l’única constant va ser el nerviosisme que sentia en el moment àlgid, quan Jackson havia de fer un petó a la galta a la seva enamorada. S’havien de casar i, això se sobreentenia, viurien una vida fèrtil i feliç al nou Tallahassee. Tant si la Marie-Jean era interpretada per l’Anne, amb les seves piguetes i aquella cara rodona i dolça, com per la Beatrice, que tenia unes dents de conill que se li enganxaven al llavi inferior, o en l’última funció per la Gloria Taylor, que li treia pam i mig i ell s’havia de posar de puntetes, el nus d’angoixa se li tensava al pit i l’Elwood es marejava. Tantes hores entre els llibres d’en Marconi l’havien preparat per als discursos feixucs, però no per a actuacions amb les negres belleses del Lincoln, ni a l’escenari ni a fora.

      El moviment sobre el qual havia llegit i fantasiejat era lluny, però s’anava acostant. A Frenchtown hi havia protestes, però l’Elwood era massa jove per anar-hi. Tenia deu anys quan dues noies de la Universitat Agrícola i Mecànica de Florida van proposar fer boicot als autobusos. La seva àvia, d’entrada, no entenia per què volien portar tot aquell enrenou a la ciutat, però al cap d’uns quants dies ja feia com tothom i compartia cotxe per anar a l’hotel.

      —Al comtat de Leon tothom s’ha tornat boig —va dir—. Jo també!

      Finalment aquell hivern la ciutat va dessegregar els autobusos, i ella hi va pujar i va veure un conductor de color al volant. Es va asseure on va voler.

      Quatre anys més tard, quan als estudiants se’ls va ficar al cap d’asseure’s a la cafeteria de Woolworths, l’Elwood recordaria la seva àvia rient amb aprovació. Fins i tot va donar cinquanta centaus per ajudar en la seva defensa legal quan el xèrif els va engarjolar. Les manifestacions van disminuir, però ella va continuar boicotejant les botigues del centre, tot i que no quedava clar si era per solidaritat o bé per protestar contra els preus tan alts. La primavera de 1963 va córrer el rumor que els universitaris organitzarien un piquet contra el cinema Florida perquè admetés negres. L’Elwood tenia bones raons per pensar que la Harriet estaria molt orgullosa d’ell si hi participava.

      S’equivocava. La Harriet Johnson era una dona primeta com un colibrí que es comportava en tot amb una resolució frenètica. СКАЧАТЬ